L'altre dia vaig vore en xarxes una nota reivindicativa feta per una associació de persones gitanes, en ella es queixaven del fet que alguns mitjans havien ignorat la condició de gitano del boxador Samuel Carmona Herédia.En una primera lectura hauria de dir que la seua condició ètnica no aporta res a la notícia del seu èxit esportiu, per tant, i en principi, jo tampoc no voria per quina raó s'hauria de subratllar el fet. Crec que la condició ètnica, religiosa, l'estat civil, etc., no ha de formar part de la notícia, tret que aporten alguna informació addicional que puga tenir certa rellevància. Que no hi hagen gaires esportistes d'elit pertanyents a eixe col·lectiu, no sé si és suficient com per a fer constar el fet.
Ara bé, resulta poc discutible que eixa condició sempre es posa de manifest quan es tracta d'una conducta delictiva, un furt, un assalt, una baralla amb navalles... I ací torne al principi. Que siga, o no, gitano el pispa que t'alça la cartera a la cua del supermercat no aporta res i no hauria de formar part de la notícia. Però en forma, contribuint així a l'estigmatització del col·lectiu. I és precisament per compensar este despropòsit habitual que caldria, al meu entendre, subratllar la condició de gitano del boxador.
Quan vaig pujar al meu mur eixa reivindicació, vaig tenir tot un seguit de respostes. Algunes molt airades. Uns quants deien que sí que s'havia dit. Segur que algun mitjà ho va dir, segur fins i tot que es faria algun reportatge subratllant la singularitat (tampoc no em sorprendria que hagués estat ben maniqueu, però no ho sé). I la vocació emfatitzadora d'alguns per recordar que no sé en quin canal sí que s'havia dit, no fa més que alimentar el que dic. Calma tothom.
Em tem que els que rebaten la meua opinió no protesten quan s'afegeix la condició de gitano a un delinqüent, malgrat que no aporte res a la notícia. Jo faig les dues coses, per això crec que el que dic té sentit de l'equilibri.
L'associació gitana recorda els programes recents d'algunes televisions que han servit per augmentar l'estereotipització del col·lectiu. Joies, malfeiners, incultes, amb una estètica d'una cutror que fa que Paris Hilton puga semblar elegant... Entenc perfectament eixa reivindicació puntual ara de dir: "eixe al que aplaudiu és gitano, i s'ha de dir". Alguna gent al meu mur diu: "espanyol i avant, és prou", però segurament que quan veien "Los Gipsy King" no pensaven que eixe programa s'hauria de dir "Espanyols i avant, és prou". Vet ací la diferència.
Els Jocs Olímpics en este sentit ha donat per a molt. Els comentaris masclistes respecte a les esportistes són quotidians, davant un penetrant silenci còmplice de la major part de la societat. Una doble medallista es presentada com "la dona del jugador de no sé què", una campiona olímpica veu el seu èxit titulat com: "la dona que guanyà gràcies al seu home", una saltadora de perxa ha de llegir que és igual que guanye, o perga, perquè és "bona de mirar", o l'equip d'arc es converteix en "les tres grassonetes" en la portada d'un diari italià. Són dues parts d'un mateix debat. El de la qualitat del llenguatge periodístic, especialment l'esportiu.
Mireia Belmonte ho va dir molt bé ja fa uns anys: "importa més el pentinat de Sergio Ramos que el meu record". Mireia Belmonte, catalana, paia, alta, rossa i propietaria d'un Yorkshire Terrier blanc de nom London... És més senzill, Mireia Belmonte, campiona olímpica!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada