L'any 1961, Joseph Heller, jueu de Brooklyn, i pilot d'aviació, va publicar la seua novel·la Catch-22. En ella apareix un personatge, Doc Daneeka, un psiquiatre militar, que explica la trampa que parava als pilots d'aviació dels exèrcits aliats que volien deslliurar-se dels combats durant la II Guerra Mundial.
Segons el psiquiatre, els pilots podien al·legar bogeria, i això resultava lògicament inhabilitant, ja que t'impedia volar, i menys encara, entrar en combat. Això sí, et tocava explicar-ho als teus superiors. I fer-ho bé, raonadament i de forma convincent. Però clar, si eres capaç no només de vore la malaltia que pateixes, sinó d'explicar-la i raonar perquè no et permetia volar, la conclusió és que boig del tot no hi estaves! I per tant, no et donaven permís. És a dir, que si volies evitar el combat, tenies la via de dir que estaves tocat de l'ala (si se'm permet la broma aeronàutica), cosa que de fet demostraria que no ho estàs.
La novel·la es va fer tan famosa i popular, que hui en dia, l'expressió "Catch-22", en anglés, descriu les situacions de bloqueig. Aquelles en les quals faces el que faces, et porte a un atzucac, a un carreró sense eixida. Situacions paradoxals, en una lògica que es contradiu a ella mateixa.
Em sembla que les forces progressistes, estem en un permanent Catch-22. L'extrema dreta, que només té ullets per a Bannon, ho està fent rematadament bé. Està aconseguint marcar l'agenda política, des de la marginalitat intel·lectual, però amb una enorme habilitat. Les altres dretes, Ciudadanos i PP, li ballen els nanos. Li fan un seguidisme suïcida, que de tan evident sembla mentida que no l'hagen vist. I això que tots dos ho han pagat ja a les urnes, molt especialment Ciudadanos que ha perdut fins i tot al seu fundador i líder. El PP és ostatge de la puixança de VOX i de la seua pròpia estratègia. Els atacs orquestrats per eixa amalgama de feixistes, conservadors, falsos liberals, lumpenproletariat, ultracatòlics, i cabrejats de diferent pelatge, són d'enorme simplicitat i gran efectivitat.
Perquè a nosaltres se'ns planteja la disjuntiva de deixar que el seu missatge vaja calant per falta de resposta, o amplificar-lo amb la nostra reacció. La majoria de les vegades, les seues propostes o crítiques estan fetes des de falsedats, quan no difamacions, i sovint l'argumentació és tan feble i poc elaborada, que des d'eixa certa superioritat moral que de vegades pensem tenir les esquerres, no ens podem estar de contestar per posar-los en evidència. És un error. Probablement un error forçat. Perquè el "Caça vampirs d'Oriola" segurament no, o N'Dongo i els seus vídeos tampoc, però darrere de tot això hi ha caps pensants. I saben dues coses. La primera que resulta impossible argumentar seriosament i rigorosa, la major part del seu discurs. La segona, que si semblen uns indigents intel·lectuals, nosaltres picarem l'esquer i saltarem a contradir, argumentant com a set-ciències, amplificant així les seues idees, distraient-nos de fer la nostra feina i fer avançar la nostra agenda, i multiplicant el seu discurs d'odi.
Si diem que tot el que diuen no mereix ser contestat, estem contestant. És Catch-22. Doc Daneeka ens ho diria. I riuria.
1 comentari:
Enric, els valencians, per a la nostra desgràcia, ja tenim molta experiència durant molts anys amb l'estratègia demagògica de la dreta a casa nostra. Una dreta que ha atiat un inacabable i recurrent conflicte lingüístic i identitari que no sembla mai tener fi. Després de tants anys de conflicte, acabaré com el protagonista de la pel·lícula "The Sixth Sense", veient a tot arreu traïdors venuts a l'or català mentre et parle en ibèric.
Ara bé, ni Bonig ni Cantó ni Llanos tenen el talent del mític Vicente González Lizondo. Benvolguda dreta valenciana, si voleu feu servir la demagògia, per favor apreneu del gran mestre.
Publica un comentari a l'entrada