En això de l’escriptura hi ha qui manté que ja està tot dit. Fins i tot, que va ser concretament Shakespeare qui va escriure totes les històries que es podien escriure. Totes. Va escriure drames i comèdies. Va escriure poesia. Però sobretot, va escriure sobre temes universals que traspassen èpoques, situacions, espais geogràfics, i poden ser interioritzades per tothom. Va escriure sobre traïció, sobre l’amor, sobre la guerra, sobre l’honor, o sobre la intriga política. Si és que la política no és precisament una barreja desigual d’amor, guerra, honor i intriga.
No diré que ho tinga sempre present això a l’hora de seure a escriure la meua modesta columna setmanal, però d’alguna manera sí que sóc inconscientment conscient, que molt del que puc voler dir, ja ho ha dit abans algú, i molt probablement millor. Per això és més important llegir que escriure. Al cap i a la fi, ja deia Ortega que allò que no és tradició és plagi. Així que no hi ha vergonya en anar a buscar en texts aliens allò que vols dir. Sempre que cites com toca, que després venen els del Turnitin i tenim un disgust.
I això és el que he fet ara. Miren, queden cada cop menys mesos per a les eleccions, i a sobre, estem a final d’un any natural, data propensa per a fer balanç. I jo que he tingut la sort i el privilegi de formar part del govern de la meua ciutat primer, i del meu país ara, crec que tenim motius suficients per a estar orgullosos de molts dels canvis que hem posat en marxa, de l’ampliació de drets socials, de nítides millores en la transparència, d’una pulcra gestió econòmica dels diners públics, i una evident millora en la situació del mercat de treball, per exemple. Com sé que eixos canvis necessiten anys per consolidar-se, i un canvi de polítiques ara mateix no ho permetria. Hauríem tirat al femer quatre anys d’esforços i treball.
Però tot tampoc no ho hem fet bé. Hem comés alguns errors de novençans. Hi ha coses que hui faríem de forma diferent, perquè sabem més coses, o hem aprés de les conseqüències de decisions anteriors. És lògic. Governar també és un aprenentatge, com ho és fer oposició. I hi ha qui en quasi quatre anys encara no ha entés que està a l’oposició, ni ha aprés que des de l’oposició es pot ser útil. Això sí, s’ha de voler.
Però hi ha altres errors que em preocupen més, i que tan prop com som de les eleccions, podrien créixer. I són aquells nascuts del recel i la desconfiança entre socis necessaris. Em preocupa que els uns, els altres, o tots plegats, no hàgem entés que la fórmula ha funcionat més que bé, i que ha de tornar a funcionar. I em fa fredor pensar, que dediquem més temps a marcar diferències entre nosaltres, que a explicar les coses bones que hem fet.
I per explicar això he recordat un magnífic text de Josep V. Marqués, del seu llibre «Amors impossibles», que du el títol de «Plany de la sirena»:
«Recorda la sirena el seu darrer amor mariner i diu:
-Ni tan sols va pensar que podíem passejar per la platja amb l’aigua a la cintura. Ni que, al capdavall, ell tenia les cames curtetes i una mica tortes. Ni va pensar que sí que tinc boca... ¿Sabeu què us dic? No seré jo qui avise el pròxim mariner que el far no funciona. I si s’estavella contra les roques per mirar-me els pits, pitjor per a ell.»
Ben mirat, potser això també ho havia dit Shakespeare de forma encara més breu: «Love all, trust a few, do wrong to none». Que no se’ns oblide. Bon any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada