A Hamlet el guanya la melangia per la mort, quan pren entre les seues mans el crani exhumat de Yorick, un bufó de la cort que coneixia i apreciava quan era menut. El crani és un recordatori físic de com n'és de definitiva la mort. Hamlet mira directament la cara de la mort, i ens dóna una observació sobre la malenconia i la seua idea de la moralitat.
El que passa és que si preguntes... Gairebé tothom associa eixa imatge del príncep mirant emocionat el crani, amb la famosa frase de "To be, or not to be"; i no. Això passa en una altra escena que no té res a vore, i "that is the question."
Sí, la qüestió és que la memòria no respecta ni els cranis dels morts. De vegades de forma involuntària, perquè la memòria és com un palimpsest, i de forma involuntària deformem la realitat, perquè en la pràctica no recordem l'origen sinó la darrera vegada que ho vam recordar. Això passa amb l'escena de Hamlet.
En altres casos, la tergiversació, la reinvenció de la realitat, la manipulació del record, és voluntària, i en el pitjor dels supòsits té intencionalitat perversa. Això és el que sempre ha fet el partit popular amb les morts per la violència terrorista. Ho va fer de manera dramàticament grollera aquell tràgic 11M, quan el govern, i contra tota evidència, insistia en el fet que havia estat ETA, només perquè pensava que electoralment els hi convenia. 1700 ferits i 191 cadàvers entre ferralla retorçada. El PP no els va respectar, els va utilitzar electoralment. A l'ajuntament encara hi queda un regidor que segueix mantenint que va ser ETA. Este és el nivell de l'estultícia.
L'actual Presidenta de Madrid, entre Púnica i impúdica, no va voler assistir a la cerimònia de l'aniversari de l'atemptat, quan era Delegada del Govern, perquè la presidenta de l'Associació era la Senyora Pilar Manjón, mare d'un dels morts, i que no li volia ballar els nanos al PP. Es negava a que usaren els cadàvers per fer política, com era costum.
Miguel Ángel Blanco era un jove regidor del PP al poble d'Ermua. Com a venjança per l'alliberament d'Ortega Lara, que va patir un calvari impossible d'imaginar, ETA el va segrestar. I va advertir que el mataria si l'estat... Tant se val. Eren condicions impossibles, perquè ja havien decidit assassinar-lo. I així va ser. Esta setmana s'ha recordat allò que s'anomenà "Esperit d'Ermua" i que va ser un punt d'inflexió respecte a la resposta ciutadana al terrorisme d'ETA.
Dos anys més tard, José Maria Aznar apareixia a la tele dient que tenia interés en què Espanya sabés que ell havia autoritzar negociar amb el "movimiento vasco de liberación". Quan ho proposaven els altres el PP insultava, greument.
Pocs anys més tard, hem sabut que el PP usava les donacions ala Fundació Miguel Ángel Blanco, per a finançar-se il·legalment, per guanyar il·legalment les eleccions.
Ara s'indignen molt si en un ajuntament no es posa una pancarta. A mi m'indigna molt més que usaren els cadàvers per a robar, per a finançar-se, per intentar guanyar eleccions. Em produeixen una nàusea difícil d'explicar.
Ja ho deia Mateu: "Ai de vosaltres, escribes i fariseus, hipòcrites!, perquè sou semblants a sepulcres blanquejats, que per fora llueixen bonics, però per dintre són plens d'ossos de morts i de tota immundícia."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada