"NO ÉS EL QUI, ÉS EL QUÈ" Levante-EMV- 11.08.17

Ha de ser dur viure en la frustració constant de vore com passen els trens i no tens bitllet per a cap. Ha de ser dur tindre el convenciment que eres la gran esperança blanca, i vore que gent del teu partit a qui en privat desprecies, et passa la maneta per la cara i va ocupant tots els llocs de poder, i tu tornes a quedar-te a l’estació, amb el mocadoret a la mà i posat de cara de pà sucat amb oli. I tot això es va acumulant, i comences a hiperventilar, buffffff, bufffff, bufffff, que veus que passa el temps, i cada cop que hi ha una plaça de prestigi o de poder que et podria fer goig, se l’emporta un altre. En el fons saps que a tu se t’havia fitxat perquè tenies unes característiques que podien obrir espais… Però a l’hora de la veritat ni els han obert, ni les caracteristiques són apreciades al teu club. Per això vas canviant. Canvies fins i tot de llengua sempre que pots, I puges el to. Per a desmarcar-te del que consideres la mediocritat dels teus companys, espigoles els discursos de citacions de saberuts, somniant que això servisca per a que algú crega que el saberut eres tu. 

Però res, i esbufegant, hiperventilant, arriba l’estiu. I fas un refregit de coses que ja has escrit més vegades, i el deixes preparat, i li’n dius article. Sí, fas un article de pedassos, de maledicències, perquè així t’estalvies haver de fer-ne un de nou, i en el mateix article acuses, sense cap argumentació (deus creure que no cal, eixint de tu és paraula divina!) al govern de treballar poc. És una curiosa contradicció, resultaria divertida si no fóra patètica.

Em tornes a dir bocamoll, i jo et dic inútil. Incompetent. Dius que els “progres” no rectifiquen. Jo no sóc un “progre”, però rectifique quan cal. No rectifique en allò que vaig dir del corralito, perquè era i és cert. En la teu àrea, sense anar més lluny, els diners que quedaven en maig per a la resta de l’any dividit pel número de dies era exactament de 60€. Es dóna la circumstància que els càlculs els vaig fer precismanet en l’àrea de cultura. On t’havies polit el pressupost gairebé sancer. I no només perquè haguéres avançat programació, sinó perquè gestiones amb el cul. Es va haver de fer una modificació de crèdit, per tal que la ciutat tingués una programació cultural al llarg de tot l’any. De fet, és el que tenieu pensat. Tirar de veta abans de les eleccions a vore si enganyem a l’electorat i li fem creure que estem fent coses, i després ja ho arreglarem. Però ací el més saberut de tots nosaltres, el més intel·ligent, és precisament l’electorat. I va dir que no. I al final, la modificació la vam haver de fer nosaltres.

Dius que sóm un govern aritmètic. Clar. La mateixa aritmètica que la nit electoral va dir dues coses: El PP no podrà governar ni en coalició, perquè baixa de 15 a 8 regidories, “Que hòstia” que diria Rita. La segona cosa que va dir és que tu no entrares a la corporació. Va dir que fins a 8 i a tu no et tocava. Així que posats a parlar de bocamolls, potser caldria una mínima discreció, una mínima elegancia, sobretot perquè si contraposem l’aritmètica que ens fa govern (que és l’aritmètica pública, la que decideix el poble), amb l’aritmètica que et fa a tu regidor (que és l’interna del PP, la de les dimissions, la de les fugides, la de qui no accepta ser oposició), la veritat és que no hi ha color.
S’ha de ser molt atrevit per deixar el bony que vas deixar en patrimoni, junt al teu company que també hiperventila en els articles de fer riure, i intentar treure pit. S’ha de ser un galtes per formar part d’un govern que anava a crits per les escales i els salons per vore qui ocupava places quan quedaven vancants i dir que este govern té males relacions internes… Saps que passa? Que no et queda un gram de decència en l’acció pública. Eixe és el problema. 

I no t’enganyes gens ni mica, no és la fòbia al PP el que ens uneix. És el rebuig clar, frontal i democràtic, al que el PP representa. La corrupció, la ineficàcia (fa molta gràcia quan parleu de que vau millorar els comptes i oculteu que els havieu gestionat vosaltres els 15 anys anteriors!), els favoritismes, la inoperancia de deixar-nos sense PGOU, com vau estafar a la gent de la marjaleria, la xarxa clientelar que volieu fer passar per participació ciutadana, el malbaratament de fons públics en projectes no nats… No és contra unes sigles, és contra el que eixes sigles representen.  Que és precisament el que et degué seduir a tu.