Segons el sociòleg T. H. Marshall, l’estat de benestar és un conjunt de polítiques consistents en la implantació d'una sèrie de serveis socials amb caràcter universal. Estos serveis tenen com a finalitat garantir unes condicions de vida adequades a la població i evitar que les persones queden desemparades en determinades circumstàncies de caràcter problemàtic. L'estat garanteix l'accés a l'ensenyament, a la sanitat i als subsidis de malaltia, incapacitat, atur i jubilació. Marshall deia que es tractava d’una combinació específica entre democràcia, benestar i capitalisme.
Doncs sembla que l’estat de benestar està en ple enderroc.
Vegem-ho. El sistema democràtic, tal com el coneixem, i l’havíem concebut a casa nostra, està en qüestió. Com a poc, es somouen els seues pilars fonamentals. El descrèdit d’allò que alguns anomenen classe política és evident i creix a ulls vista. I sent cert que els putrefactes del món de la política, els bandits, els estafadors, els aprofitats, els malfainers, els lladres i els poca-solta en són una minoria, és tristament comprensible que la gent prenga el tot per la part. Està en qüestió el sistema electoral. Hui més que mai, creix el crit estrident d’aquells que des de fa anys reclamem un sistema de representació més just, que no afavorisca el bipartidisme (pas previ del partit únic). És qüestiona el model.
I pel que fa al benestar... L’ensenyament públic, que havia de tenir vocació i condició d’universalitat i qualitat, està rebent el més dur atac en dècades. L’atac frontal d’un partit, el popular, que ha fet pública i deshonrosa confessió de la seua voluntat de que l’educació privada iguale en nombre de places de la pública. I ho pretén per la via d’ofegar esta darrera, de rebentar les ràtios, de deixar els centres sense personal suficient, de retardar els pagaments, de permetre que es deterioren els edificis, de no construir-ne els suficients. Passa el mateix per la sanitat. L’Hospital de la Vall promés i jurat, no es farà, i si s’acaba fent serà privat. L’hospital Gran Via continua buit, mentre les institucions retallen les ajudes a qui presta els serveis a, afectats de fibromiàlgia, esclerosi múltiple, o malalts mentals o amb Alzheimer, entre d’altres. L’Hospital Provincial ha d’enviar malalts oncològics a casa, sense el tractament, perquè la Generalitat no paga la medicació. Retallen els sous del personal sanitari, les farmàcies tanquen perquè no cobren, les urgències redueixen el seu horari, tanquen llits hospitalaris...
Abarateixen l’acomiadament, i endureixen les condicions per accedir a subsidis de desocupació. Allarguen l’edat de jubilació, al mateix temps que es retarda la d’incorporació al mercat laboral, per manca d’oferta. Als funcionaris ja els hi han reduït les prestacions per incapacitat i malaltia; i darrera dels funcionaris anem la resta.
Severament qüestionada la democràcia (no com sistema, sinó el sistema de la nostra), en evident retrocés el benestar; dels tres puntals del sistema, només queda el capitalisme.
I el capitalisme té una excel·lent salut. Una de les principals premisses del sistema és crear pobresa, perquè sobre la pobresa d’uns s’edifica el sistema. I hui hi ha més pobres que fa 5, 10 ó 15 anys. Mentre, les grans corporacions financeres presenten uns beneficis superiors als de fa 15, 10 o 5 anys.
Estat de benestar és un traducció del concepte anglés de Welfare State, que va naixer per comparació amb el terme alemany de Warfare state (estat de guerra). Doncs bé, o plantegem una batalla intel·lectual, ideològica i moral, o les generacions futures viuran com ens explicava la iaia que vivien en la postguerra, quan va nàixer el sistema que estan enderrocant.
5 comentaris:
Hola Enric,
Estic totalment d'acord, vull afegir que pot ser els "genovesos almansins" de la nostra terra i molta mes gent deuria llegir una obra mestra del Prof. Vicenç Navarro que va ensenyar molts anys a universitats d'USA i de Suècia:
Bienestar Insuficiente, Democracia Incompleta. De lo que no se habla en nuestro país.
Vicenç Navarro
XXX Premio Anagrama de Ensayo.
Barcelona, Anagrama, 2002.
3ra. edición (2003)
Llegir el seu blog no te desperdici:
http://www.vnavarro.org/?lang=CA
Bon dia.
Robin Hood of Sherwood
La conya de l'estat de Benestar és que se'ns ha venut com un mèrit de la classe obrera per determinades corrents historiogràfiques i d'interpretació sociològica. Per desgràcia, res més lluny de la realitat, l'estat de benestar entés segons apareix definit per TH Marshall naix com el fill interessat de la democràcia liberal després de la II guerra mundial. I dic fill interessat perquè la creació d'aquestes polítiques atén a raons molt concretes i contextualitzables.
En primer lloc, aquestes mesures es prengueren per a que la gent no tinguera la temptació de mirar cap a l'est com a model, cap a la URSS, una potència fruit d'una ideologia què, si bé és bona per l'interés general a nivell teòric, mai no s'ha sabut aplicar amb seny i ha acabat donant lloc a estats tan totalitaris o més que els feixistes. No obstant, els governs municipals marxistes d'entre-guerra tenien molt bona reputació i havien fet una molt bona tasca en molts casos, gaudint d'una popularitat que els EEUU i aliats no podien permetre's.
En segon lloc, l'estat de benestar funciona mitjançant un ventall d'empreses públiques que amb la seua activitat generen una part ressenyable del PIB.
I en tercer lloc, l'estat de benestar lliurava despeces a les famílies que no havien de pagar sanitat, educació, que tenien prestacions per atur, pensions, ect, finançades pels impostos. Una cosa indispensable per a la creació de la tan anhelada classe mitja de consumidors que poguera amb aquest lliurament de despeces tindre la capacitat de consum suficient per a absorbir el munt de les exportacions de productes nordamericans (Efectivament, el pla Marshall no era pur altruisme i tenia unes finalitats ben clares i de caire econòmic; consolidar democràcies liberals a Europa, indispensables per convertir-la en un mercat d'absorció del stock de producció d'EEUU).
Siga com siga, i més enllà del seu origen, el fet és que aquestes polítiques s'han evidenciat com a beneficioses per als ciutadans dels estats què les han aplicat, Joan Romero sempre ho defineix com el millor invent d'occident a l'hora de facilitat quotes acceptables d'igualtat i democràcia. Per desgràcia, des dels 70', l'acceptació de les tesis de l'escola de Chicago, el neoliberalisme, ha anat desmantellant i privatitzant gradualment aquest sector públic i pervertint la seua funció fins a reduir-lo en alguns casos a poc més que una Caritas estatal. I a què ens duu tota aquesta murga infumable? A tornar a la concepció casi calvinista de que l'èxit es basa en la capacitat econòmica de l'individu i que aquesta capacitat econòmica li atorga el dret de tindre una major influència política i social, una cosa més pròpia del segle XVIII o XIX que del nostre temps. En part hem creat aquest monstre mitjançant el nostre vot (no el meu, i de segur tampoc el teu o el de cap lector) i ens queda moltíssima feina per davant.
En fi, bon article, Enric.
Per cert, sobre aquest particular una lectura molt bona és "Algo va mal" de l'historiador Tony Judt. És un assajet curtet però està de categoria.
L'esquerra sempre s'ha volgut "inventora" de l'estat de benestar, però el cert és que l'origen és força més complex, com be dius. Rerum novarum, també hi té alguna cosa a veure, diria jo.
Llegiré a Judt. Gràcies.
Vull rendir-li tribut al "Tio Teli", un vell mariner del meu poble, veterà de la guerra de Cuba i que als anys seixanta vivia la seua vellesa dins d'un botet de pescadors varat amb la seua dona. Dormien, cuinaven i feien la vida al botet varat. Tot i la seua condició molt humil, ens tractava a tots els xiquets dels barri amb molt d'afecte i les nostres families l'ajudaven en el que podien. Va morir al botet.
Eixe es el model de vida que ens volen tornar a instaurar?
Jo era un xiquet de familia acomodada però açò em feu reflexionar molt i sempre he renegat d'eixos models. Hi havia gent que se'n fotien del bò del Tio Teli, la gent digna mai ho ferem. I açò ens ha marquat i ens ha fet ser rebels i inconformistes front a les injusticies.
No se si ho llegirà algú del meu poble ni si se'n recordaran, ja fa molts anys però moltes voltes pense en el Tio Teli i em fa reflexionar molt.
Va per tu, Tio Teli, allà on estigues.
Robin Hood of Sherwood
Publica un comentari a l'entrada