"ECO I ELS AMORTITZATS"- Levante-EMV - 26.05.18

No sé si pel seu interés per la filosofia tomista, però el cert és que l'obra de l'intel·lectual italià defineix amb veritats inequívoques la política espanyola, només amb un repàs pels seus títols més reeixits.

Així, basta pensar amb "El nom de la rosa" perquè ens puga venir al cap el PSOE, i no només pel seu logo. Ja em perdonaran, però eixa història que explica Adso de Melk de com el "Segon llibre de poètica d'Aristòtil" enverina a tot aquell que el llegeix, a mi se'm representa com una metàfora de com el PSOE s'enverina cada colp que dóna la mà al PP. I si pensem en "El pèndol de Foucault" un no pot evitar que ens vinga al cap Albert Ribera i Ciudadanos, que han passat de la socialdemocràcia al liberalisme, de presentar-se com renovadors a apuntaladors del PP al govern de Madrid o d'Espanya, o de fer-se passar per antinacionalistes quan són la representació més obvia i evident, del més nociu, ranci i perillós nacionalisme etnicista i supremacista espanyol, al modus del seu “primo".

Però n'hi ha més. Molt més. Hi ha un assaig d'Eco que es diu "Com es fa un tesi", i que segur que no han llegit ni Cristina Cifuentes, ni Pablo Casado, ni tants altres. Perquè d'això dels currículums inflats, i les titulacions sobredimensionades, si no inventades, o aconseguides amb indecents sortilegis i pressions del poder, encara en queden per vore. I més prop del que alguns creuen, n'hi ha algun exemple. Tant de bo per ací tinguérem un periodista tan incisiu, i tan regira calaixos com Branggadocio.

Branggadocio és el reporter que protagonitza "Número zero", eixa paròdia ferotge sobre el periodisme i la política, on apareix l'ara tan popular idea de "la màquina del fang", i exactament això és el que fa el Partit Popular. Constantment. Ho sé bé. Miren, quan van aparéixer els primers casos de corrupció vinculats al PP, ells ho van negar. A mesura que van anar apareixent més, parlaven de casos aïllats. Ara mateix, Alberto Fabra és un cas aillat. És l'únic ex President popular de la Generalitat que no està en presó preventiva, condemnat fermament a la presó, o investigat per corrupte. Dotze dels catorze ministres d'Aznar estan investigats, implicats o van cobrar sobresous. El PP valencià té dos ex-Consellers i un ex-President a la presó. I el número d'ex que estan pendents de sentència és un percentatge esgarrifosament concloent.

I quan directament ha estat el PP l'implicat, com en el cas Gürtel (o Taula, o...), gent tan immoral com Trillo deien que tot això del Gürtel era un muntatge de Rubalcaba. O Rajoy i tota la seua tropa afirmaven que era un cas contra el PP, no del PP. Doncs ja sabem que no. La sentència del Gürtel coneguda esta setmana afirma amb contundència que el PP era el beneficiari de la trama corrupta. És més, diu que el testimoni de Rajoy és inversemblant quan diu que no ho coneixia, i confirmen la veritat dels apunts de Bárcenas, on apareix tota la plana major, amb M.Rajoy al capdavant, com perceptors de sobresous. Així que ja no hi ha excusa possible. No es tracta de suposicions, ja sabem el que és el PP. Una banda criminal que va participar a títol lucratiu durant lustres d'una metodologia corrupta per enriquir-se i guanyar eleccions, a canvi de contractes públics. 

I davant d'això, l'única possibilitat d'eixir mig vius que creuen tenir, és intentar convéncer a la societat, que tots som iguals. Per això la màquina del fang. Per això les insinuacions, les difamacions, les denúncies falses, sense proves... i és que deia Eco que "per a deslegitimar a algú és suficient amb dir que ha fet alguna cosa." I els més inútils del PP, fan com Baudolino que a la novel·la homònima, fabulava i inventava, era un gran engalipador, un estafador, un enganyabovos. Sí, són els més amortitzats del PP el qui mouen amb més fruïció eixa màquina, eixe ventilador de la merda, i això també ho explica un altre assaig d'Eco, aquell que es titula "El vertigen de les llistes".

"UN RUSHMORE VALENCIÀ" -Facebook -23.05.18

A la muntanya de les Raboses de Cullera, hi ha instal·lades unes majúscules lletres majúscules amb el nom de la ciutat. Una miqueta a l'estil del mític cartell de Hollywood al Parc Griffith de Los Angeles. Els valencians sempre hem tingut un puntet de milhomes. És com allò de dir que quan Neil Amstrong xafà la lluna, ja hi havia un senyor de Borriol venent tramussos. En realitat, això no és més que la hipèrbole d'una realitat, l'esperit emprenedor i exportador valencià.

Però tornem a la muntanya. Si a Cullera han aprofitat la idea d'aquell cartell americà (que en realitat és mig cartell, perquè en principi era propaganda d'una urbanització i hi deia Hollywoodland), crec que podríem fer el mateix que han fet els ianquis amb el Mont Rushmore.

Hauríem de trobar una serralada on anar esculpint els cap dels Presidents valencians detinguts per la guàrdia civil, o investigats per delictes diversos. Segur que seria un monument molt "popular".

La gent podria vore la granítica cara de la Molt Deshonorable gent que ens ha governat durant dècades. Seria una mena d'homenatge, no als delinqüents, sinó a la capacitat de la societat valenciana de regenerar-se. Perquè quan ahir van arrestar a Zaplana, es va produir una mena de sensació de depresió col·lectiva, lògica, que es preguntava "quan acabarà tot això?" I entenc el neguit de la gent. Però hauríem de valorar que Zaplana serà jutjat. Com ho ha estat (i ha estat condemnat Olivas), com ho serà Camps. Hem de posar en valor que hi ha un percentatge gens menyspreable de Consellers i Conselleres del PP en presó, cap a la presó, esperant sentència o amb el culet ben estret llegint cada matí titulars amb paüra que el seu nom aparega. Un de cada tres Consellers i Conselleres del PPCV des de 1995 està imputat o condemnat per corrupció.

I tot això és gràcies a valencianes i valencians que ho han denunciat durant anys. Vull recordar ara i ací a UPV, amb els diputats Mayor i Ferrando denunciant el Cas Naseiro, que si no hagueren anul·lat les escoltes telefòniques ens haguérem estalviat tot això. Però també al BLOC després, i a Compromís. I també a EU. I també al PSOE. I als sindicats. I a tanta gent honesta que té dret a sentir-se protagonista de l'èxit de vore com al tristíssim Mont Rushmore valencià (que fàcil el joc de paraules amb Rush i Rus!) es van esculpint les cares de la infàmia.

"COSES DE TELE" - Levante-EMV - 19.05.18

Els meus pares tenien un Biscuter. Un microcotxe fabricat per l'empresa catalana «AutonacionalS.A.» a Sant Adrià de Besòs. L'any 1961 la família eren tres i mig. El pare, la mare, la meua germana Elena… i jo que venia de camí. I aleshores el Gobierno va decidir que en aquells utilitaris només podien viatjar dues persones. Així que ja no ens havia de servir, i el pare se'l va vendre. Amb els diners que li van donar, no en tenia prou per a un cotxe nou, així que es va comprar un innovador aparell electrodomèstic, que es deia televisió, i només funcionava unes poques hores a la setmana.

El fet d'anar justets de diners, i no el contrari, va fer per carambola que els meus pares foren els primers de la seua colla d'amics en tindre aquella sorprenent invenció, aquella caixa màgica, aquell prodigi de la tecnologia... Aquell moble de fusta que feia soroll i ensenyava imatges en moviment. Per això, els diumenges venien a casa altres matrimonis amics a vore «Escala en Hi-Fi». Jo no els recorde, el que sí que sé és que sóc fill de la primera generació que quan va néixer tenía un aparell de TV a casa. Així que si ara diuen que hi ha una «generació digital», jo dec ser de la «generació de les 625 línies» que és una cosa antiga que tenien abans les teles.

Dic tot això per explicar que la TV forma part de la meua vida. Des de sempre. Ara menys, però durant anys he consumit molta televisió, i en justa correspondència, la televisió m'ha consumit a mi. La paciència concretament i sovint. Durant llargues èpoques de la meua vida he viscut sol, i m'ha fet molta companyia. La gastava de ràdio de vegades, perquè mentre feia altres coses la tenia encesa i sentia de fons el seu run-run. I altres vegades em servia per a desconnectar. Jo tinc un problema i és que el meu cervell funciona molt de pressa (i això em permet equivocar-me per sobre de la mitja), i la TV és una de les poques coses que si tries bé el programa, t'envia estímuls que no reclamen cap mena d'activitat intel·lectual per la teua part, i em permet desconnectar. De fet, sovint la televisió i l'activitat intel·lectual són incompatibles.

Ara, he de dir que jo no veig mai debats, ni programes polítics, ni gairebé notícies, mai. Ni seguisc cap sèrie que m'obligue a estar pendent (no més enllà de Big Bang Theory que li agrada a la xiqueta). Només veig programes banals, prescindibles, una miqueta friquis. Subhastes de contenidors o magatzems, una família que viu a Alaska, uns buscadors d'or, o gent que construeix cases per a altres en un concurs que té com a premi que et paguen la hipoteca. Qualsevol dia hi vorema Pablo i Irene. O a Albert que se'n va comprar una de molt més gran i cara.

Tota estahistòria de les teles, bastant insubstancial en una columna que essuposa política, ve al tall de la notícia del fet que el dia 10 tornarem a tenir una televisió pública valenciana. I això és una gran notícia. Per un costat perquè el Botànic compleix amb una promesa, que era restituir la televisió primer segrestada i després executada pel PP. Però sobretot perquè podrem tornar a sentir notícies en valencià, podrem voresèries en valencià, vorepel·lícules en valencià, dibuixos i programes infantils en valencià. Mal que li pese al PP, mal que li pese a Ciudadanos. Supremacistes castellans tots dos.

Que la televisió siga en valencià és un valor en si mateix, però no suficient, també ha de ser una televisió bona, plural, democràtica. Estos dies veiem el moviment de les periodistes de la televisió pública espanyola queixant-se de com el PP exigeix manipulació de les notícies. A la delegació valenciana s'han produït dimissions pel mateix problema. És un avís. Àpunt, ha de ser una televisió de la qual ens sentim orgullosos. Alguna gent clar, perquè n'hi ha d'altres que mai no ho estaran, són els que tenen una visió instrumental de la televisió. El PP i les seues crítiques abans que comencen les emissions o Ciudadanos. Ahir, la portaveu catalana deia «no puede ser que en TV3 digan lo que quieran», i afegia: «si la gente sólo viese TV3 no me votaria nadie». La seua sort deu ser que la gent veu Tele 5, 13TV, Antena 3, TVE, o el Microones... Li desitge molta sort a la nova radiotelevisió valenciana, i seré tan crític amb ella com ho vaig ser amb l'anterior, si mai comet l'error de ser tan sectària, roïna, xarona i insubstancial com aquell canal vell, que es feia dir 9.

"PUNTADES PERDUDES"- Levante-EMV- 12.05.18

No m'agradaria estar en la pell del President de les Corts, Enric Morera, entre altres coses perquè no hi cabria que ell està més prim que jo. I la pell és el millor vestit a mesura que et poden fer. Ho saben bé Camps i Costa. Però sobretot perquè no ha de ser senzill dirigir alguns debats amb el nivell de hooliganisme que darrerament hi ha. O directament de mala educació. Jo no estic a les Corts, però he estat a la mesa presidencial del ple del meu ajuntament i he vist actuar a la cúpula del PP local que està tallada pel mateix patró (gracias Caprile, contigo empezó todo) que la cúpula del PP autonòmic.

Tres de les coses que han passat esta mateixa setmana a les nostres Corts seran suficient exemple per a fer entendre el que dic. Començaré per la menys greu. De fet, esta historieta és sobretot còmica (mentre esta gent continue lluny del poder) pel que té de cinisme, desvergonyia i teatralitat electoralista. Protagonitza el diputat popular Bellver, que ha fet una certa carrera com abanderat d'un suposat valencianisme essencialista, connectat amb la reacció més bèstia. El vot favorable de Ciudadanos al Consell de l'Audiovisual, va ser l'excusa perfecta perquè el sempre loquaç Jorge Bellever els digués que s'havien convertit en "el cel·lofan de la catalanització d'esta terra". La frase resulta entre hilarant i demencial. D'entrada per eixa percepció del fet que fer una radiotelevisió en valencià és catalanitzar el país, la qual cosa és una proclama clara de la unitat de la llengua que tant combat. Però sobretot perquè Ciudadanos, és l'Spin-off de Ciutadans. Aquell partit català que nasqué per a oposar-se a l'escola en català, i que tan bons resultats ha donat a tot l'estat, gràcies a la catalanofòbia imperant. La resposta de Toni Subiela, de Ciudadanos, va estar a l'altura "Quan vosté puja ací i s'embolcalla en la bandera del valencianisme, el veig tan ridícul que em ve la imatge de Karmele Marchante quan, nua, es va embolcallar en l'estelada".  Vestits del que no són. Vestits amb banderes.

Però han passat coses més greus, i les ha protagonitzat Isabel Bonig, Presidenta del PP valencià, i Síndica a les Corts. Ho explicava en un tweet la diputada socialista, i activa feminista, Rosa de Falastín Mustafá. "Díu la síndica del PP al #PleCorts que "algunas van a acompañar al President con el vestidito y los tacones". Després demanen dimissions per frases fetes que consideren masclistes..." Òbviament este comentari de la diputada m'ha dut mentalment als virulents atacs que vaig rebre per part del PP, titllant-me de masclista i jo que sé què més, per un tweet que efectivament no era més que una frase feta. Eixa mateixa setmana, Vicent Sales, al ple de la diputació dirigint-se a la portaveu de Ciudadans li va amollar: "em sap mal pel PSOE, ... pero a Ciudadanos, francamente, usted señora Gabarda, no lo va a entender aunque se lo explique con manzanas". Però no va passar res. El cinisme del PP em sembla fastigós, però el més greu no és això, el realment greu és el que va dir la Síndica. El que pensa la síndica de les Conselleres, les Secretaries Autonòmiques, les funcionaries... Terrible en boca de tothom. Possiblement més en boca d'una dona que és diputada, ha estat Consellera i diu aspirar a ser Molt Honorable. Com a títol.

I la darrera, per ara, de la mateixa protagonista. Quan el President Puig anava a comparèixer per explicar el viatge oficial a la Xina i el Japó, la Senyora Bonig des del seu escó va començar a fer els signes d'aquella cançó dels pallassos Gabi, Fofo i Miliki, de "chinito tu, chinito yo", una vegada i una altra, i una altra encara, girant-se a buscar la complicitat del seu grup. I hi tornava, amb eixe somriure inquietant que posa de vegades. I per si l'ofensa no era prou evident, es va dur els index als ulls per esquinçar-los en grollera caricatura dels ulls asiàtics. És cert que no sorprén en algú com Bonig, tan donada als escarafalls, i les sobreactuacions parlamentàries. Però una cosa és que no sorprenga, l'altra és que la seua xenofòbia i la seua xaroneria haja de ser acceptada i assumida sense més. I torne a Caprile i el concurs de Maestros de la Costura. La senyora Bonig amb les seues actuacions parlamentàries em recorda a Eduardo. El concursant rebel, que de tot feia broma, que plantava cara amb insolència, que donava espectable i feia pujar el share, però que no va arribar a la final, perquè era incapaç de fer un patró coherent, no sabia prendre mesures del que la clientela necessita, cosia de forma poc eficaç i malbaratava tela. El que ens passa ara, que la Generalitat ha de pagar milionades per la seua deficient gestió com Consellera.

"UN RETRAT" - Levante-EMV- 05.05.18

El 25 de juny del 2014, es va celebrar una conferència sobre «Mujer y Liderazgo» en la que entre altres persones participà la Presidenta del Círulo de Empresarios, Mónica de Oriol. En acabar la seua intervenció Josep Oliu, President del Banc de Sabadell, va proposar crear «una especiede Podemos de derechas», orientat a la iniciativa privada, perquè segons va dir, ni PP ni PSOE servien eixos interessos. I encara va afegir amb un somriure «el Podemos que tenemosnos asustaun poco».

Acabava de posar-se en marxa l' «Operació IBEX35», consistent en fer créixer a Ciudadanos. Un partit en aquell moment encara menor, sense una ideologia clara, amb un lideratge personalista i autoritari, d'un jove Rivera amb més ego i ambició que experiència i formació. Ciudadanos era perfecte per als seus interessos.

Mal·leable, transformable a voluntat i a mig coure. El seu líder un català voluntariós, que havia aparegut en política amb un sol punt en el seu programa, acabar amb el catalanisme. Per tant, font de vots arreu Espanya. El problema dels partits d'allau, amb més màrqueting que substància, amb llocs en les llistes que militants, és que un creixement exponencial obliga a obrir les portes de bat a bat i a llevar filtres. De forma que acabes fent llistes amb sets i huits i cartes que no lliguen.

Castelló és un bon exemple del que dic. Recordem que poques setmanes després de les eleccions, va dimitir una regidora de Ciudadanosen mig d'un drama mai no explicat, que trencà a plorar i desaparegué de la casa consistorial, 20 minuts abans d'un plen. No l'hem vista mai més. Recordem que encara no se sap massa bé per quina raó, el seu diputat a Madrid va dimitir i ser substituït per la següent a la llista. Recordem que la cap de llista de Castelló i portaveu municipal, va ser substituïda (tampoc se'n coneixen les raons) per «la manoque mecela cuna» que és l'actual portaveu... I així tot.

Ja he explicat en alguna ocasió que vaig sentir a un periodista castellonenc definir a Podemos de la següent forma: «l'estat és un edifici en ruïnes, i ni PP ni PSOE alternant-se han estat capaços de reformar-ne les estructures (això recorda al que diu Oliu). Per tant, acabes llogant a Podemos, que és el que té la WreckingBall (amb permís de Milley), per a demolir-lo. Però un cop tens el solar, mai no contractaries als demolidors per alçar un nou edifici». Sembla que la demoscòpia podria donar-li la raó al periodista.

Doncs bé. Em tem que amb Ciudadanos podria acabar passant el mateix. «El Podemos de derechas» que havia de néixer per crear estabilitat, tranquil·litat, ser dòcil amb el poder econòmic, etc, els hi podria acabar esclatant a la cara. Clar que dins de Ciudadanos hi ha gent que honestament s'acosta a la política per intentar millorar la seua ciutat, o el seu país! Però el cert és que Ciudadanos és un partit que neix per confrontar-se, que s'alimenta de la confrontació, que creix en el conflicte, que actua a la contra, i que no té cap tipus d'ideologia definida més enllà de posicionar-se en funció de les enquestes. I això és un problema.

O ho podria acabar sent. Ciudadanos serveix per a accelerar la descomposició del PP, que supura excrescències per cada porus de la seua organització, que fa olor atanatori... Ciudadanos és el sapròfit del PP. Però la resta està per demostrar. Les seues propostes municipals, pose per cas, no passen de ser ocurrències de conversa de bar, els seus discursos són d'una banalitat que esgarrifa. Miren, hi ha un exemple molt visual d’allò que és Ciudadanos. El passat dia 1 de maig, escelebrava el dia del treball. Hi havia bàsicament dues opcions, sumar-se a la manifestació o no sumar-se. Donar suport a les reivindicacions, o no donar-ne. Ciudadanos, va trobar una tercera via. La seua regidora seguia la manifestació des de la vorera per voresi aconseguia algun angle amb la seua càmera que li permetés tindre una instantània d'un membre del govern en la qual aparegués una estelada. A favor de les reivindicacions laborals o en contra? No. Res d'això. Això no interessa. Només buscar el conflicte. Al cap i a la fi, ja ho va dir el seu líder suprem, el Sr. Rivera: «me importa más Españaque las personas».