Que el Congréso haja ampliat trenta-cinc vegades, trenta-cinc, el termini per presentar esmenes de la reforma de l'Estatut Valencià, no sembla una casualitat. Reforma, val a dir, que se circumscriu a un sol article. Té delicte la cosa! Trenta-cinc vegades, en una maniobra de dilació permanent per tal d'evitar que es puga tenir en compte la població valenciana actual a l'hora de calcular el retorn econòmic que ens correspon. Quina habilitat, quina destresa a l'hora de fer anar el reglament. Quin talent!
Parlem de talents. Hi ha tres versions conegudes de la Paràbola dels Talents. La de Mateu, la de Lluc, i la de l'anomenat Evangeli dels Natzarens. Esta darrera versió, menys coneguda. Les dues primeres, en canvi, molt més populars, tenen poques diferències. Bàsicament la història que expliquen és la d'un amo que havent de fer un llarg viatge, va deixant temporalment la seua riquesa repartida entre tres servents: a un li donà la quantitat de cinc talents, a l'altre dos, i al tercer, un de sol. Quan torna a casa, passat molt de temps, els va fer comparéixer en la seua presència, per tal de demanar-los-hi comptes de la seua gestió. El que havia rebut cinc talents, s'havia posat ràpidament a fer negocis, i havia aconseguit duplicar el capital; oferint així al seu Senyor la suma de 10 talents. Exactament el mateix que va fer el segon, passant de dos a quatre talents, que també retornà al seu Senyor.
En canvi, el darrer, per por a perdre els diners, el que va fer va ser un solc a peu d'un arbre, i va soterrar la moneda; explicant-se així: "Senyor, sé que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat, per això vaig tenir por i vaig soterrar la moneda. Ací la teniu Senyor. Una moneda em deixareu en custòdia, una moneda vostorne». Els dos primers que van multiplicant la seua suma per dos i reberen iguals elogis, mentre que el tercer, destapà la fúria de l'amo. Tant s'enfadà el Senyor amb el seu servent, que li retirà el talent i el va entregar a qui de cinc n'havia fet deu, i l'expulsà de les seues terres.
Doncs bé, la Paràbola dels Talents, ja són ben bé les balances fiscals de l'Estat. Ja són ben bé els acords del finançament autonòmic. Crec que el Govern del Botànic, ha demostrat sobradament estar en el grup dels que multipliquen en resultats els ingressos. L'esforç de gestió que fa este govern per pagar els bonys que ens van deixar els anteriors governs, sesuma al deficient finançament. Un finançament que ens impedeix fer front a les necessitats socials. I malgrat tot, la gestió pulcra, acurada, ajustada, mesurada i també transparent; ens està permetent començar a fer canvis en l'estructura econòmica del país.
Este esforç, este compromís amb la justícia social, el patiment estructural de la ciutadania valenciana, mereix un finançament just. Ja hem demostrat que quan governem el país, i els pobles i ciutats, podem multiplicar els recursos, però la seua elasticitat no és absoluta. Ja no donen més de si. I sobretot, és indiscutiblement injust. Som pobres i paguem com si fórem rics.
Que el Gobierno del PP continue castigant a les valencianes i als valencians, amb un finançament clarament insuficient i injust, potser algú tinga la temptació de justificar-ho en com van gestionar els fons els anteriors Consells del PP. I és que a la Paràbola dels Talents segons la tercera versió, la de l'Evangeli dels natzarens, el tercer serve, hauria dilapidat els diners «en prostitutes i tocant la flauta». I sent això cert, no seria just per al poble valencià.
1 comentari:
Poden ser 35 o 100 vegades. L'experiència catalana del govern Montilla (2006-2010) ens demostra que fins i tot un govern "amic" com el de Zapatero va incomplir reiteradament l'Estatut de Catalunya pel que fa als compromisos de finançament i inversions. Un Estatut aprovat amb els vots del PSOE al Congrés.
Volem que Madrid ens furte la cartera any rere any? Si els valencians tenim dignitat, és qüestió de temps que diguem "Adéu Espanya" i "Benvinguda República Valenciana".
Publica un comentari a l'entrada