Ara fa cosa d'un any, a casa vam canviar el televisor que ja començava a fallar, fruit de la seua provecta edat. Encara era un d'aquells grans i profunds, tan profunds, que semblava que realment dins hi pogueren fer nit l'home del temps, la presentadora de continuïtat, el que posa les pel·lícules i Jordi Hurtado. Vam canviar «la caja tonta» per una «smart TV», coses de la modernor.
No és que a casa en vegem massa televisió, la veritat siga dita, però la diferència en qualitat d'imatge és descomunal. I en el nostre cas que vivim a un piset menut, fins i tot la mobilitat interna dins de casa ha millorat. Segur que l'amic Rafa Simó ho aprovaria. Aquella tele era com una rotonda mal ubicada.
El cas és que un any després, diumenge per fi vaig trobar un moment per trastejar entre totes les opcions que ofereix este simpàtic electrodomèstic i vaig decidir donar d'alta el servei d'un mes gratuït que ofereix Netflix.
No sabia massa bé com funcionava, ni quina era la seua oferta concreta. M'agrada el sistema. Pots triar una pel·lícula, un documental, o una sèrie de les moltes que proposa i començar a vore-la empalmant un capítol darrere l'altre. Pots aturar-te quan vols, i en reprendre, l'smart TV t'ofereix continuar des del minut exacte on vas aturar l'emissió. I és que el món de la ficció és atemporal, es regeix per codis de temps diferents de la vida real. Deixes a Paquita Salas discutint-se amb una actriu, vas a sopar, i quan tornes estan en el mateix punt. Vas a dormir deixant a Piper Chapman parlant amb la roinota Alex Vause, i quan en sendemà hi tornes, elles t'han esperat i no t'has perdut ni un mot.
I això m'ha recordat al PP local. Que també funcionen en un univers paral·lel al marge de la vida real, del que passa a la ciutat, del que succeeix dia a dia, del que afecta la ciutadania. Ells tenen el seu propi codi de temps, que gestionen autònomament, amb la seua singular desimboltura, i quan et connectes de tant en tant al seu món, veus que estan exactament com els vas deixar la darrera vegada.
Si mires un plenari, veus tot el seu festival d'escarafalls, els sents remugar a les bancades de l'oposició (que mai han assumit), les constants interrupcions a qui estiga parlant fruit d'una més que deficient educació... Exactament com els havies deixat la darrera vegada.
Si escoltes una tertúlia radiofònica, els sents forçant el llenguatge jurídic per acabar mentint a boca plena sobre alguna investigació judicial en marxa, parlant de delictes que no s'estan investigant, perquè tot simplement ni ells que han presentat desenes de denúncies falses, han gosat anar tan lluny en paper oficial.
Si vas a fer-te un café pel centre, et trobes a un regidor de la kale borroka parlamentària popular, dinant amb un funcionari que està de baixa, però que serveix de punta llança contra el govern local. Déu els cria (és allò de «Los renglones torcidos...») i els interessos espuris els ajunta.
Si veus una nota de premsa del PP, segur que intenta reobrir temes que només els interessen a ells, i davant la manca de discurs, espigolen la nota d'insinuacions, acusacions molt atrevides, mentides i falsedats.
Si vas a l'ajuntament a signar cosetes que encara queden pendents... Et pots trobar per les escales a algú del grup esbroncant i assenyalant amenaçadorament amb el dit, a una trinca d'alts funcionaris locals perquè al PP no li agraden les seues resolucions oficials.
El PP local és com la programació emesa per una plataforma de pagament. L'oferta la decideixen ells, això sí, tu pots connectar-te a l'hora que vulgues, el dia que vulgues, l'estona que vulgues, que segur que estan exactament on els vas deixar el darrer dia. És el que passa amb la ficció, que els guions ho aguanten tot, i més en el cas d'ells que viuen en un McGuffin permanent. Una excusa argumental per mantenir als seus actius, mentre la vida real va fent el seu curs al marge d'ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada