"EL MOLT MISERABLE PACO CAMPS" Levante-EMV -25.06.17

A mi Francisco Camps em sembla un dels personatges més grotescs i execrables que ha donat la política valenciana. I mira que hem tingut Consellers a la presó per robar a les monges. Consellers a la presó per robar als més pobres del món. Desenes d'alts càrrecs imputats esperant judici per delictes de tota mena i condició. És tan miserable el Sr. Camps, que malgrat el que va dir el jurat popular rebia fins i tot vestits a mida d'una trama corrupta (com s'entén sinó que dos dels acusats ho reconegueren? L'única raó per la qual no ho va reconéixer Camps és perquè el quart en discòrdia, Costa, s'hi negà, conscient que no es podia permetre tindre antecedents, de cara al judici del finançament il·legal del PP). I eixa és una altra, tot el partit és un cau de beneficiats del lladrocini amb el que es pagaven les campanyes. Els pagadors ja han confessat. Bé... Doncs dins d'eixe Cafarnaüm judicial que té muntat el PP (anti)valencià, i dins d'eixa conxorxa global, d'eixa maquinària de delinquir i robar, Camps és qui més fastigós em resulta.

Perquè era un il·luminat (La ciutat de la llum), un presumpte delinqüent global (finançament il·legal, delicte electoral, falsificació dels comptes de la Generalitat amb conseqüència d'una milionària multa...), un pèssim governant megalòman com cap (i ací no posaré exemples que faig un article, no una enciclopèdia), i una mala persona.

Estic cabrejat sí. Estic de molt mala llet. Esta setmana s'ha sabut que el PP de Paco Camps va desviar fons d'ajuda als joves desocupats, per fer rica a l'empresa Valmor, muntada única i exclusivament per a fer-se milionària gestionant la ruïnosa F1, que francament, maleïda la falta que li feia a València! Fons per a formació, orientació i ajudes a la contractació per a joves de menys de 30 anys. Entre l'any 2009 i 2012, amb la crisi en marxa, amb l'atur jove desbocant-se.

Coses de la vida, el responsable de l'ocupació de la Generalitat valenciana, ara sóc jo. I en eixa condició puc afirmar que si es desvien fons de les partides per a la lluita contra l'atur, tot el Consell n'és coneixedor. Sap de quines partides ix, i a quines partides va. Això és així i no és discutible. Camps donava l'ordre i els altres l'executaven. Robaven oportunitats als joves aturats, per a destinar els diners a què Camps i Rita Barberà (bon altra peça!) es passejaren en descapotable pel circuit urbà de València. Terrible.

Que jo ara haja d'aguantar el diputat popular Caballero preguntant que fem amb els fons, ja té carretades de collons. Que haja d'aguantar a Bonig i la seua tropa desproveïda d'ètica, qüestionar la gestió dels fons de Garantia Juvenil, em resulta repugnant, repulsiu, em fa oix, per la indignitat que esta gent representa.

Este mes vinent, més de 4.000 joves tindran la seua primera experiència professional als diferents ajuntaments valencians, amb una inversió de gairebé 60 milions d'euros. La inversió més potent en esta matèria, feta per la Generalitat. I els seré franc, la proposta és la millor pitjor proposta possible. Vull dir que bé està reforçar els ajuntaments perquè puguen fer la feina, que sovint la manca de personal els dificulta; però que preferiríem fer altres polítiques. Però teníem una urgència, saben per què? Doncs perquè els anys 2014 i 2015 el PP no va invertir ni un sol euro dels centenars de milers que ens oferia la UE per a combatre l'atur juvenil. I ara, o els invertíem abans de finals del 2017 o haguérem perdut tots els diners. Per això vam haver de crear Avalem Joves +. I saben quina és la ironia de tot això, doncs que l'ordre i les ajudes de la convocatòria doble d'Avalem Joves +, ha de passar per diferents tràmits, i ha de tindre el Vistiplau de l'advocacia o del Consell Jurídic Consultiu. Saben qui signa per part del CJC? Francisco Camps, que en la seua condició d'ex-President (ex-Molt Honorable ja ho era quan encara era President), n'és membre.

I això, miren, em posa de molt mala hòstia. De molt mala hòstia. I crec sincerament que la Generalitat hauria de recuperar part de la dignitat, buscant la forma jurídica per expulsar del CJC a esta paparra . Com membre del Consell, ho proposaré formalment

"MODELS DE GESTIÓ" - Levante-EMV - 17.06.17

Segons la UE, i jo ho compartisc, hi ha tres tipus d'accions que poden servir per a millorar l'ocupabilitat dels joves, i reduir les taxes d'atur. Formació, orientació i ajudes a la contractació. Al Servei Valencià d'Ocupació ens hi dediquem. Centenars de cursos (molts d'ells millorables), milers d'accions d'orientació, i incentius econòmics per a la contractació. Estos darrers no funcionen massa bé en el sector privat, per això estem treballant amb els agents socials per redefinir les ajudes i fer-les més útils.

Totes estes accions s'emmarquen dins del programa de Garantia Juvenil, i només aquells joves que hi estan inclosos, són susceptibles de beneficiar-se de les diferents accions i ajudes.

Quan el Govern del Botànic va prendre possessió en maig del 2015, hi havien inscrits en Garantia Juvenil 3.500 joves. Un nombre ínfim, comparat amb les xifres d'atur de menors de 30 anys. No s'hi inscrivien, per desconeixement, per manca d'incentius (pensaven que no servia per a res) i per la immensa dificultat d'inscriure's-hi.

Actualment són prop de 40.000 els joves inscrits. La cosa va començar a canviar quan en maig de l'any passat vam presentar les accions d'AVALEM Jove, que va començar a interessar als beneficiaris. I sobretot, es disparà (i continua creixent) en gener-febrer d'enguany.

Just quan davant d'un govern central debilitat electoralment i necessitat de vots a la Conferència Sectorial, va haver d'acceptar la relaxació dels requisits per inscriure's. Per quina raó el PP no ho havia fet abans? Doncs perquè la inscripció computa com a joves aturats, i l'estadística no els ajudava electoralment. Una irresponsabilitat que deixava al descobert milers i milers de joves.

Totes estes accions estan sufragades molt majoritàriament per fons de la UE, que fa programes quadriennals. Ara estem en el 2014-2017. I el cas és que el Consell del PP no va invertir ni un sol euro els anys 2014 i 15. I això vol dir que si els diners no són correctament invertits, els perds. I més encara, la UE et requalifica a la baixa per als propers exercicis. Terrible. El PP ja ens havia fet perdre 40 milions en altres programes, per la seua inacció.

Davant la urgència d'haver d'invertir bé eixos diners, hem creat AVALEM Joves +, un programa d'ajudes a la contractació per ajuntaments, mancomunitats i diputacions, perquè contracten joves titulats o no, per períodes de 7 o 12 mesos. Això els permet adquirir experiència, i tindre temps per aportar efectivament als ajuntaments. Un programa que donarà treball des de juliol, a 4000 joves a tot el País Valencià. A tots i cadascun de l'ajuntament que n'han demanat. Una inversió de gairebé 60 milions d'euros. 17.000 euros per a cada contracte de 7 mesos, i 26000 per a cada contracte anuals. La més ambiciosa de la història de la Generalitat. Els agents socials estan contents, els joves estan contents, els ajuntaments estan contents. Treball, experiència, i cotitzacions per als joves; i suport als ajustaments que són qui donen treball a l'espectre més ample d'oficis (peons, jardineres, periodistes, biòlegs, informàtiques, arquitectes, socorristes, administratius, fusteres...)

El Ministeri fa uns mesos ens havia proposat que per a «gastar ese dinero y no perderlo» donàrem un xec a cada jove perquè es formés en el que volgués, a l'acadèmia que tries. M'hi vaig negar en nom de la Generalitat, i la majoria dels altres governs autònoms, també. Era un despropòsit que maquillava xifres. Gastava però no invertia.

Ahir la Ministra va anunciar que ja sabia com gastar-se la seua part dels fons. Volen suplementar amb 430 euros mensuals, cada contracte de Formació i Aprenentatge destinat a joves de menys de 30 anys. Una mesura de difícil comprensió, perquè no saps si complementa els sous miserables que la seua reforma laboral permet. I si és això, no s'entén per quina raó eixa «ajuda», no passa a ser salari real, i així cotitza a la seguretat social, i a IRPF. Sincerament, crec que no quallarà, entre altres coses, perquè arriben tard, tardíssim. No podran executar massa diners dins del 2017, i Espanya perdrà milions d'euros.

Són dos models de govern, el del PP improvisant i fent tard a tot, i el del Botànic, amb propostes reals i consensuades amb els agents socials, que ajuden als joves, i eviten perdre els milions que el PP valencià no va executar. I esta colla encara tenen les penques de dir que no sabem gestionar. Que som el Titànic… Ho dieun ells, un iceberg que ensenya la corrupció, però que amaga la incompetència que és igual de greu. 

"IGUAL SÓC UN IL·lLÚS" Levante-EMV- 09.06.17

Com sóc guineo, el Castália sempre ha format part del meu paisatge immediat. A la porta de Casa Glória, Pepe Mozún va intentar ensenyar-me a regatejar, sense massa èxit. Com jo era nadador del Club Natació Castàlia, cada dia m'hi passava hores a la piscina, i he de confessar que em cabrejava sobre manera que mentre estàvem entrenant, els futbolistes del primer equip, suats i cridaners, es tiraren a la piscina amb els pantalons amb els quals havien entrenat fins feina 5 minuts. Els hi vaig agafar un poc de ràbia, ho confesse. Però en realitat crec que és perquè a totes les nadadores que m'agradaven a mi els hi agradava el porter Racic, encara que crec que és perquè tenia un SEAT 600 i jo una bici. Perquè guapo, ell no ho era.

Cada dia, al balcó d'una de les casetes del costat de l'estadi veia les samarretes albinegres esteses al balcó de la senyora que els hi rentava la roba. Estic parlant de coses que sonaran a molt antic. I és que sóc majoret, ja.

El CDCS forma part de la meua infància. I encara que el futbol no m'agrada, els únics partits que he vist en la meua vida han sigut a Castàlia. Bé, excepte dos que els vaig vore a Vila-real, però que no s'escaroten els conspiranoics, que va ser per vore jugar al Castelló aquell any que ens van tancar l'estadi dos partits. Records. Com aquell We are de Champions que sonava a Castàlia la darrera vegada que el Castelló pujà de categoria. Vaig acabar a La Pau, prenent una copa amb Ximo, Vicent i Lidón, si mal no recorde. Des d'aquella nit, cada cop que escolte la cançó al meu cap em ve gent feliç, molt feliç, a Castàlia, o a la font...

Sempre he mantingut que la política ha d'estar lluny del futbol, perquè eixa barreja va crear a Jesús Gil i a altres personatges similars. Però és cert que el CDCS forma part de la història de la ciutat, de la memòria de generacions, de la sana distracció de milers d'aficionats. I és per eixa gent, de pedra picada, incansable, il·lusionada, i en els darrers anys mal tractada, que m'he sentit en l'obligació d'aportar el que pogués.

Mentre vaig estar a l'ajuntament, buscant la complicitat d'alguna empresa, perquè compraren les accions a un President, el Sr. Curz, que trobe desprestigia el club, embruta la història i ofén a l'afició. No vaig tindre èxit. Vaig parlar amb molta gent. Individuals i col·lectius. Alguna persona molt activa a les xarxes i que sempre es queixa, va estar al meu despatx en dues ocasions dient que ell sí que tenia un comprador seriós... Ja fa temps que vaig deixar d'esperar-lo. Molta gent es presenta sempre amb més retretes que solucions, amb més preguntes que respostes, amb més il·lusió que cartera. Uns demanant que no permetérem al club jugar a Castàlia, que és municipal; altres advertint que si fem això i el club no es presenta a un partit, l'estaríem rematant. Té molta raó l'alcaldessa quan diu que no es pot prohibir l'entrada al club al President i facilitar-la als jugadors. L'acord o no acord, és amb la societat, no amb un personatge per molt nefast que siga.

Cruz ha d'eixir del club, però l'ajuntament no pot obligar-lo. És una societat. Siguem seriosos. L'ajuntament està molt limitat en les seues capacitats. I així les coses... Què fer? Hi ha dues opcions, esperar que aparega un inversor meravellós amb 4 o 5 milions d'euros gastadors i ja està... Però això és difícil que passe, de fet, no ha passat. I no ha passat perquè l'immens patrimoni del club consisteix en la seua història i la seua afició, tot intangible, res cotitza en borsa.

L'altra opció és intentar facilitar les coses si apareix una oferta creïble i sòlida. Al cap i a la fi, és un poc això el que ens exigeix l'afició, que "fem alguna cosa". Que dit siga tot passant és una petició molt còmoda i que ningú no sap concretar en res factible.

Vaig mantenir algunes reunions sent Vicalcalde, amb possibles compradors, amb venedors de fum, amb grups d'aficionats als quals respecte enormement i que tenen tota la solvència moral...i poca solvència econòmica. En fi. I després vaig marxar.

Jo ja fa molt de temps que no puc parlar en nom de l'ajuntament, ni se m'acudiria fer-ho. Per respecte a Enric Porcar que em consta es desviu per trobat una solució, i per respecte a Amparo Marco que en el seu paper d'alcaldessa comprenc que diga que ella es reunirà amb els propietaris, no amb possibles compradors. Les dues coses són complementàries. El treball de Porcar, pot facilitar el de l'Alcaldessa. Perquè sense el treball silent, discret i sovint malentés i criticat per part d'alguns, serà més difícil que el club canvie de mans,

Tot el que jo he fet en els darrers mesos, i el que puga fer encara, ho faig en la meua condició d'individu que es sent afectar en vore una creixent massa de conciutadans i conciutadanes, fer equilibris entre l'esperança i la frustració.

És per ells, i en eixa condició, que quan un possible comprador, vincular al club, del "món del futbol", acompanyat per exjugadors que s'estimen la ciutat i el club fins al punt de jugar-se el seu patrimoni emocional i econòmic em demana fer unes gestions, les faig. Només pose una condició, i és que Cruz isca del club, i garantit això, faig el que em demanen. Facilitar alguns contactes. Amb l'IVF, que diu públicament que no participarà de l'operació, i amb algunes empreses locals que ja diran el que hagen de dir quan ho creguen oportú i si ho creuen oportú. Ni més ni menys.

És possible que jo peque d'optimista pensant que davant la pressió social, judicial i econòmica, Cruz s'avinga a negociar la venda de les accions, o dels drets d'ús de les accions. És possible que jo siga un il·lús, però els meus nebots són del Castelló, la meua veïna és del Castelló, el mecànic del meu cotxe també, i el meu amic Ximo no para de preguntar... Per a centenars i centenars de persones de la meua ciutat, el club és part del seu paisatge emocional, i a mi em toca molt allò que no sona, vore a algú que no s'estima ni el club ni a la ciutat, cabrejar i fer mal a persones que s'estima la ciutat i el club. I com jo ja no he de ser candidat a res, puc fer les gestions sense que ningú m'acuse de fer electoralisme. I si m'acusen, també m'és igual. Allò que paga fer ho faré, sempre a títol particular. De la mateixa forma que donaré suport al meu ajuntament, al treball constant de Porcar, i al paper més institucional de l'Alcaldessa. Perquè a mi el futbol ni fu ni fa, però tot el que afecte la gent de Castelló, m'ho prenc seriosament.

"HISTÒRIA D'UNA LLAGOSTA" Levante-EMV 03.06.17

Les llagostes, que estan emparentades de lluny amb els crancs, tenen també allò que els saberuts en diuen un exoesquelet, i que els qui parlem «d'anar per casa» en diem closca. El bon cas és que sembla que les llagostes, senten com la dura closca que protegeix el seu cos tou, és alhora un impediment físic per al seu creixement. Si la cosa es quedés així, les llagostes serien menudes com carabiners, o poc més. Però sembla que quan la closca els hi queda com a mi els pantalons després de Nadal, estreta, els animalons proven de desfer-se d'ella.

El procediment és el següent. El mateix cos va generant el que ha de ser un nou exoesquelet, i les llagostes es desfan del que ja tenien, refregant-se a les roques del fons del mar. Aleshores, i durant un temps relativament breu, i mentre la nova closca s'endureix, són francament vulnerables, raó per la qual es mouen poc.

I així van fent un cop i un altre. Quan la closca els hi torna a anar menuda i els impedeix seguir creixent, tornen a desfer-se d'ella, i a esperar que la nova es vaja fent dura. I torna-li un altre cop.

Fem un resum que faria enrogir al Comandant Cousteau, per imprecís. La llagosta té una closca exterior que la protegeix dels seus depredadors, però que al mateix temps actua com a element que limita el seu creixement. Sense la closca, sense la limitació, sense l'impediment, la llagosta no creixeria.

Si jo fora La Fontaine ara d'esta història faria una faula ètica (si fóra Lafuente, com a molt faria una faula). I la cosa vindria a ser que de vegades allò que neix per protegir-nos, esdevé una limitació. I més encara. Les limitacions són sovint allò que ens obliga a evolucionar i pensar estratègies intel·ligents, per seguir creixent.

Es pot associar «llagosta» i «política»? Sí, sempre que no siga a la factura d'un restaurant, pagada amb diners públics. Així que som-hi. Hi ha una relació entre esta característica descrita per les llagostes, i l'administració pública valenciana. I és que després dels anys dels 100 grams de caviar, els vestits a mida, els sobre, i el «pitufeo»; esta administració va haver de crear una closca, un exoesquelet dur, que protegira l'administració dels seus depredadors. Que eren molts, i més que menjar-se la seua víctima d'un mos o dos, actuaven com a sangoneres, com paràsits que li xuclaven la sang cada dia, fins a deixar-la gairebé seca com un capellanet al sol.

Eixa «closca» es materialitzava en desenes d'informes, de controls, de lectures i relectures, de vistiplaus dels vistiplaus anteriors... Tota una cadena de controls que pretenien garantir la seguretat jurídica del personal funcionari que actua, i dels càrrecs polítics que signem. I això era i és necessari. Ara bé, com sempre que s'aplica irreflexivament la llei del pèndol, es corre el risc que tants controls acaben impedint el creixement de l'administració. En este cas concret, a més a més, hi havia una clara (mala)intencionalitat política per part d'un PP, que sabedor que anava a perdre el control del Consell, va promulgar el darrer ple de la passada legislatura, una llei d'Hisenda que anquilosa i constreny la marxa normal de l'administració.

Això genera retards insuportables en la cadena administrativa de lleis, ordres i convocatòries. Retards, que no només desesperen als qui les signem, sinó sobretot a aquelles persones que n'han de ser beneficiaries. Que esperen la llei, o l'ajuda, o la subvenció, i no poden entendre per quina raó tarden setmanes i setmanes. I la veritat és que resulta francament difícil d'explicar.

És per això que per a poder créixer com administració, per a poder arribar a més gent, a més àmbits, comença a ser hora de canviar de closca. Este govern fa dos anys que pateix els entrebancs administratius creats pels qui van fer trampes, i pensats per dificultar fer més trampes. Res en contra. Sóc partidari dels controls i de la transparència. Però també de l'eficàcia i eficiència. Toca començar a crear una nova closca, que protegisca l'administració dels atacs dels seus depredadors, però que al mateix temps li permeta créixer, avançar, i moure's amb major agilitat. Cas contrari l'administració, com la llagosta i el llamàntol, només serà bona per a fer una caldereta, i ja saben qui se la tornarà a menjar. No alimentarà a qui més fam té.