"HE PERDUT" Levante-EMV -23.09.17

Des del mateix dia que vaig entrar en política vaig tindre clar que no volia que la política em canvies. Alguna vegada he explicat que vaig construir un sistema particular i una mica rudimentari d'alertes, consistent en demanar a tres persones que em coneixen bé, però que no es coneixen entre elles, a avisar-me si em veien canviar d'actitud, de forma de fer, de comportar-me. Amb l'esclat del potencial de les xarxes vaig tornar a pensar sobre el particular. No diré que sóc un pioner perquè seria desmesuradament exagerat, però sí que he estat dels primers polítics locals en fer-ne ús freqüent. Tinc un nombre més que considerable de persones que em segueixen regularment, i a qui aprofite per a donar les gràcies en general. I en particular als molts que s'han solidaritzat esta setmana amb mi. En públic o en privat. També polítics de tots els partits, sí, de tots, o periodistes.

Eixa pretensió de què la política no em canvie té dues raons clares. D'una banda el saber que malgrat que s'allargue, el meu pas per la política continua sent temporal, encara ara he cotitzat més anys fora de la política que a la política. I en tot cas, un evoluciona amb el temps, l'edat, i lògicament afectat per l'entorn laboral, i esteés peculiar, però una cosa és evolucionar i l'altra canviar. D'altra banda, perquè eixa uniformitat conductual, eixe discurs mimètic de polítics d'un color o altre, és el que converteix als servidors públics en una massa amorfa i alimenta la lectura única sobre el col·lectiu. És a dir, abona allò de què tots són iguals.

I encara una de menor. Crec que el concepte de "políticament correcte" és una cotilla, una faixa constrenyent i uniformitzadora, que no m'agrada gens ni mica. Però això, ja dic, és menor. Però clar, jo tinc una forma crua i directa d'expressar-me, és cert. Tire d'ironia amb freqüència, i això, siguem clars, és un excés de confiança perquè pressuposa que qui hi ha davant és intel·ligent. O com a poc, no té una ment perversa. I ara tornaré a la perversió. Tot això segons com, pot esdevenir una pràctica d'alt risc. En estos anys de presència en xarxes, he fet més de 45.600 tweets, dels que 4 (que jo recorde, però diguem que 5 o 7 o 11) han generat polèmica. No és molt, però és.

No explicaré amb detall el que va passar en la darrera polèmica per un tweetmeu, perquè seria alimentar un debat fals, i orquestrat. Mai he rigut de la malaltia de ningú. Mai. Tampoc ara. I no caldria que expliqués eixa malaltia l'hem viscut duplicadament i mortal a la meua família més nuclear. Perquè encara que no ens hagués passat a casa, tindria la mateixa sensibilitat humana. Quina mena de monstre s'ha de ser per no tenir-la? Una malaltia no fa bo a un mal polític, però ni el pitjor dels polítics mereix que una malaltia siga motiu de broma. Fa tres anys este diari publicava com un candidat del PP deia que cas de què jo tingués càncer em deixaria «podrir-me al llit». Jo no. A ningú.

Però he perdut. Jo puc controlar el que dic, ser més prudent, intentar evitar els jocs de paraules, no tocar certs temes (malgrat que crega que l'autocensuraés la més cruel de les censures)... Però no puc evitar, ni enfrontar, ni véncer a la perversió d'alguns. Gent que interpreta maliciosament les coses, per desacreditar els adversaris, possiblement perquè no poden desacreditar la feina feta. I davant d'això, no els regalaré més bales, no permetre que afecte la visió del meu treball, i sobretot a la del meu equip. La meua presència en xarxes es modera i modifica, de moment, s'atura. Jo he perdut, i ha guanyat això que ara se'n diu, la «postveritat». Enhorabona.