Tal dia com hui, al Japó se celebra el «dia de donar les gràcies per tindre treball». Japó és una societat fascinant, i amb una escala de valors molt diferent de la nostra. Molt. A mi personalment em semblaria més raonable celebrar el dia de donar les gràcies per tindre temps lliure, o una casa on viure, o la nevera plena, o una escola pública de qualitat, una bona sanitat universal, o autovies gratuïtes... Encara que sé que per això he de pagar impostos. I per pagar-los, sé que hauré de treballar. Crec que este és l’ordre de prioritats lògic. El que situa el lloc de treball com un instrument per aconseguir un model de vida sostenible, amable, amb temps per a tot; no el que situa el treball com l’objectiu. El treball és un medi, no un fi.
Jo ho veig així, i per com és la nostra manera de poder accedir a la resta de béns i serveis que ens permeten tindre un projecte de vida, crec que és un dret, no un privilegi o una sort per la qual donar gràcies a ningú. De fet, no ho crec jo sol, l’article 35 de la Constitució estableix l’obligatorietat de treballar i el dret a fer-ho. En general, la Constitució i el seu ulterior desenvolupament, no sempre ha estat capaç de garantir els drets, però és que en este cas no garanteix ni tan sols l’obligació que determina. I això que hi ha qui veu la Constitució com la Bíblia.
Al primer llibre del Pentateuc, el Gènesi, es defineix el treball com una expiació pel pecat original. Després amb l’aparició de l’ètica protestant, passà a considerar-se un senyal de pietat i de predestinació. Ho explica molt bé Max Weber parlant de la sacralització religiosa del treball. I fent un salt en el temps, podríem atribuir a Walter Benjamin la idea que el capitalisme s’havia sacralitzat, convertint-se en una nova religió: l’economicisme.
Etsuo Yoneyama explica que al Japó «el treball va passar a ser la via espiritual mitjançant la qual els homes obtenien la salvació. La qualitat del treball demostrava la qualitat espiritual de l’home». Tot això és sense dubte fruit de l’adopció de les doctrines sintoistes i budistes allà pels segles V i VI. I la conseqüència és que a Miwa Sado, periodista nipona de 31 anys, la van trobar els seus pares morta a casa, amb el telèfon a la mà i el cor infartat. Cada mes feia més de 160 hores extres.
Espere que el nou govern emprenga les reformes necessàries per reequilibrar els usos horaris de les nostres vides. Treballar per a viure. No viure per a treballar...i acabar morts amb un telèfon a la mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada