A Kiko Rivera, Paquirrín de nom de guerra, això li semblava un despropòsit majúscul, i se sentia molt ofés en la seua espanyolitat. Acabava el seu breu i insultant text, redactat amb una ortografia quasi delictiva, amb la frase que jo he emprat per titular este article. Un mojón pa'ti.
Kiko Rivera, Paquirrín, es manifesta com un patriota espanyol, i el cert és que la seu arbre genaològic l'avala. Fill pòstum d'un torero que va morir a la plaça i d'una tonadillera. Però si vostés, amables lectors, creuen que ja ha complit tots els tòpics de l'espanyolitat rància (n'hi ha un altra que és molt digna), s'enganyen. Encara queda més. La tonadillera que el va parir, és una delinqüent condemnada a presó, per frau fiscal, comés mentre vivia un idili amb un polític corrupte, que per la nit portava bosses de diners d'origen il·legítim a casa. Ella diu que no en sabia res, com la Ministra i el Porsche al garatge, o la Infanta i el Palauet a Barcelona... Però diu el jutge que sí. Què és una delinqüent, i l'amancebat un altre. I així, entre folclore i delinqüència s'ha criat la criatura, que ara viu de fer-se fotos a discoteques, i passejar la seua singular donosura pels platós de la tele del cuore. Ell estima Espanya.
Esta setmana m'he agafat tres dies de vacances, cosa que de moment encara és legal, i he anat a Edimburg (de fet, escric des del bet and breakfast mentre espere els resultats del referèndum a la BBC). Estic ací convidat pel SNP, el partit que governa Escòcia, per viure en directe un referèndum, convocat democràticament. És a dir, he vingut a Escòcia, a viure un acte històric, en un estat soci de la UE. Que jo sàpiga, tot això també és legal. Sí més no als països amb democràcies reals.
Juan José Pérez Macián, portaveu popular, que dilluns de nou no va presidir la comissió que li correspon sense donar explicacions, va fer una nota de premsa dient que jo no complia amb les meues obligacions per no haver assistit a la Junta de Portaveus extraordinària, que per cert, van convocar quan jo ja havia marxat de viatge. Ali Brancal és personalment, políticament, i legalment, absolutament capaç de representar al nostre grup en la junta de portaveus. I així ho va fer. A sobre, em va mantindre informat en tot moment, però això no importa, perquè m'assisteix el dret a fer vacances. I perquè és més freqüent del que caldria que falte un portaveu d'un grup, i siga substituït. Passa a Comissions i passa a Juntes de Portaveus. El reglament ho preveu, i mai ningú no havia badat boca.
Pérez Macián també diu que jo no estime a Espanya. Ho diu ell, que és com el Paquirrín de la política. Mentre diu això, milita en un partit acusat formalment per la fiscalia de beneficiar-se de la corrupció. No alguns desaprensius, no, tot el partit. Com a organització. I ho diu ell que vulnera la llei des de la junta de govern, amb Bataller i la resta, fent cas omís a la sentència del TRAM. Eixa és la seua manera d'estimar Espanya. Paquirrín i la seua familia, estafant a l'estat. Pérez Macián i el seu partit, fent cas omís a les sentències judicials (PGOU, TRAM, Auditòri, Mestrets...) i segons diu la instrucció del Cas Gürtel, enriquint-se il·legalment com a organització, per així falsejar els resultats electorals, gastant il·legalment diners a les campanyes electorals.
Però han anat a més. El PP de Castelló ha fet un seguit de tweets contra la meua persona i el meu partit, signats per Pérez Macián. I després han enviat una instrucció a la seua militància per tal de que repiularen els missatges. Un ànima noble m'ha enviat el missatge, i jo l'he penjat a les xarxes. Acte seguit s'ha acabat la campanya. Campanya a la que s'havia sumat mig equip de govern, un grapat de diputades i diputats, regidors d'altres pobles, alts càrrecs de l'administració, l'Alcalde Bataller, alguns ciberactivistes de NNGG i un ximpanzé ensinistrat que tenen. Destapada la campanya, s'ha fet el silenci.
Un dels tweets més divertits és aquell en el que Pérez Macian m'aconsella que ja que estic en Edimburg mire com el TRAM travessa un parc. No és el primer cop que estic a Edimburg i conec el TRAM, la seua història, i el seu recorregut. Ja els he contestat que no travessa cap parc protegit, i que sobre el trajecte no hi pesa cap sentència judicial contrària. Però fer-los-hi entrar això al cap és com demanar-li a Paquirrín que resolga la Conjectura de Goldbach!
Però deixem que remate esta historieta amb un parell de cosetes sobre el TRAM d'Edimburg. L'any 2005, la ciutat va fer un referèndum (no fages cas, Juanjo, coses de demòcrates, tu no ho entendries) per aprovar o no l' "Edinburgh congestions charge", que significava que, com a Londres, per entrar en cotxe particular a la zona centre, havies de pagar. El 74% va votar que no. Però a l'equip de govern això no li va semblar important (com al nostre equip de govern les sentències fermes sobre el pas del TRAM per Ribalta), van decidir prohibir el pas i fer un TRAM. Era el 2008 i havia d'acabar-se el 2011. El 2012, els veïns van fer una acció reivindicativa contra les obres que molestaven i arruïnaven el comerç, i van batejar-lo com "el tramvia a l'infern". Havia de costar 498 milions de lliures. L'any 2011 ja en portaven gastats més de 1.000. L'obra no comença a l'aeroport com previst, sinó al centre de la ciutat, fent-la francament poc útil. Encara no ha acabat del tot. Per cert, que abans d'inaugurar l'únic tram que funciona, van tindre que invertir 10 mesos més en reparar l'asfalt fet malbé, abans de ser inaugurat!
Eixe és l'exemple que posa Pérez Macián. En fi. El nacionalisme no és cura viatjant, com diuen alguns, però l'estupidesa es consolida mirant-se el melic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada