La manca d'empatia és una de les crítiques, de vegades subjacents, d'altres explícites, que se'ns fa a la gent que estem en política de representació. La manca de capacitat d'entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments. La crítica és a més a més, doble. D'una banda, entre partits. Eixe frontó ideològic en el que es converteixen sovint els debats, en els que un llança una idea, i després de rebotar en el dogmatisme del de davant, et torna la idea sense desembolicar ni tant sols. Allò que deia tan bonic Borges, de que “la democràcia és l'abús de l'estadística”. I d'altra banda, i segurament este és més important, la falta d'empatia entre els representants públics, i els seues representats.
Jo estic lícitament content de formar part d'un partit, el BLOC, i una coalició, Compromís, que aposta per obrir-se a la societat innovant en la metodologia. Molt satisfet, perquè això ens permet als representants, mantenir la comunicació bilateral al llarg de tot el mandat. Vull dir, sabem com arriba la societat allò que estem fent, sabem el que la societat espera que fem, i rebem les crítiques directes si no sabem estar a l'alçada. Lícitament content, dic, perquè a més a més va en el meu tarannà personal. I feta esta introducció faré un salt, per retrobar el fil argumental al final de l'article.
Jo sempre he viscut de lloguer. D'una banda, perquè així ho havia vist a casa. La meua avia hi va viure fins a la seua mort. La meua família vam viure de lloguer, només quan jo ja m'havia emancipat es van embolicar amb hipoteques. D'altra banda, perquè pensava que això em donava una mobilitat geogràfica que anava en benefici de poder treballar en coses diferents i llocs diferents, o per poder anar-me'n a viure tres anys a París, com vaig fer. Si hagués tingut una hipoteca no m'hagués pogut permetre el luxe de tancar la casa i marxar.
La que hui és la meua dona, abans de conéixer-nos, i després de viure de lloguer molts anys, es va comprar un pis de segona ma, menut i necessitat de reformes. Però és el que es podia permetre amb els sou, malgrat ser funcionaria i per tant tindre una certa seguretat econòmica, si més no aleshores. Quan ens vam casar ens vam instal·lar al pis d'ella. Jo estava de lloguer, vaig resoldre el contracte i au. Si hagués tingut un pis en propietat haguérem tingut un problema.
Dic tot això per marcar una postura personal. El grau d'endeutament immobiliari de la meua família, és més que assumible. Cap dels dos per separat, ni ara en comú, no hem estirat més el braç que la màniga, i per tant, podem entendre el discurs de aquells que davant la xacra dels desnonaments diuen: “hi ha gent que es va endeutar per sobre de les seues possibilitats. Si hagués sabut que al final vindrien en el meu rescat, en lloc de comprar-me un pis de 79 m2 de segona ma, me n'hagués comprat un de 120 en una zona més vistosa”. Ho entenc des de l'empatia (ja vaig tornat al fil, veuen?) Comprenc que alguna gent vulga fer una lectura així, perquè una part de la raó els assisteix.
Però jo ara li demane als que diuen això que facen també un exercici d'empatia amb la gent que està sent desnonada. Tenen un grau de responsabilitat en el que els hi passa? Sí. Però evidentment, les responsabilitats o les culpes no són simètriques. La banca, i tot el sistema que l'empara, alimenta i rescata quan cal, tenen molta més responsabilitat. La tenen perquè jugaven amb les cartes marcades, les condicions hipotecaries no eren negociables, era: “o acceptes o mai no et podràs comprar casa”. I això no ho feia un banc, ho feien tots. Per tant hi havia una connivència obvia en el sector, per tal d'esprémer a la classe mitja fins convertir-la en pobra de solemnitat. Mentre els governs del PSOE i el PP miraven, no a Pamplona, sinó a Brussel·les.
I eixa és la cosa. Pobres de solemnitat. Perds la casa, i has de seguir pagant-la, perquè la banca la va taxar molt per sobre del valor real, i ja no cal dir-ho si comptem la devaluació actual! Però ells no perden. El banc va dir que la casa valia 100 i 100 te'n van deixar. N'has pagat 30, i en deus 70. Però com ara el banc diu que la casa només val 25, es queden la casa per eixe preu i tu has de pagar encara 45. Pobres de solemnitat.
És d'això del que parlem. No tant del major o menor criteri d'alguna gent a l'hora d'endeutar-se, sinó del drama de famílies sense casa i per tant en exclusió social. Parlem de misèria. Parlem d'un drama sociològic de conseqüències imprevisibles. I davant d'això, alguns discursos insolidaris no són justos. Cal una miqueta d'empatia, o tot simplement la convivència serà impossible, i fracassarem com societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada