"COST D'OPORTUNITAT" - COPE Castelló. 31.01.11

Estos dies s’ha muntat un bon enrenou amb allò que diuen els “pinganillos”, és a dir amb la possibilitat que en alguns moments puntuals, al Senat (que hauria de ser la cambra de representació territorial) es puguen usar les llengües cooficials als diferents territoris.

El debat és, com solen ser estos debats, un compendi de demagògia, llocs comuns i falta d’idees. Rajoy va dir que en “un país seriós” això no passaria. No sé què en pensaran a Suïssa, un país tan seriós que en “500 anys de democràcia i pau, només han deixat el rellotge de cuco” com deia el personatge d’Orson Welles a “El tercer home”. Un país tan seriós que a les dues cambres del Parlament, tant al Consell d’Estats, com al Consell Nacional de Suïssa, cada parlamentari usa la llengua del territori al que representa. I la majoria dels diputats i ministres no necessiten de la traducció simultània, perquè entenen si més no dues de les quatre llengües del país. Entre d’altres coses, perquè a la zona germanòfona, on l’única llengua oficial és l’alemany, s’estudia francés i anglés. I a la zona francòfona, s’estudia anglés i alemany, i a la italianòfona... És a dir, el sistema públic ensenya a tot el país, totes les llengües del país.

Un altre argument matusser és aquell d’alguns senadors que diuen que això no té trellat, perquè a la barra del bar entre ells s’entenen en castellà, i en canvi dins s’han de posar l’aparell traductor. Dues matisacions. Només se l’han de posar si no entenen el valencià, el gallec o l’èuscar, perquè quan algú parla castellà no el tradueixen. Vull dir, que els que estan en desavantatge són els que no saben idiomes. Com a la vida real, vaja! D’altra banda se’ls ha de recordar que al Parlament d’Estrasburg, al bar i als corredors, els eurodiputats s’entenen en anglés i francés principalment. Són una mena de lingua franca i, en canvi, dins, cadascú gasta la seua llengua. També hi ha països que es queixen de tanta traducció, i que reclamen que cal estalviar, i que amb un parell de llengües prou. Però clar, n'hi ha qui posa el crit en el cel! “El español es una lengua que hablamos más de 500 millones de personas y se habla en toda América”, com si a Europa li importés el que es parla a Amèrica!

Com tot se’ls hi va desmuntant, aleshores ho enfoquen des del punt de vista econòmic. Diuen que és car, que el Senat destine 350.000 € (que compensa d’altres partides) del seu pressupost. I parlen de falta d’oportunitat de l’aprovació d’esta mesura en plena crisi. S’hagueren oposat igual si s’hagués plantejat fa 10 anys que semblava que es podien nugar els gossos amb llonganisses, però en fi... Pensem-hi.

En terminologia d’economia de mercat, hi ha un cosa que es diu “cost d’oportunitat”. En una definició d’anar per casa, diríem que és allò que perds si no ho fas. En este cas, si el que perds és superior a 350.000 €, aleshores val la pena fer la despesa. Perquè...quin és el “cost de l’oportunitat”? El sentiment d’espanyolitat d’un nombre creixent de catalans, per exemple. Però també de bascos, i gallecs, i un reduïdíssim nombre de valencians, que no veiem encaix en l’Espanya castellana. Que veiem com estem condemnats a ser espanyols de segona, amb una llengua menystinguda, amb una cultura menyspreada.

Un Senat plurilingüe és una oportunitat de fer pedagogia a l’Espanya castellana i profunda, que pregunta “¿Aún hablan valenciano?” i que creu que parlem un altra llengua només per fotre. Per entendre la realitat no hi ha res millor que posar-la en evidència, just el contrari del que portem segles fent.

També diré que no estic gens segur que siga suficient. Perquè amb totes les dificultats que té conscienciar als valencians que som un poble diferenciat amb una llengua, una

cultura i una història pròpia, encara resulta molt més senzill que con-

scienciar a milions d’espanyol de la realitat plurinacional d’Espanya. Però per 350.000€, paga la pena d'intentar-ho.

"ENQUESTES" - Levante-EMV- 29.01.11

Les enquestes són un arma diabòlica al servei dels interessos polítics. En contra del que alguns benintencionats creuen, no reflecteixen ni tan sols una fotografia fixa del moment en que s'ha preguntat. No. Les enquestes només tindrien sentit si fóren continuades i amb un espectre el suficientment ample com per evitar desviacions del 4 o el 5%. Amb estes desviacions, la credibilitat dels resultats atribuïts als partits menuts és ínfima i, per l'aplicació de la llei d'Hondt, la de tot l'arc polític.

Només cal vore les errades de molts instituts demoscòpics, com per tindre-ho clar. L'any 1995 jo vivia a Paris, i van celebrar-se les eleccions presidencials. Recorde que estava mirant els resultats a TF1 i el presentador s'havia rodejat a la taula de representants de diferents empreses que havien elaborat les principals enquestes per als diferents partits i mitjans de comunicació. Xifres, gràfics de colors, teories, comparatives històriques, cada empresa defensava la seua predicció. El presentador els va deixar parlar fins que varen arribar les primeres xifres oficials. Tot i ser una segona volta presidencial amb només dos candidats, algunes prediccions van representar un error de més del 18%. Automàticament, el cap d'informatius de la cadena va anunciar que les empreses contractades no cobrarien ni tornarien a treballar mai més per a TF1. Els va expulsar del plató. Em va impactar. A mi i a tothom, perquè en sendemà va fer, com diuen els francesos, la una de tots els diaris. Portades.

En les passades eleccions a Catalunya, el CIS va signar la previsió que menys es va ajustar a la realitat. Mentre la mitja d'error de les 10 empreses estudiades era d'un 1'6, la del CIS era del 3'3. Més del doble. A sobre, va valorar molt per damunt als membres del tripartit (+5), i descaradament per davall als altres (-4'5). Difícil de trobar una manipulació més burda. El CIS, que és una fantàstica font d'informació estadística per qualsevol investigador, és un atemptat a la veritat pel que fa a les prediccions electorals. És la manipulació del govern de torn. Fastigós.

Entre la molta propaganda d'empreses de màrqueting polític, hem rebut al correu una singular proposta d'una empresa dedicada a les enquestes. Ens ofereix unes taules de percentatges i unes normes bàsiques d'actuació, i ens proposa que fem nosaltres les entrevistes telefòniques. Així és molt més econòmic el seu servei. Després envies els resultats i ells els tabularan, i els convertiran en un document oficial de la seua empresa. De manera que podrem disposar de la documentació amb fitxa tècnica i empresa responsable de la nostra pròpia enquesta electoral, donant-nos així la cobertura de la seua empresa i una certa credibilitat. Vaig pensar en fer telefonar a casa de dos regidors populars, de dos socialistes, i a la de tres o quatre periodistes locals, i a la de la meua carnissera que per si sola és una generadora d'opinió de les que cal tenir en compte. Així hi hauria consciència de que “algú està fent una enquesta”, “i deu ser de les grans perquè si coincideix que telefona a dos dels nostres...” Després la publiques dient que PP 13-14, PSOE 11-12 i BLOC 2, i ja tens part de la campanya feta. Òbviament no va passar de ser una provocació intel·lectual, mai no autoritzaria una cosa així, és profundament immoral. També ho és cuinar les enquestes, però això de la moral va per barris.

Les enquestes serveixen per crear opinió. Només per això. Totes les que han aparegut, i encara més les que s'amaguen, donen al BLOC un creixement important; bé està, és una tendència que a nosaltres ens sembla creïble, pel que percebem dia a dia amb el contacte amb la gent. Reunions amb associacions, amb particulars, els sopars de (Re)programa Castelló on els nostres convidats ens ajuden a dissenyar la ciutat dels propers anys...

La gent agraeix el nostre treball, el nostre model d'oposició ferm i dialogant. Però només hi ha una enquesta que ens interesse veritablement, la del 22 de maig, que és quan es p

regunta a tothom, i quan el resultat té valor executiu. És per eixa enquesta per la que ens preparem, la resta, les que s'aniran filtrant, no són més que part de l'aparell propagandístic dels partits que les paguen i les filtren. I a nosaltres això no ens hauria d'afectar. Ni a vostés.

"RICH MAN, POOR MAN" - Mediterráneo - 27.01.11

Era d’esperar, però... carai quin enrenou s’ha muntat amb això de les declaracions de bens dels polítics! He sentit de tot, gent que no s’ho creu, gent escandalitzada, gent escandalitzada perquè no s’ho creu... I fins i tot diria que alguna gent em mira de reüll.

En el rànquing, he aparegut com el més miserable dels polítics locals, no com definició moral, és clar, sinó econòmica. No tinc casa pròpia, el meu patrimoni és el meu matrimoni, la casa on visc és de la meua dona, i encara en paga la hipoteca. I francament, considere que a vostés no els interessen les condicions del meu matrimoni. Tinc un cotxe que vaig comprar el 2003 pocs mesos abans de ser elegit regidor. Vaig mirar al Ganvam, i està valorat en uns 1.200€. Sóc portaveu del BLOC a l’Ajuntament, això ja ho saben, ho sóc gràcies a vostés, i per això cobre poc més de 22.000 euros anuals. No hi ha més ingressos, però entenc que no és possible representar dignament els nostres electors fent 40 hores a la setmana en un altre lloc. Si més no, quan el grup és unipersonal. Tinc clar, claríssim, que d’altra manera no ho podria fer. És una aposta personal (i familiar), no exempta de riscos. Quan deixe de ser regidor hauré de reconstruir la meua vida laboral en el sector privat. Tinc una llarga experiència laboral i professional, una sòlida formació universitària, parle idiomes, i estic a punt d’acabar la tercera carrera. Amb això hauré d’anar a tocar portes.

Però està bé, la política t’ha de permetre viure, no fer-te ric. Lizbeth és mestra, ella tampoc no es farà rica. Però saben què? Vivim relativament bé, fins i tot ara que estem criant a Gal·la. La nostra situació econòmica és millor que la d’altres famílies, i no ens queixem.

Alguna gent ha subratllat que determinats polítics guanyaven quantitats indecents de diners, que alguns difícilment podrien explicar el patrimoni. Però a mi el que més m'ha sorprés és que alguns col·legues em pregunten com es pot viure amb el meu sou. M’ha sorprés i m’ha preocupat, perquè això demostra que no tenen ni la més remota idea de com es viu en el món real. De quins són els sous de mercat, de com sobreviu la gent que els vota. Terrible.

"DECLARACIÓ DE MALS" - COPE Castelló - 24.01.11

La política fa una fortor important a corrupció, a amiguisme, a gent que se n’aprofita, a privilegis, a trampes, a ganivets clavats a l’esquena (més ara en temps de llistes).

De les urnes, d’on hauria d’eixir l’olor a pa recent fet, l’olor a llençols nets, ix un ferum putrefacte que tot ho ocupa. I subratlle que ix de les urnes, perquè son vostés, som tots nosaltres, qui dins de les urnes ho posem. Els polítics no naixen per generació espontània, als polítics els tria la societat; i si trien polítics corruptes, lladregots, immorals, malfaeners o inútils, és la seua responsabilitat. Després no miren al cel i s’exclamen!

I no s’autoenganyen dient que si hi hagueren llistes obertes... Les llistes obertes també tenen perills. La cosa és més senzilla, no voten llistes amb corruptes o malfaeners, encara que siguen una minoria en la nòmina del partit que els hi agrada més. Voran com quatre anys més tard, el partit farà neteja.

Bé, dic tot això, perquè per culpa d’un minoria nefanda, per tapar les seus trampes i corrupteles, per amagar les seues vergonyes, han decidit que totes les persones que participem en la vida pública hem de donar publicitat als nostres bens. Ja està, ja figuren al BOP per qui vulga conèixer-los.

Ho he fet, clar, sóc respectuós amb el compliment de la llei, i no tinc res que amagar. Però em rebel·le, no hi estic d’acord. La gent té dret a saber quants diners públics ingressem (però això ja ha sigut sempre públic), quin sou tenim, si tenim privilegis en forma de pensions, d'assegurances de vida, de viatges gratis, del que siga. Ja els dic ara que els regidors no tenim res de tot això. I tenen dret a saber si en el nostre pas per la política hem augmentat de forma cridanera i injustificable el nostre patrimoni. Això també se sabia ja, perquè presentem una declaració de bens quan arribem i una quan marxem. I òbviament, esta informació està a disposició de la policia judicial i d’hisenda.

Però no veig perquè he d’explicar si la casa on visc va a nom de la meua dona, o si el meu cotxe de més de 10 anys el vaig pagar a terminis o al comptat. No veig perquè ho he de fer, per culpa d’uns pocs delinqüents que fan eventualment de polítics, com podrien fer d’inversors, sindicalistes, fusters, constructors o cantants d’òpera buffa. No accepte que jo siga sospitós, només per ser regidor, de ser immoral. No entenc ni vull entendre perquè per culpa d’aquells que abusen de la presumpció d’innocència la meua en queda vulnerada.

Ens demanen una declaració de bens. Fem-ho al revés, que ens demanen una declaració de mals. Això és el que a vostés els hi hauria d’interessar.

No saber si em queden tres o trenta tres termines de la hipoteca, sinó saber qui s’omple les butxaques, qui gasta cotxe oficial per qüestions particulars, qui rep favors d’empreses o particulars, per la seua condició política. Qui i com finança els partits, fent que els processos electorals tinguen més pràctiques il·legals que la Federació Espanyola d’Atletisme.

Una declaració de mals. De males pràctiques públiques. De males pràctiques en la gestió, en la forma d’engreixar el patrimoni personal. No es tracta que de fer-nos declarar els bens, sinó els mals.

I que vostés trien. Trien bé.

CARTES GAL·LÀCTIQUES. COLUMNA D'ONDA 0 . 20.01.11

Estimada Gal·la:

El pare ja torna a estar a casa. La mare m'ha dit que ahir em buscaves. Supose que quan es té, com tu, un any i mig, les rutines són importants. I quan ve l'hora fosca, poc abans de que comences a cridar “trona, trona”, que nosaltres traduïm per un: “tinc gana”, el pare et banya.

Vaig anar a Madrid, perquè es celebrava FITUR, una fira de turisme.

A vore com t'ho explique... És un poc com Benlliure, la verduleria on comprem nosaltres. Però en lloc d'exposar pomes, creïlles o bajoques, exposen llocs on anar a passar les vacances.

I Castelló és un bon destí. Es tractava d'ajudar a vendre Castelló a gent d'altres llocs.

No és que jo siga exactament un venedor, però tinc una porció de responsabilitat en que les coses de Castelló funcionen. El pare és regidor a l'ajuntament, i encara que no governa, té obligacions i responsabilitats amb la ciutat.

De moment renuncie a explicar-te això de que l'oposició té que ajudar al govern en determinades coses, perquè he estat incapaç de fer-ho entendre altres opositors que tenen molts més anys que tu, així que no et cansaré.

A FITUR es tractava d'explicar que la nostra ciutat té algunes coses que la fan ser privilegiada. Tenim platja i tenim Sol (això ho vas descobrir l'estiu passat), tenim cultura (teatre, música...ja tindràs temps), tenim alguns restaurants realment interessants (hi ha vida més enllà de la papilla), però sobretot tenim el privilegi d'estar situats justament on ho estem.

A la vora del mar, però també al costat de la muntanya. Tu ja coneixes Vilafranca (on viu la tia), i Morella, i Benicàssim (on els avis tenen l'apartament), i Borriana (el poble del tio Jose), o Villahermosa (allà on vam anar este estiu, te'n recordes?)... Però hi ha molts llocs que vull que conegues. Hem de pujar a Penyagolosa, i anirem a la Serrà d'Espadà. I a Peníscola. I que no se'ns obliden les aigües termals de Montanejos sinó Sandra ens renyarà. Tenim moltes coses, una geografia privilegiada, pobles bonics, paratges naturals com el Desert, el Prat de Cabanes o les Columbretes...

I tenim les festes de la Magdalena. I enguany el govern de Madrid (recordes?) ha reconegut que són unes festes amb interés internacional. El pare confia en que si fem les coses bé, ajudarà a que molta gent conega Castelló i vinga a visitar-nos. Això crea riquesa, crea llocs de treball, ajuda a la gent a guanyar diners. I fan molta falta, que cada pot de llet teu val 22 euros, filla, i te'n beus dos al mes.

Tu encara no ho entens, però la situació econòmica ara és molt difícil. Hi ha molta gent que no té treball, que no sap com omplir el biberó. I per això et deia que el pare, encara que no governe, té l'obligació moral d'ajudar a que les coses milloren.

Queixar-se d'allò que no està bé és necessari, i segons com pot ser fins i tot útil. Però un polític que només és queixa, no ho és d'útil, o dit d'altra manera és un inútil. Ara toca ajudar, per això ahir el pare no hi era.

Però hui no et fallaré, hui ens toca banyera.

"BOCATA DE CALAMARES" - Levante-EMV- 22.01.11

La Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic, més coneguda com LOAPA per les seues sigles castellanes, va ser una llei aprovada per les Corts Espanyoles el 30 juny 1982 mercè un pacte subscrit entre el PSOE i la UCD. Tot i que el President Calvo Sotelo es va escarrassar a dir que la idea era anterior, al text legal sempre se li ha pressuposat una forta influència de l'intent de Colp d'Estat del 23-F. Siga com siga, resultà una cessió als colpistes intel·lectuals, alguns dels quals seien al Congrés i tenien acta de diputat, si hem de creure les informacions de l'època i els llibres posteriors. Confiem en Wikileaks.

El Govern Basc, la Generalitat de Catalunya, CiU i Partit Nacionalista Basc van contestar amb la presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat per considerar que els Estatuts, normes integrants del bloc de constitucionalitat, no podien estar limitats per una llei estatal. El 13 d'agost de 1983 el Tribunal Constitucional va negar el caràcter orgànic i harmonitzador de la llei, declarant inconstitucional 14 dels 38 articles de la Ley. Amb la part que es va salvar es va aprovar la Llei 12/1983, de 14 d'octubre, del procés autonòmic, desproveïda de caràcter harmonitzador ni orgànic.

Han passat quasi trenta anys, i PSOE i PP semblen haver oblidat aquella sentència. Tornen a plantejar una harmonització de competències, fins i tot una retallada, en favor del govern central, de les competències transferides. Òbviament el Govern català ha recordat, que això és el fruit d'allò que s'anomenà “café para todos”, i que com diu un amic meu, ara sembla que PSOE i PP volen convertir en “tallat per a tots”. Des de Catalunya es recorda, i ja m'agradaria a mi que fes el mateix el govern valencià, que ací el problema és que el PSOE, amb la connivència dels que es deien centristes i la dreta, va desvirtuar allò que en matèria d'autonomia preveia la Constitució del 78. Per ocultar la realitat plurinacional de l'Estat, van reconvertir el dret històric d'alguns en una descentralització administrativa, arribant fins i tot a l'absurd de crear una autonomia per a Madrid. Com deia un destacat polític català, mentre alguns cridaven “libertad y amnistia”, d'altres cridàvem “llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia”. No era casual. En alguns llocs l'autonomia política era un anhel, en altres va ser com si a Belen Esteban li regalen un llibre. Un cosa que mai no ha desitjat, que no sap com funciona, i que acabarà gastant per calçar una taula coixa o ves a saber per a què. Quan et regalen alguna cosa que no volies, ni li dones valor, ni la gastes com toca.

Potser també paga la pena de recordar que es va vulnerar greument el procés autonòmic, tot permetent a Andalusia accedir a la condició d'autonomia històrica, malgrat que Almeria havia votat que no en referèndum, mentre que van relegar al País Valencià a la via lenta, obviant que més municipis dels que la llei exigia havien votat favorablement al reconeixement de la seua condició històrica emanant del Regne de València. Van defecar directament en l'article 142 de la Constitució.

Així van escriure la història. I tot aquell despropòsit en l'arquitectura de l'estat constitucional i les seues competències, porta hui als autors materials a voler-ne somoure la cimentació. Ells, PSOE i PP, ara reclamen la contenció de la despesa pública de les autonomies oblidant que governen a totes. A totes tret de Catalunya i només des de fa un mes. Seria més pràctic que tragueren de les llistes electorals tots els seus dirigents “regionals” que malgasten els diners públics. Camps sense anar més lluny.

Perquè el dèficit autonòmic té dos orígens. Els mals governants (el cas valencià seria paradigmàtic) i un problema estructural. La major part del dèficit autonòmic és dèficit transferit. L'estat transfereix educació i sanitat, per exemple, amb tot

el seu dèficit econòmic darrera. Transfereix les competències però no els mitjans econòmics.

Fem-ho al revés. Un concert econòmic, i aleshores no tindrem dèficit, el tindran uns altres.

Perquè no ens enganyem, el “bocata de calamares” de Madrid, és una metàfora d'Espanya. Ells posen el pa, els calamars els posem nosaltres.

"BELGICA" - Mediterráneo - 20.01.11

De vegades, poques, pense que m’agradaria ser belga. Flamenc o való, quasi que m’és igual. I no només perquè allà cada territori tinga la seua llengua com a oficial, sinó perquè ara mateix porten més de 250 dies sense govern, i tot continua funcionant, fins i tot millor que quan en tenien. I clar... la temptació està servida, un té ganes de demanar-li a qui siga el responsable del Negociat de Governs i Desídies, que done festa a l’equip de govern durant una temporada. Descansaran ells, i descansarem nosaltres.

Pense en eixa ocurrència (la diferència entre una idea i una ocurrència és un informe tècnic o un quart d’hora de reflexió prèvia) de fer que dues línies d’autobús que arribaven a la UJI deixen d’arribar-hi, tot obligant els usuaris a que fem un transbord per així maquillar les esquifides xifres d’usuaris del TRAM. Ridícul, profundament ridícul. I més, quan s’intenta justificar tot dient que el temps que es perd baixant del bus, esperant i pujant al TRAM, es compensa perquè en anar este per via reservada corre més. Haurien de saber, els qui prenen les decisions, que la gent busca la comoditat del porta a porta en el transport públic. I obligar-te a baixar per pujar a un altre vehicle és un molèstia que no compensa ni un hipotètic estalvi de dos minuts de temps. La història és senzilla: estem com estem perquè la Generalitat insulta a Castelló amb les seues actuacions en matèria d’infraestructures. Tots estos anys per a què el TRAM faça dos ridículs quilòmetres. Si es tracta d’estalviar, desen el TRAM a la cotxera i aprofiten la via reservada per als autobusos. Ja traurem a passejar eixe vehicle (que tampoc no s’assembla en res al que ens van prometre) quan el seu trajecte siga útil a la ciutat.

I la nostra queixa no devia estar tan poc fonamentada, quan ara el govern municipal, a instàncies de la UJI, retarda la posada en marxa de la mesura, i anuncia que en tot cas serà provisional, per vore què tal funciona! Quina tropa! Si ho hagueren passat prèviament pel Fòrum de Trànsit ens estalviaríem el ridícul d’un govern municipal sense control, que ara diu blanc i demà negre, per acabar sent profundament gris. Semblen socialistes.

"ORXATA PARTY" - Levante-EMV- 15.01.11

Arthur M. Schlesinger va plantejar una teoria pendular, segons la qual darrere un cicle progressista en ve un de conservador, i viceversa. Olof Palme va afirmar que esta rotació feia que anés quedant un solatge de valors positius. Per exemple, la Suècia i Dinamarca conservadores mantenen els avanços que en matèria social va deixar dècades de socialdemocràcia. Passarà el mateix ací?

Avaluem als conservadors. Al PP hi ha conservadors, liberals (pocs), cristianodemòcrates, algun centrista despistat, cap valencianista sincer i darrerament guanya força el seu particular Tea Party. Que no sé jo si en versió valencianitzada no hauria de dir-se Orxata Party, bàsicament per acomodar als “fartons” del PP, que és una de les famílies més extenses.

A l’equip de govern municipal, hi ha dos o tres articulistes que semblen membres actius de l’Orxata Party. El problema és que copien malament. El Tea Party manté la filosofia de l’ultraliberalisme deslegitimador de l’acció de govern, en considerar que després de la caiguda de la Unió Soviètica no existeix cap perill amb què justificar l’existència d’un govern fort i, en conseqüència, la societat pot autorregular-se.

La versió local no té eixos fonament ideològics (no sé si en té caps): a ells no els molesta el Govern Central, els molesta este Govern Central. La seua acció política, i el discurs que se’n deriva, es fonamenten en l’ànsia de poder, en la vocació de revenja. Viu la política amb una visceralitat perillosíssima. Els veus defensar al propietari d’un bar que es declara insubmís a la Llei del Tabac, obviant que el partit que els ha convertit en persones públiques i els hi garanteix el sou hi va votar a favor, i que el Conseller de Sanitat ha dit públicament que la faran complir rigorosament, i que la considera una bona llei.

Estes actituds demagògiques són perilloses. Per atacar al Govern Central, no tenen cap escrúpol en atacar els fonaments del sistema democràtic, usant com argument la falsedat i la mentida, intentant convertir en herois als qui incompleixen la llei, criminalitzant doncs als que la complim. I ho fan, diuen, en defensa de les llibertat individuals. Són els mateixos arguments (jo també sé tirar-me pel tobogan de la demagògia) que les milícies armades que des de la Nord-Amèrica profunda s’oposen a les lleis de Washington. Aquells van començar dient que l’Estat no podia decidir sobre els seus drets individuals a, per exemple, dur armes. Després, es van declarar insubmisos (com el del bar) i es van negar a pagar impostos (alguns del seu partit sembla que tampoc no ho fan). Més endavant va vindre l’atemptat d’Oklahoma City; i ara tallen el bacallà amb el suport mediàtic de la Fox. Els nostres ultraconservadors tenen Intereconomia i La Gaceta, fulleta parroquial (de la parròquia fatxa) que l’ajuntament de Castelló subvenciona.

Estos paladins de la llibertat respectaran els avanços socials aconseguits els darrers anys? En tinc fonamentats dubtes. Metre bramen contra les prohibicions, fonamenten la seua acció política acudint al Tribunal Constitucional, per prohibir, per exemple, que es puguen casar les parelles del mateix

sexe. No parlaven de llibertats individuals? I perquè volen prohibir que dues persones adultes, en ús de la seua llibertat es casen? Perquè l’Orxata Party no creu en la llibertat. Ni creu en el sistema democràtic. El que volen és imposar la seua ideologia, la seua religió, la seua moral, i les seues maneres, a la resta. És la seua “llibertat”, o la nostra.

"LA MEMÒRIA DEL METALL" - Mediterràneo -13.01.11

Si alies en la proporció adequada el níquel i el titani, aconsegueixes nitinol. Un metall d’ús freqüent en medicina, o per fer, per exemple muntures d’ulleres per infants. I és gasta, perquè tu una fascinant propietat, per molt que el deformes, que l’estires, el plegues i l’arronses, guarda memòria de la seua forma primigènia, i la recupera només amb una miqueta d’escalfor. En fi, el final de la carrera d’Uri Geller!

A esta propietat se’n diu memòria del metall. Algunes persones del món de la política tenen tan sorprenent propietat en el seu ADN. És molt obvi. Encetes una conversa, i amb certes dosi de paciència i habilitat pots anar relaxant l’adversari, fent que abandone la tensió que li confereix eixa forma (ideològica) tan rígida.

Però si en el transcurs del debat, la cosa s’escalfa una miqueta, si va pujant la temperatura, immediatament es repleguen en si mateixos i com per art de màgia, torna amb tot el seu esplendor la rígida configuració (ideològica) inelàstica, marca de fàbrica. Quan això passa, un ja sap amb qui s’està jugant els quartos. Contra els teus arguments, estratègia de la tortuga. Aquella formació de les esquadres romanes que quasi bé impedia avançar, però que protegia sòlidament tots els seus membres de l’exterior.

Però més que estos, els que em preocupen són els que en conversa privada, mostren ductilitat, mal·leabilitat i fins i tot permeabilitat; però que recuperen la rígida forma de la fàbrica, a una comissió, en el plenari, o davant d’algú del seu partit. Dit d’un altra manera, aquells que en privat són capaços de reconèixer errors del seu partit, són capaços de fer autocrítica, però en públic, són més papistes que el Papa. I més ara que s’estan elaborant les llistes electorals i hi ha molt de preocupat per si repetirà o no.

Una llàstima, perquè la política necessita més gent fidel a la veritat que al seu propi partit. No dic que haja de ser com el níquel gent dúctil i mal·leable, però tampoc cal que siguen només com el titani, dur i refractari. Les maquinaries dels partits tenen un pes excessiu en l’organització política.

I als partits hi medren el mediocres. Ens ho hauríem de fer mirar, perquè això devalua la democràcia.

"NICOTINA NI ARGUMENTS" - Levante-EMV- 08-01-11

A mi em sembla que la llei que regula les zones on es pot fumar i on no es pot és tan discutible com qualsevol altra llei. És opinable. Però no és com em deia un amic una qüestió de despotisme il·lustrat (una elit selecta es preocupa per la salut del comú dels mortals), és una llei aprovada regularment, a proposta d’un govern legítim, i amb el suport d’un parlament democràtic. És exactament això el que és. I com a tal, és revocable per un futur govern, amb una majoria parlamentària d’un altra sensibilitat.

La llei regula on no es pot fumar, i ho fa en defensa de la salut pública. La salut pública és un bé a protegir, que ha d’estar forçosament per damunt de la llibertat d’empresa (per molt que esta siga una llibertat fonamental reconeguda per la Constitució del 1978).

Dic això perquè ja m’està bé la dissidència, però m’agradaria escoltar arguments intel·ligentment fonamentats. Em cansa, em molesta, m’avorreix el corifeu de cotorres ensinistrades parlant de llibertats individuals presumptament vulnerades. Em repateja l’estómac sentir els nous llibertaris, mentre són els mateixos que prohibeixen fumar marihuana, beure al carrer, o volen derogar la llei que autoritza els matrimonis entre persones del mateix sexe! Vosaltres parlant de llibertat? No teniu vergonya! A qui molesta un matrimoni entre congèneres? Quin mal fa a altris? No resulteu creïbles com paladins de les llibertats individuals. Foteu pena.

Com en fa el propietari del local de Castelló que apareix en premsa dient que el negoci és sa casa i hauria de poder fer el que vol. Quina bestiesa! Al seu bar, tampoc no pot vendre creïlles, ni armes de foc, ni és permés prendre un café en pilota picada, ni posar-se a cardar a sobre la màquina escurabutxaques. I per cert, que no vaja de víctima dient que haurà de tancar per culpa de la llei, perquè a la finestra del local hi penja de fa temps un cartell que anuncia que el bar està en venda. Poca broma espavilat, que t’he pillat.

Sí hi ha una cosa que em molesta en tot això del debat polític, que realment em molesta, em cabreja diria per ser més clar, és que em tracten com si fos imbècil. Bàsicament, perquè no ho sóc.

El cretí social en que s’ha convertit Pérez-Reverte, amb eixa dèria que li ha agafat de jugar a l’infant terrible, compara els alemanys que delataven als jueus pel fet de ser-ho i els condemnaven a la més terrible de les morts, amb ciutadans que denuncien que en este o aquell lloc, una gent incompleix la llei. S’ha de ser cabró!

A mi tampoc no em sedueix especialment la idea d’anar-nos denunciant els uns als altres, però demagògia la justa. També li sembla malament al pare d’Alatriste, i a dotzenes d’opinadors de pa sucat amb oli, que denunciem al veí si escoltem que li està pegant una pallissa a la seua parella? Troba immoral que denunciem al conductor cafre que no s’atura al pas de zebra i de poc no s’enduu per davant la iaia Paquita? Trobaria traïdorenc o innoble que anem a Consum a

dir que en tal taller ens han volgut fer la factura sense IVA? Doncs sap què? Que tant de bo la gent tingués un comportament més cívic, més social i aprenguérem a fer estes coses. Perquè denunciant als estafadors del fisc, ens estalviaríem diners tots. Denunciant els maltractadors evitaríem morts. I denunciant als que incompleixen les lleis, defensem els nostres drets. Drets que inclouen el de canviar democràticament una llei si no ens sembla útil, o necessària. Però mentre la llei estiga vigent, menys fums, xiquets, menys fums!

"MORTS, VIUS I ESPAVILATS" - Mediterráneo . 05.01.11

Als mitjans de comunicació i molt notablement a les televisions hi ha un costum més vell que bell d'acomiadar l'any amb una mena d'obituari. Un necrològic vademècum d'artistes, polítics, científics (pocs, no perquè els científics no la guinyen, sinó perquè no recordant-los en vida, ningú no els recorda quan moren) i fins i tot personatges peculiars de les televisions.

No és cert que només morguen els bons. Mor de tot. Com deia aquell, el món ha canviat tant, que està morint gent que fa anys no moria. Moren captaires i gent que viu al carrer, ionquis, maltractadors i algun director de banc. Mor tota classe gent. Vaja per als morts bons un bon record, i per als malparits un oblit.

La meua actitud vital, que es trasllada a la meua activitat política, em porta més a pensar en la gent que naixerà al llarg de l'any que tot just encetem. M'importa més el que es pot fer que el retret, el penediment o l'enyorança per allò passat. M'importen més els vius que els morts.

I enguany naixeran desenes de xiquets i xiquetes a Castelló. Menys, segurament, que en anys anteriors, però suficients per dedicar-los-hi una part fonamental del nostre temps. El temps polític i el temps personal. No es tracta només d'allò tan hippie que el món no és allò que rebem en herència dels nostres avantpassats, sinó el que hem de llegar nosaltres als qui ens sobreviuran; sinó de construir un present vivible pels nous nascuts, i per als que ja fa temps que arrosseguem l'esquelet per la vila. Carrers ben condicionats per la gent amb mobilitat reduïda (que també som nosaltres amb el carro de la compra, o el carret dels fills, o una senyora gran...); places on siguen compatibles els jocs d'infants amb el descans dels grans; carrers ben asfaltats amb delimitació d'espais per vianants, vehicles,

bicicletes; oci dins la ciutat que permeta als veïns descansar; escoles i ambulatoris a una distancia raonable de casa; un TRAM que deixe de conjugar-se en futur... En definitiva, una ciutat còmoda, amb esperit mediterrani de convivència, amb serveis públics de qualitat. Allò que hauria de generar un consens entre els vius. El problema ve quan en política més que vius, hi ha espavilats.