El passat dijous, es van celebrar a la Universitat Jaume I les eleccions a claustre. S'hi presentaven tres candidatures estudiantils, amb un rerefons ideològic molt nítid. Els qui havien guanyat les darreres eleccions i pretenien revalidar el primer lloc, eren els joves d'Unión Universitaria, que dissimulaven entre poc i no gens la seua vinculació, si més no ideològica amb el PP. Alguns dels seus més destacats membres eren militants de Nuevas Generaciones, i fins i tot havien figurat a la llista electoral municipal del PP castellonenc. La patacada ha estat important, s'han quedat amb un 25%, poc, venint d'on venien. Un altra de les candidatures és Campus Jove, i la seua vinculació al PSOE és encara més evident que la d'Unión amb PP. Un 13% és un resultat molt dolent, que ve a acumular-se als mals resultats anteriors, esdevenint una tendència pronunciada que els porta al no res, a la no influència en la societat universitària, camí de la marginalitat. I això en l'univers socialista és especialment greu, perquè el sindicalisme universitari ha estat des de fa anys el planter de líders dels socialisme juvenil. Alguns han passat de ser claustrals a regidores, o diputats... Pajín va arribar a Ministra, venint d'un sindicat universitari socialista, sense haver cotitzat un sol dia en tota la seua vida, al marge de la política. Mal futur té un club quan les seues categories inferiors perden tots els partits i estan abocades al descens.
I finalment, els guanyadors. Una llista amb 28 candidats i 11 suplents, la del Front d'Estudiants per la Universitat Pública, que encapçalada per Mar Navarro i Sandra Leiva, ha obtés un brillant 60%. Una més que sòlida majoria absoluta. Tan absoluta que quasi bé dobla el resultat de la suma dels sindicats populars i socialista. De fet, han aconseguit 28 claustrals, per 9 d'Unión i cap per a Campus Jove.
I quina és la seua identificació ideològica? Doncs es tracta d'una candidatura nova, que ha unit davall les seues sigles anteriors experiències sindicals no reeixides, i que engloba diferents sensibilitats de l'esquerra i el nacionalisme. Intentar identificar la llista amb el BLOC, o fins i tot amb Compromís, seria faltar a la veritat. El ventall és més ample, i arriba fins a l'esquerra independentista. En canvi, la identificació inversa sí que funciona. Vull dir que no és la nostra candidatura, però la nostra gent està en esta llista. Per tant, la satisfacció és gran, molt gran. Però insistisc, no pretenc en absolut apuntar-nos una victòria que no és nostra, sinó seua. Això d'apuntar-se victòries alienes ho deixe per als que diuen que són Syriza perquè un dia van menjar un iogurt grec.
Els resultats electorals, estos, o altres, no són extrapolables, i no tenen més significat que una decisió concreta en un moment concret. Un altra cosa és si és possible estudiar-les com a part d'una tendència. I en este cas, donades les mimètiques ideologies entre sindicats universitaris i partits polítics, sense forçar gaire la cosa, es pot.
És quasi més important, trobe, l'alarmant pèrdua d'influència i credibilitat del socialisme entre els més joves, i especialment entre els estudiants més joves, que la victòria d'altres. El PSOE va tenir els pitjors resultats en unes generals de la seua història recent, fa només uns mesos, i era un resultat que s'acumulava a les desenes i desenes de derrotes en municipis i comunicats autònomes d'uns pocs mesos abans. La tendència del socialisme podríem definir-la com la d'una roda punxada. Una d'aquelles que et permetien seguir rodant fins que en aturar el cotxe un moment feien fiiiiiiiiiiiiiiiu! I la llàntia tocava en terra. Fi de trajecte.
Pel que fa al PP, venia de guanyar-ho tot, més per demèrit aliè que no pas per generar il·lusió o credibilitat. I si de cas mai la va tenir, l'ha perduda amb un govern erràtic i d'una agressivitat contra el benestar, com mai abans s'havia conegut.
Les enquestes diuen que el PP recula a marxes forçades i el socialisme continua desinflat. Rubalcaba i Puig no semblen gens una bomba d'aire, més bé un pegat. I allò que també diu l'enquesta és que la tendència a Espanya (igual que a tot Europa) és a vore com creixen formacions alternatives, en l'àmbit del progrés, capaces de menjar terreny a la socialdemocràcia tradicional, i d'esdevenir vera alternativa a les polítiques conservadores. Eixa és la idea que ha dut el BLOC, amb altres socis, a crear Compromís, que recull sensibilitats diverses i que està generant una il·lusió creixent en bona part de l'electorat. El Front d’Estudiants per la Universitat Pública ha fet el mateix al sindicalisme universitari, sumar. I ha guanyat. I nosaltres ho celebrem. Ja dic que ells no són nostres, però nosaltres som seus. Enhorabona!
2 comentaris:
Hola Enric. Vicent Baydal explica al seu blog personal i a la seua columna de l’Informatiu la situació econòmica de la revista Saó. La nostra formació té més de vint alcaldies, alguna de les quals amb un pressupost considerable, que podrien insertar publicitat institucional però no ho fan. Només en que posen uns pocs centenars d’euros a l’any cada ajuntament, la publicació estaria salvada. I ara pregunte jo: No es podria des de València, des del Consell Nacional o des d'on siga, recomanar als nostres alcaldes, o demanar directament, que posen publicitat dels seus pobles a la revista? Si entre tots no som capaços de reunir els 60.000 euros a l’any que necessiten per a continuar publicant l’unica revista mensual escrita íntegrament en la nostra llengua, hauriem de fer molta autocrítica, per no dir que hauria sigut un gran fracàs de tots els valencianistes i nacionalistes, que empanyarien victòries com la que has comentat ací dalt. No creus?
Jorsol
Hola Enric. Vicent Baydal explica al seu blog personal i a la seua columna de l’Informatiu la situació econòmica de la revista Saó. La nostra formació té més de vint alcaldies, alguna de les quals amb un pressupost considerable, que podrien insertar publicitat institucional però no ho fan. Només en que posen uns pocs centenars d’euros a l’any cada ajuntament, la publicació estaria salvada. I ara pregunte jo: No es podria des de València, des del Consell Nacional o des d'on siga, recomanar als nostres alcaldes, o demanar directament, que posen publicitat dels seus pobles a la revista? Si entre tots no som capaços de reunir els 60.000 euros a l’any que necessiten per a continuar publicant l’unica revista mensual escrita íntegrament en la nostra llengua, hauriem de fer molta autocrítica, per no dir que hauria sigut un gran fracàs de tots els valencianistes i nacionalistes, que empanyarien victòries com la que has comentat ací dalt. No creus?
Jorsol
Publica un comentari a l'entrada