"L'EFECTE STREISAND" - Levante-EMV- 24.02.18

És així com s'anomena el fenomen pel qual l'intent d'amagar o censurar una informació produeix l'efecte oposat, fent que el que s'intentava ocultar obtinga una major difusió. La mateixa censura, i la seua repercussió mediàtica intensificada hui dia a les xarxes socials, fa que el contingut esdevinga més popular i acabe escampant-se, i guanyant presència pública.

Ve al cas este recordatori de l'efecte per alguns casos com el de la censura d'una obra de Santiago Serra a la prestigiosa fira d'art, ARCO. L'obra era una col·lecció de fotografies pixelades, poc, sota el títol de «Presos políticos en España». En una edició anterior, el mateix autor va exposar unes enormes creus gammades, símbol nazi per excel·lència, que no van estar censurades. Aquelles creus, una enfrontada a un espill, una altra rosegada per rates, van formar part de l'exposició. Els quadres d'enguany, han estat despenjats per la galeria a instàncies de la direcció del recinte firal, fins i tot abans de la seua inauguració per part dels Reis.

Fa uns dies es va ratificar la condemna a presó d'un raper balear en considerar que les seues lletres atacaven la monarquia i feien apologia de la violència. Malgrat que la mateixa sentència recull que no hi ha cap mena de vinculació formal ni informal entre el condemnat i cap organització delictiva, violenta o terrorista. Són només les lletres. També esta setmana una jutgessa, a instàncies d'un exalcalde ha ordenat el segrest del llibre «Fariña» del periodista Nacho Carretero. Este cas resulta paradigmàtic, perquè el llibre portava ja molts anys a la venda i un grapat d'edicions. Ha estat fer-se públic l'ordre de segrest cautelar (curiosament, per decisió de la mateixa jutgessa no afecta a la sèrie de TV que s'està enregistrant) i el llibre s'ha convertit en el més venut a la principal plataforma de venda digital.

Però en estearticle, més enllà de la preocupació que em genera el retrocés indiscutible de la llibertat d'expressió, en realitat, no vull parlar exactament d'això. No vull parlar de quins límits té o ha de tenir eixa llibertat. No vull entrar en el debat filosòfic (i jurídic després) de si una llibertat ha de tindre límits, o si sense límits se li pot dir llibertat. No. Del que volia parlar és de l'efecte Streisand.

El podríem definir com un efecte no buscat, que empitjora la situació de partida, veritat? Però... I què passa quan l'efecte és buscat amb una clara vocació de traure'n rèdit? És a dir, què passa quan una notícia, un comentari en xarxa, un fotografia... Qualsevol input informatiu que en origen queda reduït a un àmbit molt menor, és magnificat, multiplicat, retransmés, amplificat de manera voluntària precisament per a convertir en un gran problema allò que havia passat gairebé desapercebut?

Una publicació en xarxes arriba als teus propis seguidors que poden ser pocs o molts, però es queda allí, en eixe àmbit de repercussió, quasi quantificable. Una conversa de bar, en veu alta si es vol, però no passa d'eixos límits. Però amb certa freqüència passa que els qui actuen com «la vieja del visillo», escorcollant sempre allò que diuen la resta, troben un comentari que convenientment descontextualitzat, manipulat i amplificat els hi pot rendir beneficis polítics. L'envien a un mitjà amic contra més groc millor, este ho redimensiona a l'alça fent que entre en el circuit informatiu. Manipulant fins i tot la informació primigènia. Molts dels altres mitjans, com és lògic ho recullen amb la seua pròpia visió i allò que havien vist 700 persones ho coneixen ara 170.000. El pessic esdevé colp de puny.

No critique als mitjans, que al cap i a la fi, fan la seua feina. Si consideren que és notícia ho han de publicar, clar, si jo digués el contrari, estaria apostant precisament per la censura. No, no es tracta d'això en absolut. Jo parle de la instrumentalització de l'efecte Streisand per a aconseguir un rèdit polític. I confesse que a hores d'ara no tinc resposta, només la pregunta. Què passa quan es genera artificialment una polèmica d'allò que havia passat desapercebut, només per traure un benefici polític? Quina responsabilitat té cadascú?

"CORRUPTES I TAMBÉ IMMORALS" - Levante-EMV - 17.02.18

Durant molt de temps, vostés ho saben, vaig ser regidor de l'ajuntament de Castelló (#ElNomÉsCastelló), i habitava els incòmodes bancs de l'oposició. Sempre he viscut l'oposició més com una oportunitat per a fer coses per la teua ciutat, que com un castic. I així vaig afrontar la feina aquells anys. Recorde per exemple, que en els meus primers anys a la casa, l'equip de Govern del PP portava desenes, desenes i més desenes de factures per allò que se'n diu "reconeixements de crèdit". És a dir, factures que per alguna raó, han estat assenyalades per la intervenció municipal com carents d'algun requisit administratiu. Com més rere més havia de dir xifres enormes, però semblava que no s'acabava d'entendre la dimensió del drama administratiu, en un plenari em va pegar per pesar-les. 86 quilos. Més del que pesava el regidor d'Hisenda. I vaig dir que sort que allò no era el Mercader de Venècia i que no s'ho cobrarien en lliures de carn, perquè ens quedàvem sense regidor... Clar que per al que servia...
Bàsicament es tracta de factures sense contracte que les suporten. De vegades tot simplement perquè no s'havia fet el contracte. D'altres perquè la factura excedeix l'import total contractat. I finalment aquelles que s'associen a un contracte vençut. La casuística és extensa. Però la solució és administrativa. De fet, la mera aprovació per part del plenari, legalitza la situació. Jo mai no vaig votar en contra d'eixes factures, perquè l'empresa que havia fet bé el treball i els seus treballadors, no tenien la culpa; la qual cosa no estalviava la crítica política a la gestió administrativa del PP.

Els requeria explicacions de les raons per les quals un contracte estava vençut feia mesos i seguíem pagant factures sense un suport legal en vigor. I la resposta sempre era que hi havia tal o qual problema administratiu. Havia canviat la llei i s'estava redactant el contracte nou, anàvem amb retard perquè hi havia poc personal... S'havia tret el concurs... Però alguna empresa l'havia impugnat per vés a saber quina clàusula, o fins i tot havia quedat el concurs desert i calia tornar a començar. La meua reacció sempre era la mateixa. Fer propostes concretes per resoldre els desajustos. En alguna ocasió van arribar a fer-me cas i tot! I alguns d'eixos problemes es van resoldre. Altres els ha resolt l'actual equip de govern. I algun encara està pendent. No sempre és fàcil.

Veuen? Això és fer política des de l'oposició. El tema dels contractes era irregular? Sí. Calia millorar la gestió? Sí. Per tant feia propostes per a millorar-la. Era un tema de caràcter penal, vinculat a corrupteles? No. Per això mai vaig anar al jutjat!
Com a Diputat, en canvi, sí que vaig haver d'anar una vegada al jutjat, i va ser per la depuradora de Borriol, on les irregularitats no eren administratives sinó de caràcter penal. El jutjat em va donar la raó i van condemnar a presó al Vicepresident primer de la Diputació.

Entenen la diferència, no? És senzill, veritat? Doncs el PP no ho vol entendre. El PP que viu entre els jutjats i la presó pel seu passat delictiu (Gürtel, Púnica, Cooperació, Pitufeo, Emarsa, Rabasa, CIEGSA, PGOU d'Alacant i un llarg i vergonyívol, etcètera) està intentant esquitxar al Govern del Botànic portant al jutjat qüestions administratives idèntiques a les relatades en la primera part d'este article. Moltes d'elles, vinculades encara a contractes de l'època del PP, o a bonys que ells van deixar i que ara hem de pagar i resoldre. O jo no vaig entendre què era estar en l'oposició, o el Partit Polimputat, el que fa és una immoralitat en forma de cortina de fum, per intentar tapar les seues pròpies vergonyes. I què volen que els diga! Jo crec que està clar.

"ODIE EL DELICTE D'ODI! Levante-EMV 10.02.18

L'estat gasta més de 85 milions d'euros en un operatiu policial per estovar a base de bé a la gent que volia votar en un referèndum declarat il·legal. Són aquells agents de l'ordre que eixien de les casernes al crit de "a por ellos", mentre a Castelló, per exemple els aplaudia i animava una lluïda representació del PP de sempre (només hi ha un PP). No tinc cap dubte que això encaixa en el "delicte d'odi". Però eixe delicte només s'aplica en funció de qui és el subjecte odiat. Segur que si els manifestants catalans d'aquells dies hagueren cridat "a per ells" referint-se a la policia, hagueren estat portats davant els tribunals per delicte d'odi. Per molt menys ha passat. Un pallasso professional, com a protesta per aquella operació, es fotografia amb el seu nas roig al costat d'un guàrdia civil que està de plantó vigilant unes dependències. El jutgen per delicte d'odi. Si busques imatges a Google "guàrdia real" trobaràs un munt de fotos iguals o pitjors al costat de la policia anglesa que porta aquell barret que sembla un nyu mort. I no passa res. És turisme.

 Un mecànic d'un poble català es nega reparar el vehicle particular d'un guàrdia civil, i també l'acusen de delicte d'odi. Però si vas a desdejunar segons on, i demanes un café amb llet i una barra de pa, et contestes que has de demanar "pan" o no et serveixen. Odien la nostra llengua, però això no compta. I després apareix María José Catalan (ja té broma el cognom), aquella que va dir que parlar valencià era un defecte, i anuncia a les Corts que va a "hablar en cristiano"... I tothom patint per si parlava arameu o hebreu, les llengües de Jesús, i dels primers cristians. Però no, va parlar castellà com si en lloc de ser nat a Natzaret, Jesús hagués nascut a Totana, província de Múrcia.

I a Múrcia, una empresa hostalera els hi regala un cap de setmana amb tot complet, als policies nacionals i guàrdies civils que van formar part de l'operatiu del Piolins a Catalunya. És la mateixa Múrcia on fa poques setmanes, els ciutadans van ser apallissats pels antiavalots quan es manifestaven per evitar que el tren separe la ciutat en dos. Si una cadena d'hotels catalana regalés un cap de setmana als policies que van actuar amb duresa a Múrcia com premi per la seua actuació, l'escàndol seria majúscul. Però no passa res. El Ministerio del Interior es gasta una pasta gansa en medalles per als agents destacats a Catalunya per a l'1O, però es nega a condecorar als Mossos que van desmuntar la cèl·lula terrorista dels atemptats d'agost. Hi ha qui diu que el Ministeri està enfadat perquè entre els morts, està el seu confident. L'imam, el líder de la cèl·lula.

L'exercit deixa a un grapat de civil passejar-se en els seus vehicles de guerra, allò que els que no ho entenem molt coneixem com tancs, al crit de "muerte a Puigdemont", i no passa res. Però hi ha un raper, amb més o menys gràcia, que es juga el seu futur a la presó per fer rimar les informacions que sobre el Rei publica tothom (ací i sobretot fora d'ací). A la Vicepresidenta Oltra, l'amenacen de mort a les xarxes, la insulten, i ho fan després que l'extrema dreta es presente de nit a sa casa a amenaçar-la... I la justícia no actua d'ofici.

Un xaval fa un muntatge i li posa la seua cara a un Cristo de la Amargura. La confraria dels amargats el denuncia i li posen una multa. Cada dia hi ha centenars de memes nous i de muntatge amb cares de polítics electes, i no passa res de res. Jo en veig fins i tot de meus, prou ofenedors, i no passa res. (Algú s'ha passat tant de frenada parlant en les xarxes de la meua filla que he hagut de presentar una denúncia a comissaria, i ja que els insults que em dirigia personalment eren en la meua condició de càrrec públic, han estat considerats delicte.) No hi voran delicte d'odi, perquè alguna gent, algunes idees, algunes cultures, algunes llengües, són perfectament odiables en això que ens volen fer passar, per un estat de dret.

"AL PP LI FUNCIONA" - Levante-EMV- 03.02.18

L’altre dia vam saber que la policia local de Sevilla havia detingut un total de cinc persones acusades de robar 4.000 quilos de taronges. Els detinguts transportaven la fruita en tres vehicles. Hores abans, una nau de Carmona havia denunciat el robatori de la fruita.

La policia va detectar alguna cosa sospitosa, i va acabar aturant la caravana de la vitamina C. Els ocupants van resultar ser tots membres d’una família que no va poder mostrar cap factura de compra de les taronges que, envasades amb sacs o a granel i sense etiquetar, omplien els vehicles. Preguntats per l’origen de la mercaderia, aquella gent contestà: «venim de lluny i les hem anat recollint de terra.» Se’ls van endur detinguts.

Es va enganyar en la resposta. Havien d’haver dit que eren casos aïllats. Taronges aïllades. Al PP li funciona.

El passat dia 9, agents de la Policia Nacional van detenir ahir un home de 41 anys després de ser sorprès quan suposadament realitzava un «butron» en un local del districte de Trànsits de València pel qual intentava accedir a una joieria. Els fets van passar quan els agents que feien tasques de prevenció van ser alertats per la Sala del 091 perquè es dirigissin a un baix on s'escoltaven forts colps.

Este delinqüent tampoc va estar gens hàbil buscant excuses. Quan la policia el va enxampar martell en mà i li va preguntar que feia, havia d’haver dit que formatejava un disc dur. Al PP li funciona.

Julián Muñoz, l’ex alcalde de Marbella empresonat pel cas Malaya, va quedar en llibertat fa uns mesos per motius de salut. Es va dir que l’home estava molt malalt, però ara, Instituciones Penitenciarias ha ordenat el seu retorn a la presó en règim de tercer grau després de la difusió d’un vídeo en que apareixia ballant sevillanes de matinada. Sembla que l’ex de la Pantoja s’hauria excusat dient que només havia ballat «la primera».

Un altre error d’aficionat. La resposta correcta era «en la noche marbellí, la fiesta no se acaba nunca». Al PP li funciona.

Dimecres la policia va detindre a València a un home de 49 anys, sobre el que pesava una ordre de cerca i captura des de feia 16 anys per l’assassinat de dues persones. Si Pitàgores no falla (mare quina expressió més antiga!) això vol dir que els va assassinar l’any 2002. En aquell anys Francisco Camps era Vicepresident Primer del Congreso durant uns mesos, i Delegado del Gobierno la resta de l’any... Va ser anys més tard que es va fer amb la presidència valenciana del partit, i amb la Presidència del Consell. És en eixos anys en els que segons el Secretari General, Camps va dirigir la trama de corrupció.

L’assassí va dir que 16 anys eren molts que això ja no se li valia, que el deixaren marxar. S’enganyà. Havia d’haver dit com Camps, que tot havia prescrit, això que feia menys anys. Al PP li funciona.

Sé ben bé que este article no suporta la més mínima análisi jurídica, perquè compare coses i delictes diferents. Però en política, el relat val molt. El paper ho suporta tot. Amb molta freqüència llegim o escoltem vertaderes banalitats convertides en dogma per obra i gràcia de qui ho diu. I té un gran públic. I redits electorals. És trist però és així. Al PP li funciona.