La meua vocació periodística durà el que va durar la sèrie Lou Grant. Era la transició, hi havia un periodisme d'investigació potent, tenia alguna cosa de romàtic, i aquella sèrie tan ben escrita em va fer creure que igual la meua vocació anava per allí. Em passà, ja dic, molt prompte. En descobrir que amb freqüència havia de ser neutral, i explicar el que opinaven altres.
A Lou Grant parlaven d'ètica, de compromís, i això encoratjava. També parlaven cruament de les pressions dels editors i de com alguns treballs d'investigació acabaven no podent-se publicar, perquè als propietaris no els hi anava bé econòmicament. O temien perdre anunciants públics o privats.
Crec que ja aleshores vaig entendre que el periodisme té la ideologia al compte de resultats del consell d'administració. Els periodistes també en tenen d'ideologia, clar, però als bons, tret que escriguen editorials i en eixe cas és lícit, no se'ls nota. Massa. No recorde de qui és la frase, i em sap greu, però fa poc vaig sentir a un periodista dir: «clar que seré subjectiu, sóc un subjecte, no un objecte». Em va semblar irreprotxable. Un periodisme objectiu és del tot impossible, perquè la condició humana el fa subjectiu, i la condició econòmica del mitjà el fa subvencionable.
Jo sóc dels que quan van tancar RTVV vaig dir públicament, i s'emeté encara en antena aquelles hores de televisió lliure esperant a Paco Telefunken, que no em semblava just carregar les culpes de tot el que havia passat als periodistes que no s'havien revelat. Primer perquè els que ho van fer habitaven a «Guantanamo», i els que coneixen la casa saben del que parle. I segon, perquè no exigim als treballadors d'una fàbrica de refrescos que es planten davant la publicitat enganyosa que fa la seua empresa. O als treballadors de banca els hi perdonem que es veren forçats a vendre determinats productes, o se n'anaven al carrer. Als periodistes tothom els hi reclama més ètica, més independència, més de tot que a altres treballadors. I en part s'entén. Que necessiten una nòmina s'entén del tot.
En este mateix diari, s'ha encetat una columna de crònica parlamentària municipal que signa Emilio Regalado que sovint són autèntiques joies. Amb qualitat literària, amb càrregues de profunditat plenes d'intel·ligència, amb una lectura molt polièdrica d'una realitat que també ho és. No ho compartisc sempre tot, però està tan ben argumentat, tan ben escrit, que dóna gust de llegir-ho. Però hi ha opinió. Clar que hi ha opinió. I no passa res, perquè no s'intenta fer passar per informació asèptica, si és que això existeix.
També hi ha opinió en la columna del director. Clar. Ja és ben bé això el que s'espera d'una columna del director d'un mitjà. I també moltes vegades ho compartisc, i algunes no. I el director que ho sap, em deixa a mi escriure estos articles, que segur que sovint no comparteix. Però no em diu res. O de fet sí, perquè el seu silenci, parla de llibertat. De la meua per escriure això hui.
També els diré que la sort que tinc és que ja vaig frisant allò que en podríem dir una edat provecta. Perquè si fos més jove i el meu referent televisiu del periodisme fos Periodistas, mai m'hagués semblat una professió atractiva. I mira que en esta hi havia més llit i més epidermis que a Lou Grant, però les trames no tenien gaire interés. I a banda, quan veig a Coronado, pobre, no puc evitar pensar en «bífidus actius».
I ara voran perquè dic tot això. Jo tinc un profund respecte a la funció social i democràtica de la premsa. No només com amplificadora de la veu del govern i l'oposició, sinó també pel seu paper en la construcció del sistema democràtic, i en la protecció del mateix sistema investigant i denunciant els abusos i els atacs, per part dels depredadors de la res pública.
Però igual que hi ha bona política i mala política, tampoc tot el periodisme no és igual. I és un missatge per als meus companys de la part política: llegiu i escolteu amb atenció allò que el periodisme diu de vosaltres, i dels altres, però no actueu en funció del que diuen, no sempre tenen raó, i a qui les urnes jutjaran, és a vosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada