La política és una cosa molt seriosa, i els que ens hi dediquem no hauríem d’oblidar que som servidors públics. Ens devem a la gent que ens ha elegit i ens paga el jornal. I no és prou amb treballar el més i millor possible, no és suficient amb ajustar-se al programa electoral (autèntic contracte elector-electe), el compromís ha de ser ètic i responsable.
En la inauguració del curs acadèmic de la Universitat Jaume I, el Professor Domingo García Marzá va dictar una extraordinàriament lúcida lliçó inaugural que duia per títol “Ètica o crisi. La distribució de la responsabilitat”.
“Els recursos morals –diu Garcia Marzá- són un tipus especial de recursos. En primer lloc, només funcionen quan seguim el valors i normes morals, no quan actuem per estratègia, en el sentit “l'ètica neteja més blanc”. En segon lloc, mentre que la resta de recursos, financers, energètics, materials, etc., s’exhaureixen com més s’utilitzen, els recursos morals funcionen a l’inrevés: com més els utilitzem, més en tenim i, si no els utilitzem, desapareixen. Penseu per un instant en la confiança o en la reputació com a resultat de la utilització d’aquests recursos morals i sabreu per a què la crisi actual guarda tanta relació amb l’ètica”.
El President de la Generalitat, Alberto Fabra, i el President de la Diputació, Javier Moliner, no van assistir a aquell acte. Tindrien feina.
Per a mi, i si no em desmenteix el Professor, una de les raons per les quals s’ha deteriorat enormement la relació entre administradors i administrats, és perquè s’ha trencat la comunicació. I això ha passat bàsicament perquè alguns polítics (no tots, clar, però si els suficients) no dubten en mentir, enganyar o ocultar informació. Alguns per maldestres o incapaços, però altres encara és pitjor, per pura maldat. Pretenen enganyar a la gent, juguen. Diu el professor que no s’ha d’usar l’ètica com estratègia, però alguns van més lluny, i utilitzen com estratègia, la més absoluta manca d’ètica. L’engany, l’estafa.
Posaré un exemple molt recent. El PP va decidir crear una nova taxa sobre el gas de consum industrial. I ho feu sense analitzar com afectaria a un sector com el del taulell. La patronal advertí que la nova taxa a pagar era l’equivalent als beneficis anuals de tot el cluster, el que volia dir fabriques tancades i destrucció d’ocupació. No cal dir que el debat polític fou intens, cada partit jugà les seues cartes com millor pogué. Personalment estic molt orgullós del paper que va jugar Joan Baldoví, diputat de Compromís. Però això no importa ara. Després de rodes de premsa, votacions, contravotacions, declaracions institucionals, esmenes no votades pel PP, després de tota eixa tirallonga política, ara el Ministeri diu que rebaixa la pressió fiscal.
I Alberto Fabra i Javier Moliner pretenen aparèixer com els herois que han aconseguit que la taxa es rebaixe un 60%. Però... és realment això el que ha passat? No. El que ha passat és que el partit de Fabra i Moliner han castigat amb una nova taxa al sector. Eixa és la realitat. Menys del que havien anunciat? Sí, però més del que hi havia, que era res. I encara els li hem d’estar agraïts?
A qui pretenen enganyar? A la gent els hi hem de dir la veritat, hem de ser sincers, no podem seguir alimentant la fractura entre els polítics i la ciutadania, o tot simplement, el que caurà no serà este o aquell partit, sinó tot el sistema en el seu conjunt. I fora de la democràcia no hi ha alternativa. I les malalties de la democràcia, i esta nostra ho està, només podem curar-se amb més democràcia. Amb més ètica, amb una moral pública sòlida, incorruptible.
Estes trampes amb el llenguatge, esta estafa, este cinisme, esta absoluta falta d’ètica, és un insult per a la gent. No són herois, són vilans. De vergades em fa vergonya pensar que em dedique al mateix que esta gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada