"ELS OBJECTORS DE CIÈNCIA" - Levante-EMV- 26.01.19

Els Terraplanistes són una gent entranyable. També són estúpids, però sobretot entranyables. L'any passat van organitzar la primera Convenció de la Terra Plana del Regne Unit, un esdeveniment de tres dies que es va fer a Birmingham. Més de 200 persones, partidaris d'esta teoria s'hi van reunir. Curiosament, no neguen la metodologia científica (que els hi lleva la raó en les seues elucubracions), el que neguen és la independència dels científics. Vénen a dir que estan connectats amb el poder, i que escriuen i parlen al dictat d'este.

És obvi que la teoria terraplanista té alguns forats difícils d'explicar, com per exemple l'existència d'Austràlia, cosa que ells resolen afirmant que és tot una gran mentida teatralitzada. Creuen que els australians que ixen a la tele estan generats per ordinador, i per als que diuen haver-hi viatjat, i haver-los vist i tocat, tenen una explicació definitiva. Estan convençuts que els pilots d'avió estan involucrats en aquesta farsa: quan viatges a Austràlia, en realitat t'estan transportant a diferents regions de l'Amèrica del Sud, i les persones amb què interacciones allà són actors pagats per la NASA. No expliquen quin interés podria dur a eixa confabulació mundial, però ells hi creuen.

Com a gran evidència de la seua teoria, diuen que si la terra fos corba, ho voríem, ho notaríem al caminar, en viatjar. I si no ho veiem, és tot simplement perquè no és cert. La qual cosa, tot siga dit en passant, ens deixa als miops, per no dir als cecs, en un dubte existencial permanent. Per a la pregunta de si la Terra es plana, com és què no caus quan arribes a la vora? Els terraplanistes també tenen una explicació. És el que anomenen l'efecte Pac-Man: quan arribes a un extrem del planeta, la NASA et xucla i et porta a l'altra banda. De totes maneres ara estan organitzant un creuer fins al "mur de gel", que segons alguns d'ells és el que evita caure fora del planeta. Això sí malgrat anunciar-lo al seu web com "l'aventura més gran, més audaç i millor fins a la data", no garanteix arribar al destí, perquè clar, tot depén de si troben una tripulació terraplanista, perquè com totes les cartes de navegació estan fetes sobre la "hipòtesi" (sic) de què la terra és redona... Doncs això, que igual estos navegants manipulats no saben arribar.

Supose, de fet hi confie, que a la majoria de vostés això els hi genera hilaritat, incomprensió, o fins i tot un cert interés intel·lectual per intentar comprendre com es poden afirmar públicament estes coses i després anar a comprar el pa sense tenir vergonya. M'agradaria pensar que ningú de vostés creu en això. En canvi, acceptem amb certa normalitat conviure amb "llenguaplanistes". Amb polítics com María José Català (PP) i Toni Cantó (Ciudadanos) que intenten revifar la polèmica sobre l'adscripció filològica del valencià.

Català, qui curiosament confia en els seus "catalanistes" per fer fora de l'ajuntament de València al que ella anomena "catalanistes", és de les que diu respectar la filologia però menys als filòlegs. Allò dels científics a sou. Cantó, que és tot simplement de dir bestieses que després es demostren falses, està en contra del valencià i de qualsevol instrument de recuperació de la llengua (malgrat que quan li pagaven una pasta gansa a Canal 9, parlava valencià amb accent català!), i ell sap què és això de l'efecte Pac-Man, perquè quan va vore que si continuava a UPyD cauria pel penya-segat electoral, es va deixar transportar fins a Ciudadanos, no sé si per la NASA, o per la NÒMINA. En qualsevol cas tots dos, cap d'ells filòleg, consideren que si foren la mateixa llengua, es notaria. Entranyables. Català diu que no ho són, perquè han evolucionat diferent. Un poc el que ha passat amb el pastor alemany i el chihuahua, raó per la qual resulta obvi que un dels dos ja no és un gos.

M'inquieta com hi ha ciències de primera i de segona. Com quasi ningú gosa discutir la llei de la gravetat ("Bueno... en realidad no es la ley de la grave-dad, las cosas caen porqué pesan", seria la versió terraplanista), però tothom es permet desacreditar la ciència filològica. Buscant vots, trobaran vox.  

"ELS FALSOS PERSEGUITS" - Levante-EMV - 19.01.19

Erwin Panofsky afirmava a la seua "Arquitectura gòtica i pensament escolàstic" que hi ha una analogia entre ambdues coses. I mantenia que una catedral gòtica és una suma de sabers, un conjunt intel·ligible per si mateix. Segurament això explica la representació del diable a les seues façanes, portes, conjunts escultòrics, vidrieres... Resulta impensable plantejar una típica "quaestio" escolàstica sobre déu, sense pensar en el dimoni. Sobre el bé, sense pensar en el mal.

Clar, que per explicar la permanent presència de Mefistòfil hi ha altres versions més creatives, podríem dir. Sempre han existit llegendes i investigadors que han volgut anar més enllà del que és evident i han suposat que a la terra hi ha llocs que són entrades a l'inframón. Diuen que per a tapar eixes entrades es van construir les catedrals gòtiques, com a segells sagrats, que evitaven l'entrada a la terra de les criatures demoníaques. Per tot això, la figura del diable estaria present a totes les cataractes gòtiques.

Més tard s'intentà racionalitzar l'existència dels dimonis a les catedrals, i es van crear noves explicacions. Per als cristians Déu és Llum, i catedrals gòtiques Temples de Llum. Mentre que Llucifer, "portador de la llum", és associat amb un dels àngels caiguts per rebel·lar-se contra Déu, essent expulsat de la seua presència. I això hauria, segons ells, de justificar la seua presència. 

No sé si cal recordar que les Catedrals són construccions religioses, de fet són les seus dels bisbes de la diòcesi. I malgrat això hi ha imatges de dimonis, ja siga la d'Arequipa, la de Lleó, la de Notre Dame de París, la de Múnich... I no només allí. A Madrid, al Retiro, hi ha l'impressionant Àngel Caigut de Bellver.

I és que el maligne, en totes les seues manifestacions forma part de la cultura popular. I mitològicament s'associa a la construcció de molts monuments eminentment humans, tot i que majestuosos. El Pont del Diable a Rotafen hauria estat construït pel mateix Belzebú, exigint a canvi els caps dels primers en travessar-lo. També se li adjudica la construcció d'una església a Lübeck. En aquella ciutat hi ha una xicoteta escultrua del dimoni recordant la llegenda. I va ser allí on s'inspirà l'escultor José Antonio Albella, per regalar a la seua ciutat natal, Segòvia, una figura d'un Belfegor grassonet, fent-se una selfie. Bàsicament, perquè l'aqüeducte de la seua ciutat, segons la llegenda, també va ser obra del diable, a canvi de l'ànima d'una jove cansada d'anar amunt i avall carregant marreixes d'aigua.

Però vet ací, que una associació de cristians hiperventilats es van sentir d'allò més ofesos perquè l'ajuntament havia decidit acceptar el regal, com incentiu per als més de 800.000 turistes que cada any visiten la ciutat. I un jutjat n'ha prohibit la instal·lació perquè fereix els sentiments religiosos d'uns quants. Ni tan sols de tots els cristians, clar. Només dels fonamentalistes, dels integristes. Que en general, vénen associats a les formacions polítiques de dretes. I que estan disposats a servir-se de la fe (seua o no, però d'altres sí) per a fer política de dos quinzets. Eixa és la realitat. 

Per a qualsevol que haja sentit el delirant discurs de la candidata local del PP, la situació de la cristiandat a Castelló és similar a la dels cristians a Islamabad. La veritat però, és que abans del Pacte del Grau, a Castelló hi havia un notable nombre de processons cristianes, exactament les mateixes que hi ha ara; i per Nadal es posava un pessebre, igual que ara; i totes les tradicions locals vinculades al cristianisme han continuat. A dir veritat, si algú tingués dret a sentir-se decebut, seria l'immens col·lectiu laïcista, perquè els avanços al llarg d'estos quasi quatre anys, no han estat suficients.

Però ni el més absolut respecte que es té pels símbols cristians a la ciutat, és suficients per als integristes catòlics, que estan en plena creuada política, judicial, de fake news, i vorem fins on estan disposats a arribar. I encara tenen la barra de dir-se perseguits. Jo, en estes coses estic amb Sartre i crec que l'infern són els altres. Concretament, ells.

"LA LLIÇÓ ANDALUSA" - Levante-EMV -12-01-19

He titulat en singular però potser caldria fer-ho en plural perquè el que ha passat a Andalusia ens n'ha deixat unes quantes de lliçons. La primera l'evidència de què el PSOE sol no és capaç de canviar el model productiu, ni de fer grans transformacions socials malgrat haver governat ininterrompudament durant tres dècades i mitja. Fins i tot malgrat l'esforç inversor de l'estat a eixe territori, amb el primer AVE espanyol, que va servir més per a deslocalitzar empreses andaluses camí a Madrid, que no pas per al contrari. O malgrat les multimilionàries inversions de l'Expo que no van saber capitalitzar. I això segurament és així, perquè el PSOE ha perdut en gran part, i especialment a Andalusia, la pulsió transformadora, acomodant-se i conformant-se amb la gestió. Gestió plena de dubtes judicials allà. I perillosament clientelista.

Molta gent es preguntava que anava a passar ara a Andalusia, jo era partidari de preguntar-me si haguérem arribat a esta situació si el PSOE no hagués menystingut un acord d'esquerres a favor de pactar amb Ciudadanos, que en quant ha tingut ocasió li ha fet el salt. Alguns fan responsable d'això a Susana Díaz, de qui diuen representa la part menys progressista del PSOE, però és que Pedro Sánchez acaba de dir que vol representar l'espai liberal. Segona lliçó que tampoc no semblen haver entés. Botànic en castellà es diria Botánico. No és tan difícil d’entendre.  I  Adelante Andalucia també hauria d’assumir responsabilitats. En tots els sentits ho dic.

Una altra lliçó és que el PP menteix més que alena i alena més que un porc. S'ha passat anys dient que ha de governar la llista més votada, parlant d'aliança de perdedors, de tripartits ruïnosos... Ara ja no cal que els hi recordem com arribà al poder Zaplana o Rita Barberà, només cal mirar Andalusia. Canvien de discurs quan els convé. Ho deia l'altre dia Xavier Albiol: «Andalusia és un cas excepcional. I Catalunya si haguérem sumat, també seria un cas excepcional», és a dir, la norma és bona quan guanyen ells, quan perden però poden pactar amb altres, és una excepció.

També hem aprés coses de Ciudadanos. Concretament sobre el seu cinisme. Mentre a casa nostra ens acusa de no sé quina mena de relació onírica amb les forces del mal (per a ells el mal és tot el que tinga pronoms febles), ells directament pacten amb l'extrema dreta. I ho fan de forma tan covarda que ho justifiquen dient que no són ells, que és el PP... Obviant que ells pacten amb el PP. I això de l'extrema dreta és com les malalties de transmissió sexual. Quan tens relacions amb una persona, les tens amb ella i amb totes les seues exparelles. És com allò de l'acudit. «Mari, que m'han dit, que el teu xiqüelo és gai?», i la Senyora Maria contesta: «No, no. Ell no. El gai és el seu marit».

També l'extrema dreta eqüestre ens ha deixat una lliçó. Les immorals exigències que plantegen per a pactar, no són més que una fanfarronada per obligar a la resta de la dreta a assumir una part del seu missatge. Cosa que fan sense cap problema, perquè en realitat, està dins el seu propi ADN. No oblidem que VOX no és més que una excrescència del PP. El pus d'un malalt greu. Una infecció que creix i devora l'organisme. Una fascitis necrosant. (Fascitis ve de fàscia, que és una estructura de teixit connectiu molt resistent que s'estén per tot el cos com una xarxa tridimensional; i que explica bé la relació entre tots dos partits. Tot i que no desprecie la feliç coincidència fonètico-etimològica, que puga fer pensar que «fascitis», ve de l'italià «fascio», que traduiríem com feixisme.) 

En definitiva, estes i algunes altres lliçons, que convindria tinguérem presents de cara a maig, ací al país. Els acords del PSOE amb Ciudadanos, són una passarel·la per arribar a acords de Ciudadanos amb VOX, fent sandvitx amb un PP desesperat per tocar poder. L’única cosa que els manté vius, i que els hi dóna vida. Tothom hauríem de passar unes horetes a la cadira de pensar. 

"XIFRES I LLETRES" - Levante-EMV - 05.01.19

Dijous passat, com faig tots els mesos com a responsable de l’ocupació al govern valencià, faig fer una breu valoració sobre les dades mensuals de l’atur. Com sempre intente fer en eixes compareixences, vaig voler posar més lletres que xifres. Les xifres són fredes i són bones sense pal·liatius. Baixa l’atur i creixen les afiliacions a la Seguretat Social. Si volem adobar-ho, encara podem fer una lectura més optimista, i tot, sense abandonar la veritat. Per comunitats som la tercera on més va baixar l’atur el mes de desembre. I a sobre, baixa molt més en les dones que en els homes, la qual cosa trenca una tendència persistent. A banda, creixem notablement per sobre de la mitjana espanyola en afiliació a la seguretat social. I si anem al còmput anual que és més significatiu, les dades són encara prou millors.

Però les lletres són més preocupants. A efectes del mercat de treball, desembre és un més absolutament condicionat per les festes de Nadal. I els contractes són d’una temporalitat extrema. En molts casos només d’uns pocs dies. És a dir, precarietat absoluta. Contractes puntuals al sector serveis per cobrir les urgències de l’acumulació nadalenca de tasques. Personal d’hostaleria, gent que embolica regals… I pel que fa a això que havia apuntat més amunt que este desembre l’atur baixa més en les dones que en els homes, és veritat que en primera lectura sembla una cosa positiva, donat que hi ha moltes més dones aturades que homes, i fins ara i en termes generals, sempre que hi ha un descens del nombre de persones aturades beneficia més als homes que a les dones. Però precisament per estos antecedents el canvi de tendència resulta tan cridaner que mereix una lectura crítica. I és quan arribes a la conclusió del fet que en realitat és una mala notícia. Perquè la raó per la qual baixa més en dones que en homes, és perquè els contractes de desembre són en general, de molt baixa qualitat. Curts en el temps, mal pagats, i de baixa qualificació… I estos són els que s’ofereixen prioritàriament a les dones. O estos són els que els homes deixen lliures.

I és que el nostre mercat laboral té encara greus problemes estructurals. La temporalitat n’és un. L’escletxa de gènere n’és un altre. I la inadequació de les formacions i habilitats dels desocupats, amb les reclamades en les ofertes de treball, una tercera de molt preocupant. No estic buscant un consol en allò què passa arreu, però m’ha vingut al cap un estudi del mercat laboral dels EUA que vaig llegir fa poc. A vore si sóc capaç de resumir la situació de forma gràfica.

La primera xifra seria que si un home deixa de treballar el 14 de novembre, per aconseguir els mateixos ingressos una dona hauria de treballar fins a final d’any, a causa de la diferència salarial entre gèneres. Però hi ha més diferències. Quan un home blanc es jubila als 64 anys, haurà guanyat de mitja 2 milions de dòlars. Per guanyar el mateix un hispà hauria de treballar fins als 83, els afroamericans fins als 85. Les dones blanques i asiàtiques, fins als 93. Les afroamericanes fins als 105, i les hispanes fins als 118! Així és el mercat nord-americà, i a casa nostra que la multi etnicitat creix, haurem d’estar molt atents a no repetir estos esquemes. La bona notícia? No sé si s’hi han fixat, però falta valorar als homes asiàtics. Doncs bé, este col·lectiu ja ha guanyat els 2 milions als 61, i la raó és interessant, són el col·lectiu ètnic amb millor nivell educatiu de tots els EUA. 

Vistes les xifres tornem a les lletres. Jo em quedaria amb dues idees. Una formació adequada al mercat laboral millora les expectatives sigues com sigues o allò que sigues. I un avís per a navegants, la realitat desmenteix nítidament el discurs xenòfob que tanta volada sembla agafar. Els fatxes menteixen. El discurs racista i xenòfob es basa en falsedats.