Es demana insistentment un esforç pel consens entre els partits polítics. Algun dia haurem de redefinir “consens”, perquè alguns el confonen amb adhesió, però no és l’objecte d’este article. Jo crec que el consens entre partits té un valor molt relatiu. Estadísticament relatiu, perquè més enllà de que segons totes les prospeccions demoscòpiques donen un important creixement al meu partit i a algun altre, i mostren com s’ensorren irremissiblement PP i PSOE; allò que mostra més contundentment és el dramàtic creixement de l’abstenció.
I com res d’allò que es fa des de les institucions no és aliè a la vida quotidiana de la ciutadania, no es raonable pensar que l’abstenció és el fruit del desinterés, sinó un càstig generalitzat a un sistema partitocràtic que no ofereix garanties a la societat que diu voler representar.
Per tant, jo sóc dels que creu que el consens que cal bastir és social. Va molt més enllà dels partits polítics. I supera també als sindicats i patronals, i fins i tot a les institucions. El consens que cal és civil, és amb la societat civil. I no s’ha d’organitzar de dalt cap a baix, sinó entre iguals, en horitzontal. I en això el meu grup polític té una llarga, fructífera i feliç experiència. De baix cap a dalt. Així es creen les organitzacions amb futur.
Però per fer això, cal una autèntica revolució del concepte de societat civil, o si més no, del seu model organitzatiu. Esta setmana ha estat conferenciant a Castelló Toni Puig, un sacsejador de consciències ciutadanes, un activista brillant, i un pensador del nou model del tercer sector. Sector que segons ell afirma hauria de passar a ser el primer.
Per raons que no fan al cas, no vaig poder estar a la conferència, però la nostra portaveu adjunta, Ali Brancal, em passa un informe de conclusions, i veig amb indissimulada alegria, que diu, millor i més fonamentadament, el que jo apunte des de fa anys.
El model de les associacions de veïns està periclitat, caducat, mort. El model de les Federacions d’Associacions de Veïns és un intent fallit de salvar el model per la via d’esdevenir contrapoder polític. Tampoc no funciona. No és útil, no serveix més que a interessos personals, i a la voluntat de perpetuar en el temps la cultura del subsidi, i per tant, de la genuflexió davant els diferents governs.
Les associacions han d’apostar per l’ “empowerment”, per prendre consciència del seu propi poder i gestionar-lo. I això vol dir també ser capaces de generar recursos propis. Una associació incapaç d’aconseguir un nombre raonable d’associats en el seu àmbit d’actuació, i un percentatge suficient de recursos propis, és una associació condemnada a ser subsidiària de la voluntat del govern que l’alimenta econòmicament. Per tant no és útil. I no és només la meua opinió, és l’opinió obvia de la gent del seu àmbit que no se’n fa sòcia en considerar que no els hi aporta cap benefici, cap millora en la seua vida quotidiana. Així de clar. Així de dur.
Les noves associacions, han de construir el teixit social d’una nova societat conscient del seu poder, proactiva, i que genere idees i benestar social, han d’oferir un valor ètic a allò que volen aconseguir. Han de saber comunicar-ho a la ciutadania, il·lusionar-la, representar-la. Les associacions han de col·laborar activament amb la ciutat, però definint-la, reinventant-la, alimentant-la; no només prestant aquells serveis que la municipalitat mandrosa els hi encomana a canvi de ridícules subvencions dissenyades per comprar fidelitats. Per posar a salari un exercit d’electors.
Estem en un procés constituent, d’una nova societat. És així. A Compromís, ho hem entés, i estem duent a la pràctica una nova forma de fer política, front als partits de l’”ancien regime”. I o apareix un nou associacionisme, ètic, transversal, modern i autogestionat, o no tindrem “nova ciutat”, ni “nova ciutadania”. I això és un problema greu, perquè l’actual model, ha fet fallida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada