Qualsevol teòric de la comunicació ens diria que per a entendre'ns entre emissor i receptor, cal un codi comú. Un llenguatge intel·ligible, una llengua compartida... I crec que ja quasi no ho tenim. Gairebé res significa ja el que abans significava. I és perquè de vegades voluntàriament, de vegades involuntària, confonem la semàntica de les paraules. Barregem definicions de caràcter polític, amb les de caràcter jurídic, les filosòfiques amb les etimològiques, les vulgars amb les terceres o cinquenes accepcions d'un diccionari amable. El que més ens convinga en eixe moment.
Pense que bona part de la culpa de tot això és del món polític. Anem accelerats, augmentem la pressió en tot, exagerem, intentem traure petroli on només hi ha un toll d'oli d'un càrter trencat. Som grandiloqüents, hiperbòlics, excessiu, exagerats, desmesurats. Tenim una greu tendència a agegantar les coses, a inflar-les, a engrandir-les, a extremar-les; tot pensant que donarà un millor titular, que semblarem més contundents, que tindrem més raó.
I el més greu de tot això ja no és que no ens entenguem perquè quan un diu gerra, l'altre pensa que amb prou feines passarà de ser un got. I quan un diu pitxer l'altre pensa ja directament en un dipòsit de 2.000 litres. El més greu de tot plegat és que si la semàntica mor, res no té sentit. Si tot és violència, la violència ja no ens sembla tan extraordinària. Es banalitza, i això és extremadament greu. Perquè la violència sempre és greu. Si xiular un himne, fer una pintada, o negar-se a atendre algú per la seua ideologia és violència, aleshores una pallissa, és la tercera guerra mundial. I així tot.
En el judici dels joves d'Alsasua es parla de terrorisme. Eduardo Madina, a qui un atemptat terrorista li va fer perdre una cama, ho qüestiona. Demana prudència en la terminologia jurídica. Allò que fa por, que causa terror, és terrorisme segons el diccionari. Però al codi penal, terrorisme és una altra cosa. Sembla inqüestionable que hi va haver un greu episodi de violència allà. I com a tal ha de ser jutjat. Però és probable que no encaixe en la definició penal de terrorisme.
Alerta però, que això no vol dir que no haja de ser castigat. No és una dicotomia entre el tot i res. Si no és terrorisme, no és res. Si no és rebel·lió, no és res. Si no és violència... No. No va d'això la cosa. El codi penal té un gran ventall de delictes tipificats, i el que cal és ponderar. Però en el sentit d'estudiar, analitzar, examinar; no en el d'elogiar o alabar. Que estem convertint la política, la justícia, tot, absolutament tot, en una baralla entre tifosi, entre hooligans. Ens hem instal·lat en el llenguatge binari. Blanc o negre. Sí o no. Tot o res.
I com eixa bassa d'oli de la que parlava, el mal creix i tot ho contamina. La premsa cau en el mateix parany. Fins i tot algunes interlocutòries judicials hi cauen. No cal dir les tertúlies, els debats parlamentaris, municipals... I no parlaré de les xarxes socials, perquè allí el rei de les derrapades sóc jo mateix. Crec que hauríem d'anar fent un pensament. Alçar el peu de l'accelerador o acabarem eixint-nos en una corba. No siga cas que la hipèrbole ens duga a la paràbola voladora, i acabem a una séquia. Tornem-li a cada paraula el seu significat, a cada mot el seu pes, a cada terme el seu just valor. No ens deixem dominar pels mots. Fem cas a Gabriel Ferrater que digué: "Qui domina els mots, domina el món".
1 comentari:
Arran de la sentència del TSJ coneguda hui sobre el Decret del Consell sobre plurilingüisme a les escoles, una xicoteta reflexió:
Que els pares trien el CASTELLÀ com a llengua vehicular per als seus fills és una DISCRIMINACIÓ. Per què? Perquè els neguen als seus fills la possibilitat d'aprendre en bones condicions el valencià. Això suposa una DISCRIMINACIÓ, ja que en finalitzar l'etapa educativa no tindran el mateix nivell de valencià que els seus companys que sí han pogut gaudir de la immersió lingüística en valencià. Això comporta una desigualtat d'oportunitats laborals. Un ciutadà que domine el valencià i el castellà té més oportunitats laborals que un ciutadà que només domine el castellà. La igualtat d'oportunitats està consagrada en les nostres lleis. Som un Estat social i de dret. Els poders públics han d'assegurar la igualtat d'oportunitats de tots els ciutadans.
Per la mateixa raó les matemàtiques són assignatura obligatòria a les escoles. Els pares no poden triar l'exempció de les matemàtiques, encara que no els agraden. Potser els seu fill en el futur vol ser enginyer i per a això necessita un bon nivell de matemàtiques. Potser el seu fill en el futur vol treballar com a periodista i per a això necessita un bon nivell de valencià. Sobre el dret dels pares a triar l'educació dels seus fills preval el dret dels fills a tindre les millors oportunitats laborals. La Generalitat no pot fomentar la ignorància i la desigualtat.
Publica un comentari a l'entrada