"IDENTITAS" - El Mundo - 11.01.20

No m'agrada massa escriure ni parlar sobre identitats, perquè té un component emocional tan potent, que dificulta el debat seré. Amb massa freqüència, quan l'emoció entra per la finestra, la raó ix pel balcó. I no tinc cap vocació prosèlica pel que fa a l'adscripció nacional o cultural de les persones, raó per la qual tolere també malament quan em volen fer a mi doctrina. Tot i això, la fragmentació de l'espai electoral espanyol, amb una quarantena llarga d'escons a qui s'ha anomenat territorials, em convida a fer una reflexió. No sense recordar que eixos escons, les forces polítiques que els ocupen, es distribueixen en tot l'eix dreta esquerra, per tant sembla evident que el fet definitori és un altre.

I és que la identitat nacional espanyola està vinculada a trets culturals i lingüístics fills de la preponderància castellana sobre la resta de pobles i cultures; a qui se'ns obliga a acceptar l'assimilació o a rebel·lar-nos. Podríem dir que Catalunya i el País Basc se rebel·len poc o molt. Nosaltres o Galícia semblem acceptar l'assimilació castellanitzadora. El retrocés de l'ús social del valencià davant la pressió unificadora del castellà com a prova. No hi ha diaris en valencià, no hi ha cinema en valencià, de tota l'oferta televisiva, el valencià sobreviu amb prou feines a l'autonòmica. Ara que l'estem recuperant. Però la meua filla, per exemple, no ha pogut gaudir de dibuixos en valencià. Ara ja no li interessen, mira altres coses.

És impossible viure tot un dia en valencià, sense rebre algun retret, més o menys educat. L'assimilació va més enllà de la llengua. Tenim un folklore ric els valencians, però amb una freqüència injustificada, moltíssimes gales festives acaben incorporant una peça de baile español, o unes sevillanes. Fora de festes, és ben difícil vore ballar el Bolero de Castelló, o un ball pla.

La identitat suïssa no està vinculada a l'idioma. No és més suís qui parla alemany que qui parla italià o francés. Ací sí. Ací la llengua bona és la lengua, la resta anormalitats que el millor dels casos es toleren, poques vegades es respecten, i mai no es comparteixen. No és (només) culpa de la pressió uniformitzadora, és també un problema d'autoestima i capacitat d'autoorganització. L'actitud de les dretes és antivalenciana. L'atac permanent a la llengua pròpia (definició estatutària) n'és una prova de difícil discussió.

Tornem a les sensacions, als sentiments. El problema no és tant que algú puga sentir-se poc o gens espanyol, el problema és que alguns creuen que hi ha espanyols de primera i de segona. L'Espanya castellana ha construït la nostra identitat nacional espanyola sobre la base de la supremacia castellana, i això crea desafecció en alguns llocs. Ara hi ha una oportunitat. Un PSOE forçat per la seua debilitat, potser haurà d'assumir la seua pregonada vocació federalista. I les dretes, haurien de prendre la decisió de desafrancesar-se, d'oblidar el jacobinisme. O es planteja un projecte integrador d'Espanya, o alguns seguirem sense voler ser assimilats pel model castellanitzador. Tenim dret a negar-nos.