Un dia Alfonso Bataller va inaugurar un semàfor. (Per cert, diuen les males llengües que quan va arribar al lloc amb la comitiva, van haver de fer mitja volta i tornar en sendemà, perquè Bataller els va fer observar que el semàfor estava en roig). Dimarts el diari publicava una fotografia de Javier Moliner en una aula, dirigint-se a un grup de joves que s'havien inscrit a uns cursos de la Diputació per ajudar-los a buscar feina, i es van trobar amb que la cosa començava amb un polític penjant-se una medalla. 
Esta mateixa setmana s'ha fet famosa la foto d'Alberto Fabra inaugurant el curs en una escoleta, amb una mà pintada de roig i l'altra de groc, per fer una mural d'una senyera (i a mi em fa por pensar amb que pinta este home el blau de la nostra “seña de identidad”). Si vas a la piscina provincial et trobes una placa amb el nom de dos o tres polítics. Si vas a un concert a l'Auditori, més plaques amb més noms de polítics. I així a tot arreu.
I després passa el que passa. A l'Alcora han acabat per llevar un placa on figuraven el nom de dos delinqüents, Rafael Blasco i Carlos Fabra, amb l'agreujant que la institució que presidia el segon, no havia participat en l'obra. Un desori tot plegat.
A mi això sempre m'ha recordat un poema de Bertolt Brecht, traduït com “Preguntes d'un obrer que llegeix” i que entre d'altres coses diu: “Qui va construir Tebes, la de les set Portes? En els llibres apareixen els noms dels reis. Van arrossegar els reis els blocs de pedra? I Babilònia, destruïda tantes vegades, qui la va tornar sempre a construir?” I es pregunta el mateix de la Gran Muralla Xinesa, els Arcs de Triomf de la gran Roma. Per acabar qüestionant: “El jove Alexandre va conquerir l'Índia. Ell sol? Cèsar va derrotar als gals. No portava tan sols cuiner? Felipe d'Espanya va plorar quan la seva flota va ser enfonsada. No va plorar ningú més? Frederic II va vèncer en la Guerra dels Set Anys. Qui va vèncer a més d'ell? Cada pàgina una victòria. Qui va cuinar el banquet de la victòria? Cada deu anys un gran home. Qui va pagar les despeses? Tantes històries. Tantes preguntes.”
Potser podríem contestar la més obvia. Les despeses del semàfor, de la piscina provincial, dels cursos de la Diputació, de l'Auditori i de l'edifici de l'Alcora; de totes i cada una d'eixes obres, les despeses, les paguem entre tots. Tots excepte Carlos Fabra, que ix en algunes plaques, però no pagava els impostos.
Parafrasejant el poeta: Alberto Fabra o Alfonso Bataller, van posar la primera pedra. Però qui va posar la resta? I qui va pagar les pedres, i el ciment, i la llum i...? Quanta raó tenia Brecht! Tantes històries! Tantes preguntes!
Així les coses, sóc de l'humil pensar que hem de replantejar tot este ridícul màrqueting comercial-electoral, d'intentar patrimonialitzar i rendibilitzar en clau partidista, les accions de govern, les obres, les ajudes, les subvencions... I com sóc gat vell i sé que proposar un acord de tots els grups és com intentar que Miley Cirus cante vestida (o bé); assumiré un repte personal.
Si sóc Alcalde de la ciutat, el meu nom no figurarà en cap placa de cap inauguració. És farà constar que ha estat l'Ajuntament (i per tant, tots nosaltres, tots vostés) qui hem pagat total o parcialment l'obra. És més, em compromet a que siga la societat civil qui tinga el protagonisme en les inauguracions de dotacions i obres de la ciutat. Perquè el nostre govern farà uns pressupostos participatius de veritat, i per tant, no només serà el veïnat qui gaudisca de les obres, sinó també qui les ha haurà decidit. Pretenc, a Compromís pretenem, retornar a la societat el protagonisme polític. També en la part simbòlica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada