"JO NO EM DISCULPARÉ"- Levante-EMV - 28.01.12

Doncs jo no em disculparé. No em disculparé perquè res del que he dit o escrit al llarg d’estos llarguíssims mesos des que esclatà tot això dels vestits de Camps ha resultat fals, ni injuriós. 

Recorde que va haver amics que es van disgustar quan els vaig recriminar que en la romeria de la Magdalena escridassaren a Camps  dient-li que no es pagava la roba. Més, he de confessar, per respecte a la Magdalena, que a Camps. Tot i què.

I després, les vegades que n’he escrit o opinat, sempre he intentat ser prudent, i no imputar allò que no puc demostrar. Tinc un sentit de la justícia molt estricte, i les crítiques que he fet a Camps són, crec, sempre polítiques. 

Doncs tots i cada una d’elles les repetiré ara ací. He passat vergonya com a valencià, de vore l’estreta relació “comercial”, diu el jurat, entre el President del meu país i una banda de presumptes delinqüents econòmics, del lumpen de sabata bona i bigoti emmidonat. 

Jo he acusat al President del meu país, i a la gent que l’ha acompanyat en el seu viatge al dèficit enfollit, de fer impossible l’estat del benestar, amb decisions econòmiques megalòmanes i improductives. He acusat a Camps, de creure’s Rei a un reialme inexistent, amb una cort de bufa-ampolles aduladors. He acusat a Camps de fer un govern on la gent amb talent i capacitat es pot comptar amb els dits d’un peu de foto. De constituir una guarda pretoriana de lleugers d’esperit, sense capacitat gestora, ni vergonya política. 

He acusat i acuse a Camps d’afavorir els negocis d’alguns en contra dels serveis públics. De dilapidar els nostres diners, els nostres, en inversions fallides abans de néixer. Acuse a Camps d’haver creat un entramat d’empreses públiques i semipúbliques on col·locar irregularment milers de persones (unes 15.000 segons el Síndic de Comptes), malgrat que l’activitat comercial ha estat poca o nul·la, i en tot cas sempre han generat pèrdues.

No demanaré disculpes per dir res de tot això, perquè això és el que diu el PP en la boca menuda... bé... o ho deia. Que en la casa popular també hi ha molta covardia. Tret d’una reduïda colla d’incondicionals, tothom havia ja deixat caure a Camps, i es posava les mans al cap pensant en el forat que la seua pèssima gestió ens havia deixat. He sentit populars invocar el nom d’Alberto Fabra (sense massa fe, també ho he de dir) com a regeneració necessària d’un partit que fa la mateixa ferum que la Dinamarca de Hamlet.

No, no em disculparé, mentre no siga el propi Camps qui es disculpe amb el país que ha arruïnat per la seua absurda i personalista manera de gestionar la res pública. I amb ell, Cotino i els seus negocis. Font de Mora i el seu fracàs a educació (que ha generat un malestar com mai abans havia patit un sector que hauria de sentir-se recolzat per l’administració), Cervera, que va arruïnar la Sanitat (i va tindre la barra de dir un colp acomiadat que en dos mesos no es podrien pagar les nòmines). Han demanat ells disculpes?

No, i tant que no. Font de Mora i Cotino han estat premiats amb una canongia cada un a la Mesa de les Corts on s’omplen les butxaques a costa del país que han contribuït a arruïnar econòmicament, i moral. A Cervera el van premiar fent-lo cap de llista a les Generals. No volia tornar a l’Hospital, sabia que no cobraria.

I ara Camps. Senyor Camps, és cert que no ha quedat provat que vosté no es pagava els vestits, però és cert també que té vosté unes relacions molt perilloses amb una trama corrupta, i això i la seua pèssima gestió l’inhabilita per a representar dignament este país. No em disculparé, perquè el que vosté ens ha fet no té disculpa.

"AQUÍ NO PAGA NI DÉU" - Mediterráneo -26.01.12

La Diputació de Castelló ha rebut este mes onze sol·licituds d'assistència lletrada per part de l'Hospital Provincial. És a dir, que ens demanen, i la Diputació accepta, posar els advocats de la casa al servei de l'Hospital en les onze demandes que per impagament han estat interposades les darreres setmanes per diferents proveïdors, bàsicament de medicaments.

L'Hospital no paga, segons se'm va informar en la meua condició de membre del Consorci, perquè la Generalitat no paga el que deu. Entenen la perversió? La Generalitat no paga, raó per la qual el Hospital és demandat, i en virtut d'un conveni d'assistència lletrada, la Diputació paga els advocats per defensar a la Generalitat d'allò indefensable. No complir amb les obligacions encareix el producte i cal sumar-hi costos addicionals.

L'Escola d'Hostaleria, que aprofite per dir que forma excel·lents professionals, porta setmanes sense matèria primera. Sense carn, sense bajoques, sense fesols, sense farina. Han de fer les pràctiques amb plastilina. Per què? Perquè la Generalitat no paga. Tampoc no paga al Centre els dos darrers quadrimestres de l'exercici 2011 (47.000€), i el vigent del 2012. El Conservatori Superior s'ha declarat en fallida i li deu a l'Elemental vora 2.300€.

Les escoles públiques i concertades porten setmanes sense cobrar les despeses de manteniment. Algunes concertades han començat a demanar diners a les famílies “mentre no pague la Generalitat”, algunes AMPES s'han ofert a portar fulls o llapisseres a col·legis públics per tal d'evitar que deixen de fer-se determinades activitats extraescolars. Activitats que han quedat en suspens, tot simplement, perquè la Conselleria no té un clau.

L'Ajuntament de Castelló està pagant interessos d'un préstec que va haver de demanar per pagar un estudi del TRAM, perquè la Conselleria li va dir que “cuando las ranas canten flamenco” ja li ho pagaria.

L'any 1974, Dario Fo va escriure l'obra teatral Non si paga, non si paga!, ací traduïda per a Bromera amb l'expressió que he manllevat per titular l'article. Ara i ací, potser caldria recordar aquell mal acudit que venia a dir: “els valencians són tots uns morosos”. Al que es replicava: “tots no, la Generalitat”.

"UN PLA MALVAT" - Levente-EMV- 21.01.12

La crisi és una excusa perfecta per alimentar el discurs jacobí. Per segon colp des de la transició, autoritzades i destacades veus del PP i el PSOE plantegen organitzadament la possibilitat de que les autonomies retornen competències al govern central, en un procés d’involució democràtica. UPyD apunta i PP executa, mentre PSOE bascula entre el desconcert i l’acceptació.

Durant la transició, ho he recordat en algun article, en alguns territoris es reclamava “libertad y amnistía”, mentre que altres exigíem “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. No és gens banal la diferència. Però hi ha qui va pensar que per tal d’apaivagar les expectatives nacionals d’alguns, calia posar en marxa allò del “café para todos”, és a dir, incentivar artificialment l’autonomisme de territoris que mai l’havien imaginat, desitjat o reclamat (Madrid com a paradigma), per tal d’unificar a la baixa la vocació nacional d’algunes reivindicacions.  

Però no els va funcionar com esperaven. Ni Catalunya, ni Euskadi, ni Galícia, ni prou endarrere el propi País Valencià, van afluixar en les seues reivindicacions. I en paral·lel, no pocs socialistes i populars van descobrir en el poder autonòmic una plataforma de fer carrera dins el partit, les baronies. Els barons ho volien tot, fins arribar al paroxisme d’aquella “clàusula Camps” de patètica memòria jurídica, que venia a dir: “jo no és que vulga res en especial, però si algú té alguna cosa jo en vull un, o dos si en són xicotets”. 

Fracassada la via legal, intentada pels socialistes amb la LOAPA, els populars, més espavilats, han ordit un pla més complex. I m’hi jugaria les comissions d’Urdangarin, que darrera hi ha la FAES. Puc imaginar un informe documentadíssim, molt ben travat, ben construït, que respon a la pregunta: “Què hem de fer per fer fracassar l’Estat de les Autonomies”? I entre d’altres coses diu: “territorialitzar els sistemes de salut”. 

Qualsevol expert, i en FAES n’hi ha de totes les disciplines, dirà que un sistema sanitari no pot reeixir amb menys de dos milions d’habitants/usuaris. Per tant, si parlem d’un sistema de salut propi, el de Castella La Manxa, inviable, el de Castella-Lleó al límit, Extremadura inviable, Astúries, Cantàbria, inviables.  No cal seguir. I com a sobre, com passa en el cas valencià, junt a les competències es transferia el dèficit... fracàs garantit.

Durant uns anys, eren pocs els territoris amb sistemes propis, i quedaven la resta en un sistema comú. Però va ser precisament el President Aznar qui va transferir a tothom la sanitat, conscient que era insostenible. Per tant, no és descabellat pensar que formava part d’un pla. Pèrfid pla perfectament executat amb l’ajut de la incompetència o maldat gestora de molts populars com Camps o Matas, i d’alguns socialistes com Barreda per exemple.

Així s’escriu la història. Mala fe, perversitat, premeditació, incompetència gestora, i un execució suau i perllongada en el temps, tot esperant l’esclafit. 

I vet ací, que la crisi ha servit en safata de plata l’escenari imaginat per a que Rajoy pose en marxa la força centrípeta. Així s’escriu la història. 

"LES CREÏLLES SIDERALS" - Mediterráneo - 19.01.12

Sorprén que la premsa no s’haja fet més ressò de la insòlita troballa a París estos darrers dies de l’XI Centúria de les Profecies de Nostredamus. M’interessa subratllar unes quartetes que fan referència a “Castàlia”. 

“Sobre la metàl·lica femella de la mar, un llamp caurà. El plateret volador de mans multicolors, enviarà el senyal. Donarà vida a totes les creïlles panxudes que habiten el burg. El gran aconseguidor que no veu vols, dirigirà la revolta. Les mans alliberaran els coloms. I aquets ho esquitaran tot de mil colors. Finalment, els habitants seran sotmesos al nou ordre”.

Els experts en l’encriptat llenguatge de Michel de Notre Dame, no han dubtat en identificar el nostre Castelló amb l’esmentada Castàlia. I la resta ja vingué tot rodat.

La metàl·lica femella és la primera obra que Ripollés aconseguí vendre a la ciutat, per cert, en època socialista. Està al costat del planetari (res no és casual) i ben mirat ben bé podria ser un parallamps. Sobre el plateret volador hi ha pocs dubtes, fa referència a allò que ens van vendre com un sol, i que està custodiat per les creïlles dites “menador” i “filador”. L’exèrcit que segons la profecia cobraria vida, està disseminat per la ciutat, des del que porta llibres al cap i sembla esperar (com tothom d’altra banda) que arribe el TRAM a la Plaça el Rei; fins al Sol que s’arrapa a un edifici, la font apagada, l’hospital, o les vaques amb un paelló al cap (ara sabem que probablement són parabòliques), etc. “El gran aconseguidor” és la gegant i caríssima creïlla instal·lada a l’aeroport (possiblement la base on aterraran altres creïlles siderals per dominar-nos). Les mans que alliberaran els coloms és obvi que fa referència a la mastodòntica escultura de l’entrada a la ciutat venint de València. 

Segons Nostradamus totes les escultures de Ripollés podrien formar part d’una antiquíssima estratègia alienígena per dominar Castelló i sotmetre’ls als dictats del nou ordre. L’estratègia compta amb la complicitat dels “residents”, alguns dels més populars habitants de la Plana que han estat preparant el camí per una invasió que ja ha començat. 

(Este article està basat en fets reals.)

"ENDERROCANT L'ESTAT DE BENESTAR" Diari de Benicàssim i La Plana al dia- 16.01.12

Segons el sociòleg T. H. Marshall, l’estat de benestar és un conjunt de polítiques consistents en la implantació d'una sèrie de serveis socials amb caràcter universal. Estos serveis tenen com a finalitat garantir unes condicions de vida adequades a la població i evitar que les persones queden desemparades en determinades circumstàncies de caràcter problemàtic. L'estat garanteix l'accés a l'ensenyament, a la sanitat i als subsidis de malaltia, incapacitat, atur i jubilació. Marshall deia que es tractava d’una combinació específica entre democràcia, benestar i capitalisme.

Doncs sembla que l’estat de benestar està en ple enderroc. 

Vegem-ho. El sistema democràtic, tal com el coneixem, i l’havíem concebut a casa nostra, està en qüestió. Com a poc, es somouen els seues pilars fonamentals. El descrèdit d’allò que alguns anomenen classe política és evident i creix a ulls vista. I sent cert que els putrefactes del món de la política, els bandits, els estafadors, els aprofitats, els malfainers, els lladres i els poca-solta en són una minoria, és tristament comprensible que la gent prenga el tot per la part. Està en qüestió el sistema electoral. Hui més que mai, creix el crit estrident d’aquells que des de fa anys reclamem un sistema de representació més just, que no afavorisca el bipartidisme (pas previ del partit únic). És qüestiona el model.

I pel que fa al benestar... L’ensenyament públic, que havia de tenir vocació i condició d’universalitat i qualitat, està rebent el més dur atac en dècades. L’atac frontal d’un partit, el popular, que ha fet pública i deshonrosa confessió de la seua voluntat de que l’educació privada iguale en nombre de places de la pública. I ho pretén per la via d’ofegar esta darrera, de rebentar les ràtios, de deixar els centres sense personal suficient, de retardar els pagaments, de permetre que es deterioren els edificis, de no construir-ne els suficients. Passa el mateix per la sanitat. L’Hospital de la Vall promés i jurat, no es farà, i si s’acaba fent serà privat. L’hospital Gran Via continua buit, mentre les institucions retallen les ajudes a qui presta els serveis a, afectats de fibromiàlgia, esclerosi múltiple, o malalts mentals o amb Alzheimer, entre d’altres. L’Hospital Provincial ha d’enviar malalts oncològics a casa, sense el tractament, perquè la Generalitat no paga la medicació. Retallen els sous del personal sanitari, les farmàcies tanquen perquè no cobren, les urgències redueixen el seu horari, tanquen llits hospitalaris...

Abarateixen l’acomiadament, i endureixen les condicions per accedir a subsidis de desocupació. Allarguen l’edat de jubilació, al mateix temps que es retarda la d’incorporació al mercat laboral, per manca d’oferta. Als funcionaris ja els hi han reduït les prestacions per incapacitat i malaltia; i darrera dels funcionaris anem la resta.

Severament qüestionada la democràcia (no com sistema, sinó el sistema de la nostra), en evident retrocés el benestar; dels tres puntals del sistema, només queda el capitalisme.

I el capitalisme té una excel·lent salut. Una de les principals premisses del sistema és crear pobresa, perquè sobre la pobresa d’uns s’edifica el sistema. I hui hi ha més pobres que fa 5, 10 ó 15 anys. Mentre, les grans corporacions financeres presenten uns beneficis superiors als de fa 15, 10 o 5 anys. 

Estat de benestar és un traducció del concepte anglés de Welfare State, que va naixer per comparació amb el terme alemany de Warfare state (estat de guerra). Doncs bé, o plantegem una batalla intel·lectual, ideològica i moral, o les generacions futures viuran com ens explicava la iaia que vivien en la postguerra, quan va nàixer el sistema que estan enderrocant. 

"ALLÒ QUE FABRA HAURÍA DE FER" - Levante-EMV- 14.01.12

Quan les altes instàncies populars de Madrid van decidir que el President de la Generalitat Valenciana havia de ser Alberto Fabra, en pocs dies vaig rebre prous telefonades i correus demanant-me informació sobre ell. Des de l’Executiva Nacional del meu propi partit, passant per polítics catalans que volien saber com podia afectar les relacions València-Catalunya i, molt singularment, de mitjans de comunicació dels veïns de dalt. No perquè jo siga un fi analista, que no ho sóc; ni per que siga un reputat fabròleg, que ni ganes; simplement, perquè he treballat vuit anys al mateix Ajuntament que l’actual President. Conec a Fabra des d’abans que ni ell ni jo fórem càrrecs electes, i amb ell he debatut durant anys sent ell portaveu popular i jo portaveu adjunt nacionalista. El conec com a Regidor d’Urbanisme i com a Alcalde. 

A tothom que em va preguntar li vaig contestar el mateix. Alguns apunts de perfil humà, adobats amb alguna anècdota il·lustrativa; i, sobretot, vaig dir que políticament era un diesel. Lluny de la imatge que alguns tenen d’ell, jo mai no he cregut que Fabra siga un titella sense caràcter, un pusil·lànime. He vist actuacions de Fabra de molt a prop i en diferents àmbits, oficials i més informals. I Fabra escolta, pren decisions, i després les executa. Amb fermesa. 

És cert que ara Fabra és hostatge de qui l’ha triat, que no és el poble valencià sinó l’executiva espanyola del PP. Però això li dóna també una tranquil·litat en els moviments que considere que ha de fer. Tota esta prescindible introducció, és per dir que està cometent un greu error.

Miren, la responsabilitat del desastre econòmic del nostre país és dual. D’una banda el deficient finançament pactat per PP i PSOE, i d’altra l’enfollida (i ja vorem si no també delictiva) acció de govern del PP. No de Camps, sinó del PP. No només dels anteriors Consellers, sinó també dels actuals qui majoritàriament formaven part dels cercles de decisió de l’anterior Consell. Però Fabra té una oportunitat d’or de carregar les culpes a qui mai no va ser honorable. Un Camps abandonat per quasi tots els seus, que mostra la cara més patètica d’un home moralment destruït per la seua pròpia inconsistència ètica i personal.

Fabra hauria d’eixir a Canal 9 i fer una intervenció solemne des del seu despatx, amb bandera i tota la parafernàlia. I hauria de dir: “valencianes, valencians, en nom del PP demane disculpes”, i aleshores explicar que en els darrers anys, des del seu partit s’han comés abusos, errors greus, s’havia encetat una línia de govern erràtica i insostenible, i que eixa és la raó per la que el propi partit ha reaccionat, fent els canvis necessaris. Tant en les persones com en les polítiques. No cal que diga el que (em consta) pensa de Camps, no cal ni que el nomene. Només cal que diga que ell està ací, amb el seu partit, per corregir el que aquells que s’havien apoderat del projecte popular havien fet els darrers anys.

Rajoy l’aplaudiria amb les orelles. Diria: “veuen vostés? El PP és un partit capaç d’extirpar tumors i regenerar-se. Per això vaig fer dimitir a Camps i he triat a Fabra”.

I la societat, que malauradament té una capacitat d’anàlisi endormiscada, i una tendència a oblidar molt acusada, li compraria ulls clucs el discurs a Fabra. I este, passaria de ser un “Comunity manager” imposat pel partit, contra el propi partit, a l’exemple espanyol de la regeneració política popular. El campió de l’ètica, del rigor, de la seriositat. Una aposta de futur. Un exemple.

Però Fabra no ho farà, convertint-se així, en còmplice. 

"EL BADULAKE" - Mediterráneo - 12.01.12

De fa anys, el PP local ens vol vendre allò de La Ciudad de las Lenguas com una aposta segura pel turisme idiomàtic. La veritat és que fins ara no ha estat més que una estafa política i també econòmica. És res. És i ha estat un abeurador econòmic per un grup selecte d’amics de la casa, capitanejat per l’anterior alcalde, bé, l’anterior de l’anterior.

Anys i anys de sous, de projectes, d’anuncis de la vacuïtat més absoluta, de canvis de Conselleria, de promeses incomplertes, de terminis vulnerats... Cap suport de cap institució educativa, ni l’Institut Cervantes, ni universitat alguna. Cap pla de negoci explicat en seu parlamentària. Res. Res de res de res, més enllà de la nòmina dels nominats. I tot perquè els xinesos vindran a Castelló per milers, ens diuen, a aprendre castellà. Obviant que és més econòmic anar a Perú, Argentina o Xile, que estan igual de prop o de lluny de la Xina. I també fa sol i tenen platja.

Ara surt l’alcalde que va substituir a l’alcalde que va substituir a l’alcalde que marxà a La Ciudad de las Lenguas i diu que més que espanyol s’estudiarà xinés i “indi”. És fascinant!

Em puc imaginar el Cap de Personal de General Motors explicant al Consell d’Administració que, si volen guanyar quota de mercat a la Xina, els seues quadres dirigents han d’aprendre xinés mandarí. I que el lloc ideal no és Xina, sinó el Grau de Castelló, a Europa. I el Consell aplaudirà l’ocurrència. O el que és millor, els BP Oil decidiran que per guanyar quota a la Índia han de vindre a estudiar al Grau.

En fi, que aquell projecte per a que la gent de tot el món vingués a estudiar castellà ací, ara s’ha reconvertit en l’acadèmia d’idiomes més cara del món, per a què els d’ací estudiem per a marxar allà. Perquè... siguem seriosos, qui ha de vindre a Castelló a estudiar assamès, bengalí, bodo, dogri, gujarati, hindi, canarès, caixmiri, konkani, maithili, malaiàlam, manipuri, marathi, hepalès, oriya, panjabi, sànscrit, santali, sindhi, tàmil, telugu o urdú que són les llengües oficials de la India? Perqué l’“indi” no és cap idioma, algú li ho hauria de dir a l’alcalde.

Qui dissenya tot això? El mateix que l’aeroport?

"MENTIDES I CINTES DE VIDEO" - Levante-EMV - 07-01-12

Fa no tants anys, per saber qui era el polític amb menys memòria, el més falsari, el qui canviava més aviat d’opinió, aquell que feia, en quant podia, tot just el contrari del que havia promés fer, calia escabussar-se a les hemeroteques, i vulgues que no era una feinada i donava mandra.

Alegria! Hui no cal res de tot això. La senyora internet ho sap tot. Qualsevol cercador de la xarxa et troba en fraccions de segon un munt d’entrades que et donen (o et lleven) la raó. Hui trobar declaracions contradictòries dels principals dirigents polítics és ràpid i senzill. I està a l’abast de tothom. Tant és així, que sovint no cal ni molestar-se en fer personalment la recerca, serà suficient en connectar-se a alguna de les xarxes socials, i els nostres amics, o seguidors, segur que ja han fet la feina.

Rajoy per exemple. No sé si el recorden. És un senyor amb barba del que recentment hem sabut que de jove li van haver de fer una cara nova (segons el seu cirurgià amb èxit, qüestió de gustos), que malgrat que ningú no ha vist des de fa més d’una setmana, és el President del Govern de totes les Espanyes. 

Este bon home i González Pons (per cert, els hi passa a vostés com a mi, què no el troben a faltar gens ni miqueta?) i Saénz de Santamaria i totes les veus del PP es van passar dos anys dient que pujar els impostos era contraproduent, i afectaria negativament a l’economia. Doncs bé, la primera decisió del govern presidit pel desaparegut Rajoy va ser augmentar la pressió fiscal d’una manera dràstica. Mític és el video que roda per la xarxa, on la Vicepresidenta Soraya Saénz intenta justificar les raons de la pujada amb l’herència rebuda i afirmant que és temporal. Mític perquè algú ha tingut la paciència de fer-lo coincidir amb un episodi dels Simpson, on Lisa, la filla, és triada Presidenta dels EUA i diu exactament el mateix. El mateix. I si m’apuren, amb la mateixa cara i tot.

Que Rajoy i els seus han mentit és una obvietat tal, que l’intent de justificació per part de la tropa popular, resulta tan esgarrifós com patètic. I parlant de patetisme...vinguem al País Valencià.

No fa ni cinc setmanes Enric Morera, Síndic de Compromís va preguntar a Alberto Fabra “el rescatado”, si pensava retallar els sous dels funcionaris. I Fabra negà. Negà i negà. Només li faltava dir “yo también me pago mis trajes”. I el mateix dia que el Govern Central anunciava la segona tongada de retalls, el Consell de Fabra, anunciava més increment d’impostos i retallades de drets laborals (contra els funcionaris, i per tant, contra la qualitat dels serveis públics). 

Els de Rajoy es justifiquen en l’herència rebuda, però...i Fabra? Hagués estat bé que el President Fabra hagués tingut el valor d’explicar que estes mesures (i les que falten per anunciar) són també la conseqüència de l’herència rebuda. L’herència d’un Partit Popular que ha estat durant 16 anys governant el nostre país. Creant empreses fantasmes, inútils i trufades d’incompetents als consells d’administració. Amb una política de “grandes eventos” que ens ha arruïnat a canvi de no aportar absolutament res a l’economia del país. Res. Ni turisme, ni teixit cultural, ni industrial, ni res de res de res. 

Ara Fabra vol fer reformes. Bé està, però és necessari un minut de valentia, cal que isca a dir que els seus ens han enganyat, robat i arruïnat. Cas contrari assumirà idèntiques responsabilitats, serà còmplice. 

En fi, que tothom diu que el 2012 serà un any difícil. Molt difícil. I jo estic tot simplement acollonat pensant que l’any que ve, acaba en 13.

"LA NIT DE REIS"- Mediterráneo - 05.01.12

Segons la tradició, esta nit vindran els Reis d’Orient i duran regals als més menuts de la casa, a condició de que hagen fet bondat al llarg de tot l’any, cas contrari, carbó. Este costum s’arrela al que diu el Nou Testament, segons el qual uns mags van portar regals a Jesús, tot seguint un estel. Bonic!

A l’Evangeli de Sant Mateu, que és l’únic llibre bíblic que en parla, tots tres serien sacerdots zoroastrians. Que tot siga dit, degueren ser uns sacerdots amb crisi de fe, si van anar a rebre com nou déu a un diferent al que servien. 

El cas és que en la iconografia religiosa i popular van anar prenent les actuals formes (reis, mags, savis i astròlegs) i la tradició va acabar fixant-los fins i tot un nom a cadascun.

Els cristians siríacs anomenen els reis: Larvandad, Gushnasaph, Hormisdas, noms d'origen persa. L'església etiòpica els anomena: Hor, Karsudan i Basanater; els armenis, Kagpha, Badadakharida i Badadilma. A Occident els noms s’assentaren al segle VII en llatí, i donaren la traducció valenciana de Melcior, Gaspar i Baltasar.

Dit això (i ara si hi ha menors per ací, que vagen a jugar fora) els Reis són els pares. O per algú els sogres i bé que se n’aprofita el galtes! Dic això, perquè demà de matí, quan els menuts troben al balcó els regals, estaran molt contents amb independència de qui els haja pagat. Però si la satisfacció ve adobada per un tremolor de cames i un neguit de difícil contenció, és precisament perquè hem creat una il·lusió, i això és un valor afegit.

D’esta crisi no ens trauran els Reis, sembla que ni a Urdangarin, sinó nosaltres. Pagarem nosaltres les factures. Totes. Però la cosa ja és prou fotuda i pinta prou malament, com per pasar-nos el dia dient que els Reis són els pares.

Hem de fer un esforç per reil·lusionar-nos, com si tornarem a ser menuts, entre d’altres coses perquè l’optimisme ajuda realment a eixir  de la crisi. El pessimisme, les cares llargues, el “no hi ha res a fer”, l’aprofundeix. És possible que demà no tinguem més que encens i mirra, l’arribada de l’or tardarà. Però vindrà. 

I tant se val com es diguen els Reis, el que importa és creure-hi.