"LA POLÍTICA ÉS AIXÒ" Levante-EMV 27.06.17

M'haureu de disculpar si hui recicle algunes ratlles. Però no crec que ara sabés descriure millor els sentiments d'aquell moment. Era el 21 de maig del 2015, campanya electoral en què jo em presentava a les eleccions municipals de la nostra ciutat. Vaig escriure això:

"L'anècdota del dia. Una d'aquelles que t'emociona i et fa pensar. A quarts de huit repartíem informació de Compromís per Castelló, a la porta de l'estació de trens.

S'ha aturat un cotxe i han baixat el que hem suposat eren mare i filla. La filla amb una gran bossa de viatge i una immensa motxilla. S'han abraçat. Molt fort. Molt llarg. Semblava obvi que la jove no agafaria la rodalia per tornar esta nit. Quan s'han acomiadat he vist llàgrimes. Tot i això, li he oferit publicitat nostra a la xica. L'ha agafat, m'ha regalat un somriure trist...i segons més tard ha girat sobre els seus passos i ha tornat.

"Nomdedéu" -m'ha dit- "mira, els sobres i les paperetes te les torne perquè ja vos he votat per correu. Però crec que gasteu molts diners i recursos en això, i no hauríeu de fer-ho. En el vostre programa parleu de microcrèdits, i en sobres i paperetes vos heu gastat un microcrèdit que podria anar a algú com jo".

Li he confessat que no sabia que dir. Li he donat les gràcies. Li he desitjat bon viatge (em tem que lluny i em tem que per a treballar). Ens hem acomiadat. Ara érem els dos els que teníem els ulls anegats. Afortunadament a mi em continuen emocionant molt estes coses.

No he parat de pensar en ella tot el matí. En ella. En elles. En ells. En totes i tots els joves que han de marxar".

Fa ben pocs dies, Facebook m'ho va recordar. En estos dos anys han passat moltes coses. També en la meua vida pública. Vaig dimitir com Vicealcalde de Castelló i vaig acceptar l'encàrrec de ser Secretari Autonòmic d'Ocupació. El dia 23 d'este mes, el passat dimarts, vaig tenir l'honor de comparéixer al Palau de la Generalitat,  al costat del Secretari Autonòmic d'Educació, acopanyant al President Puig.

Presentàvem un programa que hem anomenat GenT, com una mena d'apocop de Generació Talent. Un conjunt de mesures transversals, que abasten diferents accions de les quals en són responsables diferents Conselleries. Notablement Educació, que és també Investigació, i Economia, que via el Servei Públic d'Ocupació del que en sóc Secretari General, té competències en formació.

El programa dotat amb accions que sumen més de 61 milions d'euros, pretén ajudar a crear condicions de treball estables i de qualitat a casa nostra, perquè anar a treballar a l'exterior siga una opció i no una forçada necessitat. I també, per intentar recuperar el talent (en el sentit més ample, des de le elevades competències investigadores, a les habilitats de qualsevol ofici, passant per la formació professional) que amb un esforç econòmic familiar i públic, han adquirit estes persones en la seua vida acadèmica o professional.

Amb importants beques per atraure investigació d'alt nivell (alguns estudis confirmen que per cada lloc de treball altament qualificat es creen fins a 4'2 llocs de treball de qualificacions més baixes), ajudes per a doctorands (tant en universitats com en empreses), ajudes a contractació en ajuntaments per a planificació i modernització d'entitats públiques, formació presencial i a distància, competències lingüístiques, ajudes econòmiques per al trasllat... Un pla tant ambiciós com realista.

Perquè no es tracta només de què a estes persones els hi devem una oportunitat, es tracta també de què la nostra economia necessita el valor afegit de les seues actituds i aptituds, de les seues capacitats i habilitats, dels seus coneixements.

Quan hem presentat este programa, dos anys i dos dies després d'aquella anècdota, he pensat en aquella xicota que no sé com es diu ni on és ara, però que podries ser tu. I amb la mateixa emoció que aquell matí, m'he dit que la política és això.