"SOBRE LA CRISI ENCARA" - Mediterráneo. 17-05.12

La dimensió humana de la crisi econòmica és de tal magnitud, que intentar escorar momentàniament els drames personals i familiars sembla com a poc arriscat. Ho sé bé, hi ha massa familiars, massa amics, massa coneguts, massa veïns, i també massa gent a qui no encerte a posar rostre que ho estan passant tan malament, que seria immoral oblidar-los.

Però si em permeten fer durant els minuts que costa d'escriure este article una abstracció, em facilitaran presentar la meua hipòtesi. El que vull dir és que els retalls son estructurals. En l’escenari del capitalisme, la situació econòmica és cíclica. Ara va millor, demà passat s’enfonsa el món. I tres anys més tard tot millora. Després ve un altra crisi sistèmica que ningú no havia estat capaç de preveure, i ningú no sembla capaç de resoldre ni en el plànol teòric. Dins d’esta lògica, podríem dir que ara es retiren els diners de l’estat del benestar, i quan les coses vagen millor tornaran a invertir-se. 

En realitat diners n'hi ha. Però se'ls gasten per salvar les caixes de la infecta gestió feta pel bipartit PP-PSOE. Ací, el PP, a altres comunitats, el PSOE. Hi ha 10 mil milions per Bankia, o més d'un milió d'indemnització per al malesa de Rato; però ma mare s'haurà de pagar les medicines i la meua filla competir a colzades per tindre un pupitre en una aula amb més alumnes que cadires.

Però val, obviem també això. La lògica cíclica del capitalisme ens diu que d'ací un temps podran tornar a invertir-se més diners en l'Estat de Benestar.

Però jo mantinc que no passarà, perquè este pas enrere s'està consolidant en l'imaginari col·lectiu. Des del PP bàsicament, però no exclusivament, s'està aprofitant la conjuntura per alimentar un canvi de mentalitat social, segons la qual cada colp més gent acceptaria com irremeiable els desmantellament de l’estat de benestar. I en eixa dinàmica en són peça imprescindible els atacs brutals al funcionariat, propiciats pel bipartit anterior. Hi ha de més en més gent que s'ha cregut que la cobertura social no és pot mantenir. Este és, crec, el principal risc, el canvi de mentalitat. Perquè els pressupostos canvien més ràpid que les idees. I un pas enrere és un pas perdut.