El Ministeri d'Hisenda i Funció Pública i els principals sindicats van arribar a un acord el passat març que preveu un increment retributiu per als empleats públics, així com diverses millores laborals. A més, es podrà recuperar la jornada de 35 hores setmanals en aquelles administracions que complisquen els objectius d'estabilitat fixats per Hisenda. Per la seua banda, Pedro Sánchez, quan només ell creia (i un poc Àbalos) que acabaria sent President, va proposar el Pacte de Rendes. Una iniciativa per recuperar el pes que tenien les rendes salarials sobre el PIB, que han quedat seriosament danyades des de l'esclat de la crisi. I clar, ara els sindicats li ho reclamen i ell anuncia que ho pensa complir. I a mi em sembla d'allò més bé.
D'una banda perquè eixa era una millora laboral i salarial consolidada per la funció pública, i val a recordar, que els primers retalls va recaure sobre estecol·lectiu, així que bé està que els recuperen. Però també, perquè amb el meu equip al capdavant de les polítiques de treball de la Generalitat, estem apadrinant un debat profund sobre el futur del treball. Sobre quin pes ha de tenir en les nostres vides. I una de les qüestions bascula al voltant del repartiment del temps de treball i el temps d'oci. Del temps que podem dedicar a la conciliació familiar, a la formació permanent (que serà i és ja imprescindible davant la tecnificació dels llocs de treball), a la cultura, a l'esport..., i d'aquell que hem de dedicar a allò que coneixem com treball assalariat. I esta reflexió unida a l'evidència de què ara mateix no hi ha feina per a tothom, planteja la necessitat de repartir el treball que tenim. Amb mesures correctores, clar està.
I ací és on jo volia anar a parar. Quan el Ministre Montoro va plantejar la recuperació de la jornada de 35 hores, en lloc de les actuals 37'5, jo vaig fer ràpidament números. La reducció de jornada en 2'5 hores setmanals, de més de 1.300 persones en la nostra organització, equival a 171.600 hores menys a l'any. És a dir, quan entre en vigor la mesura és com si jo tingués 95'3 persones menys en l'organització. I és un problema.
El Govern del Botànic, malgrat governar el territori pitjor finançat de tot l'estat, ha ampliat en només tres anys, d'una forma molt significativa la protecció social. Ja siga amb la Sanitat Universal, amb la Renda Valenciana d'Inclusió, amb el creixement exponencial de la inversió en programes d'ocupació i de formació per a l'ocupació. I això, per molts avanços que fem (i en fem massa pocs) en l'administració electrònica, implica un increment importantíssim de treball. Tasques administratives, sí, però també assistencials. De diagnòstic social, d'orientació laboral... Creix el nombre d'expedients a tramitar (nosaltres en gestionem més de 35.000 a l'any, més que moltes Conselleries), i tot i haver heretat un embús d'expedients sense resoldre en molts departaments, anem retallant els temps d'espera, estem agilitant la resolució... Però ens falten mans.
El mateix Ministre Montoro que aprovà la recuperació de la jornada de 35 hores és el que va inventar allò de la taxa de reposició. Que en la pràctica és la prohibició de traure a concurs places noves en l'administració. Permetent només, i segons com, cobrir les d'atenció al públic i les baixes per jubilació. Com si la gent que no està de cara al públic no treballés per al públic. Com si la cuina no fora part del restaurant. En fi. I tot això partint d'una realitat que ja és un desavantatge. Només Catalunya i les Illes Balears i Pitiüses estan per davall del País Valencià en la ràtio de funcionaris per habitant. Tot just si passem dels 12 funcionaris per cada 100 administrats, mentre Galícia, Cantàbria o Múrcia superen els 15. Castella i Lleó o Andalusia superen els 15, i a Extremadura de cada quatre persones que treballen una és funcionària, la seua ràtio és d'un 25'5%.
Les polítiques de Montoro són la Burundanga de l'administració. Ens escanya econòmicament, ens impedeix tindre treballadors públics per a poder prestar els serveis que ens esforcem, i molt, en millorar. Paralitza l’adminiatració. L'actual Gobierno té la responsabilitat de corregir això (i tot allò). I entenc les limitacions pressupostàries, per això segurament caldrà acceptar que les solucions han de ser asimètriques. Qui està millor finançat i a sobre en dobla en nombre d'efectius, segur que no pateix les limitacions i entrebancs que tenim nosaltres. I per a complir allò que «tots els espanyols són igual», caldrà que la revisió del finançament, de l'autorització per fer oposicions, etc., no siga igual per a tothom. O els que fa anys que estem perdent oportunitats, voremcom encara creixen més les diferències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada