El meu amic Ximo s'interessa per la meua opinió sobre un fil que havia publicat a Twitter, una persona que deia haver-hi militat durant una dècada a CDC primer i al PdeCat després, i que s'acabava de donar de baixa. El fil era llarg i ben argumentat. La persona que es declarava independentista, volia deixar ben clar que no era eixe el problema que l'havia fet distanciar-se, sinó el fet que el que havia estat el seu partit caminava decidit cap a un espai transversal d'ampli espectre; i que a parer seu això tenia implicacions que l'incomodaven.
Explicava el twitaire, que ell s'havia afiliat a un partit, no només perquè volia la independència del seu país, sinó també per determinats postulats ideològics. En el seu cas de caràcter liberal, però igual ens valdria si foren cristianodemòcrates o socialdemòcrates. I que estos postulats anaven quedant arraconats en el discurs, per aconseguir augmentar la base de suport social sense incomodar cap sensibilitat. I això conduïa a un discurs cada cop més empobrit en matisos.
La paraula transversalitat, que molts partits i moviments polítics han incorporat al seu llenguatge quotidià, en realitat significa «majoria electoral». I quan es parla d'un missatge transversal, es refereixen a un missatge que no moleste ni ofenga ningú, i per tant ha de ser d'una simplicitat vàcua. Si tornem a l'exemple del principi, el twitaire es queixava de què l'únic missatge del seu partit era ara la paraula: República. Però quina república? Alemanya? Etiòpia? Kirguizistan? Suïssa? Veneçuela? França? Tot ho són de repúbliques, així que dir que vols construir una república l'única cosa que està dient és que el nou país no tindrà casa reial. Clar que també està el cas de Simeó II de Bulgària, que sent el Tsar exiliat va tornar com a President de la República.
Amplie a tothom la invitació a pensar que m'ha fet Ximo, perquè entenc que convé a una reflexió més amplia de cap on camina la política, massa pendent, crec, de la demoscòpia, i massa acostumada, afirme, a tractar a l'electorat com una massa amorfa i sense capacitat de tindre una línia de pensament complex.
Em sembla molt adient eixa defensa que fa este senyor de la ideologia, de les ideologies. La dreta extrema del PP i la dreta cunyada del Ciudadanos, repeteixen amb una freqüència irritant, que alguns governem des de la ideologia. I tant que sí! No hi ha política sense ideologia. El seu discurs és el mateix de Franco quan deia «haga cómo yo, no se meta en política». El comble de la no-política va ser la recent proposta de Ciudadanos a la diputació de València proposant un «gobierno de técnicos». A banda del despropòsit jurídic, la proposta de posar en mans de funcionaris la institució, és una prova més de la indigència intel·lectual d'esta gent. Cada cop que un polític parla del sentit comú com base de les seues propostes, n'hi ha per engegar a córrer.
Jo defense la definició ideològica de les polítiques que fa el govern. Clar. I sense buscar diferenciar-se del soci-adversari-company de viatge, crec que està bé que es coneguen els matisos que ens diferencien. Fins i tot allò que és més que un matís. Perquè la praxi, la «transversalitat» eixa entesa com discurs per arribar a tothom, ha de néixer de la suma d'opinions complementàries. No de la resta.
Potser no tot el Consell és valencianista, o ecologista, o feminista... Però el Consell ho és. Per acumulació, per contagi, per suma de sensibilitats compatibles, per voluntat d'ampliar i no de reduir. Ens equivocarem si ocultem allò que som per por que els que no ho siguen no ens voten; perquè al final qui no ens votaran seran els qui sí que ho comparteixen. No es pot caure bé a tothom. I si vols caure bé a tothom, acabes no caient bé als teus amics. I amb el discurs ideològic és igual. Perquè al cap i a la fi, la ideologia no és més que un sistema d'idees econòmiques, polítiques o socials que configuren la visió de la realitat. Un sistema complex, i és que la política ha de ser complexa. Les reduccions, sempre són a l'absurd.
1 comentari:
Almenys els de Ciudadanos podran estar ben contents que la política lingüística del Consell està en mans dels "tècnics" del Tribunal Superior de Justícia. Això sí, "tècnics" sense "ideologia", és clar.
Si no t'agrada el plurilingüisme, si no t'agrada el valencià, i no pots fer la política que voldries perquè no ets al govern, llavors judicialitza la política. Però, això sí, amb jutges sense imparcialitat. Quina justícia!
Resultat de 40 anys de democràcia: jutges fent política, polítics represaliats i el dictador encara soterrat en un monument públic. Per a pegar a fugir!
Publica un comentari a l'entrada