Segons el diccionari, actuar és interpretar un paper, o treballar en un espectacle públic. I Toni Cantó es dedica a actuar. Ho ha fet sempre. També va dir que era pedagog, però això era mentida. Ell actua. Abans al teatre i al cinema. Ara al Congreso. Al principi representava un paper escrit per UPyD i en vore que el vaixell s'enfonsava i no hi hauria nova temporada, va canviar d'autor, i ara representa el paper de diputat per Ciudadanos. Cantó és un personatge de Pirandello en busca d’autor.Esta setmana va interpretar un dels seus monòlegs. Que tornant al diccionari sabrem que és una obra, o una part d'una obra, en la qual un personatge parla de manera prolongada tot sol, sense cap diàleg o rèplica. Tot i que més aviat semblava un soliloqui, que continuem instruint, és un fragment d'un text teatral en què un personatge parla sol, adreçant-se a si mateix, tot expressant pensaments o sentiments. Perquè això és el que va fer en realitat. Les rèpliques posteriors li eren del tot indiferents. Cantó, il·lustrant la seua grotesca i esbojarrada teoria amb un parell d'exemples personals (Ai els exemples personals! Podríem reblir-lo a exemples personals!), per dir que al País Valencià, Catalunya i les Balears (no penses en un elefant) hi ha zones on ha desaparegut el castellà. Cantó deu pensar que està representant aquella obra de Jerome Kilty, Dear Liar, perquè el que diu no pot ser més mentida.
De fet, en eixe mateix teatre de les vanitats que de vegades és el Congreso, va comparéixer el Diputat popular per Castelló, Miguel Barrachina, assegurant que durant els anys del govern del PP, el seu partit va permetre que en els 142 municipis valencians de llengua castellana, s'ensenyés només en castellà. Carregant-se amb eixa afirmació tota la fal·laç doctrina popular de la llibertat d'elecció de les famílies. I de passada, reconeixent que mentre que en els 400 municipis valencianoparlants s'ensenyen les dues llengües, als castellanoparlants, el PP els va impedir aprendre el valencià en condicions.
Però fixe's que dos dies més tard, en una entrevista televisiva la síndica de Ciudadanos a les Corts, explicava que li agradaria poder usar el valencià, però que gairebé no en sap. Perquè segons ella, la realitat lingüística del país és molt poc homogènia, i ella és d'una família castellanoparlant, i tot el seu entorn és castellanoparlant, de forma que de valencià va tan justeta que no pot mantenir una conversa llarga. Sánchez és d'Alacant, formalment zona valencianoparlant, i és nascuda el 1982, per tant va estudiar amb la Llei d'Ús en vigor. I ha eixit de l'escola, sense saber valencià. I no és que Sánchez tinga dificultats per a les llengües, no, que és llicenciada en filologia anglesa, i ja voldria Michael Robinson parlar el castellà com parla ella l'anglés.
I m'ha vingut bé això de recordar que la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, entrà en vigor el 1984, perquè esta mateixa setmana, la Senadora popular per Castelló, Salomé Pradas, nascuda l'any 1978, va afirmar al Senat que els seus pares ja estudiaven en valencià. Fem números? La llei que va introduir el valencià a l'escola és del 1984. Si ella és del 1978, cal suposar que els seus pares anaven a escola als anys 50-60 sent generós. Jo sóc del 61, mai no he tingut l'ocasió d'estudiar en valencià, ni l'EGB, ni l'FP. Mai. Ni tan sols com assignatura. És més, els meus primers anys escolars començaven en formació militar: «¡a cubrirse!», mentre pujaven la bandera cantant «Isabel y Fernando el espíritu impera, moriremos besando la sagrada bandera...» Escola Normal. Castelló. 1970. Salomé Pradas menteix. Com menteix Toni Cantó, i ho demostra Barrachina.
En definitiva, que la dreta ha organitzat un atac odiós, directe, frontal i desacomplexat contra el valencià. I és tan obvi que es tracta d'una estratègia electoral (perillosíssima pel que significa de generar fractura social), que Ciudadanos va dir que estava d'acord amb la moció però que no votaria a favor perquè era oportunista. Que traduït vol dir, «eixe tema és nostre». En la seua obra "El Público", García Lorca fa dir a un dels personatges: "¡Hay que destruir el teatro, o vivir en el teatro". I això fa la dreta, intenta destruir la política (i la convivència), mentre continua vivint d'ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada