"PUNTADES PERDUDES"- Levante-EMV- 12.05.18

No m'agradaria estar en la pell del President de les Corts, Enric Morera, entre altres coses perquè no hi cabria que ell està més prim que jo. I la pell és el millor vestit a mesura que et poden fer. Ho saben bé Camps i Costa. Però sobretot perquè no ha de ser senzill dirigir alguns debats amb el nivell de hooliganisme que darrerament hi ha. O directament de mala educació. Jo no estic a les Corts, però he estat a la mesa presidencial del ple del meu ajuntament i he vist actuar a la cúpula del PP local que està tallada pel mateix patró (gracias Caprile, contigo empezó todo) que la cúpula del PP autonòmic.

Tres de les coses que han passat esta mateixa setmana a les nostres Corts seran suficient exemple per a fer entendre el que dic. Començaré per la menys greu. De fet, esta historieta és sobretot còmica (mentre esta gent continue lluny del poder) pel que té de cinisme, desvergonyia i teatralitat electoralista. Protagonitza el diputat popular Bellver, que ha fet una certa carrera com abanderat d'un suposat valencianisme essencialista, connectat amb la reacció més bèstia. El vot favorable de Ciudadanos al Consell de l'Audiovisual, va ser l'excusa perfecta perquè el sempre loquaç Jorge Bellever els digués que s'havien convertit en "el cel·lofan de la catalanització d'esta terra". La frase resulta entre hilarant i demencial. D'entrada per eixa percepció del fet que fer una radiotelevisió en valencià és catalanitzar el país, la qual cosa és una proclama clara de la unitat de la llengua que tant combat. Però sobretot perquè Ciudadanos, és l'Spin-off de Ciutadans. Aquell partit català que nasqué per a oposar-se a l'escola en català, i que tan bons resultats ha donat a tot l'estat, gràcies a la catalanofòbia imperant. La resposta de Toni Subiela, de Ciudadanos, va estar a l'altura "Quan vosté puja ací i s'embolcalla en la bandera del valencianisme, el veig tan ridícul que em ve la imatge de Karmele Marchante quan, nua, es va embolcallar en l'estelada".  Vestits del que no són. Vestits amb banderes.

Però han passat coses més greus, i les ha protagonitzat Isabel Bonig, Presidenta del PP valencià, i Síndica a les Corts. Ho explicava en un tweet la diputada socialista, i activa feminista, Rosa de Falastín Mustafá. "Díu la síndica del PP al #PleCorts que "algunas van a acompañar al President con el vestidito y los tacones". Després demanen dimissions per frases fetes que consideren masclistes..." Òbviament este comentari de la diputada m'ha dut mentalment als virulents atacs que vaig rebre per part del PP, titllant-me de masclista i jo que sé què més, per un tweet que efectivament no era més que una frase feta. Eixa mateixa setmana, Vicent Sales, al ple de la diputació dirigint-se a la portaveu de Ciudadans li va amollar: "em sap mal pel PSOE, ... pero a Ciudadanos, francamente, usted señora Gabarda, no lo va a entender aunque se lo explique con manzanas". Però no va passar res. El cinisme del PP em sembla fastigós, però el més greu no és això, el realment greu és el que va dir la Síndica. El que pensa la síndica de les Conselleres, les Secretaries Autonòmiques, les funcionaries... Terrible en boca de tothom. Possiblement més en boca d'una dona que és diputada, ha estat Consellera i diu aspirar a ser Molt Honorable. Com a títol.

I la darrera, per ara, de la mateixa protagonista. Quan el President Puig anava a comparèixer per explicar el viatge oficial a la Xina i el Japó, la Senyora Bonig des del seu escó va començar a fer els signes d'aquella cançó dels pallassos Gabi, Fofo i Miliki, de "chinito tu, chinito yo", una vegada i una altra, i una altra encara, girant-se a buscar la complicitat del seu grup. I hi tornava, amb eixe somriure inquietant que posa de vegades. I per si l'ofensa no era prou evident, es va dur els index als ulls per esquinçar-los en grollera caricatura dels ulls asiàtics. És cert que no sorprén en algú com Bonig, tan donada als escarafalls, i les sobreactuacions parlamentàries. Però una cosa és que no sorprenga, l'altra és que la seua xenofòbia i la seua xaroneria haja de ser acceptada i assumida sense més. I torne a Caprile i el concurs de Maestros de la Costura. La senyora Bonig amb les seues actuacions parlamentàries em recorda a Eduardo. El concursant rebel, que de tot feia broma, que plantava cara amb insolència, que donava espectable i feia pujar el share, però que no va arribar a la final, perquè era incapaç de fer un patró coherent, no sabia prendre mesures del que la clientela necessita, cosia de forma poc eficaç i malbaratava tela. El que ens passa ara, que la Generalitat ha de pagar milionades per la seua deficient gestió com Consellera.