"ÀUGURS I AUGURIS" - Levante-EMV- 27.04.19

L'endevinació (del llatí divinare, «ser inspirat per déu») és el procés pel qual s'arribaria al coneixement de coses ocultes, procés considerat una part de la màgia, i sovint lligat a les creences religioses. Plató i Ciceró que ho van estudiar a «De divinatione», distingien entre la clarividència natural i intuïtiva, i la màntica, tècnica i inductiva. I hi ha tècniques d'allò més divers. L'astrologia, la cartomància, la numerologia, la quiromància, els auguris i tot un seguit de pseudo-ciències.

Hi ha qui esbudella un pollastre per llegir el futur a les seues entranyes, qui fa clavells i aplica foc a la closca d'una tortuga, l'escàpula d'una ovella o vaca, amb la mateixa vana pretensió de conéixer el futur. Altres tiren pedres en un tapet reciclat de jugar al guinyot, o diuen llegir el marro del café, o les fulles de te, o fins i tot les arrugues de l'anus. Que dic jo que mirant de prop del cul de la gent és més fàcil saber què van fer ahir, que no pas el que passarà demà. Però jo és que sóc un descregut.

Esta obsessió humana per conéixer el futur ve de lluny. Els Zhang Zhung (que sona a marca de telèfons, però era un poble nòmada d'Àsia central) ja en l'Edat del ferro deixaren vestigis d'arts endevinatòries, i també se'n van trobar a les cultures mesopotàmiques, a la Xina, a Grècia i Roma, a les cultures precolombines americanes, per tot en Àfrica...

I hui mateix, amables lectors, segurament hi haurà molta gent obsessionada amb saber el futur més pròxim. En saber què passarà demà. Jo mateix, este migdia, dinaré amb un grup plural d'amistats i com fem des de fa anys en jornada de reflexió, farem una porra lúdica i sense premi (més enllà de la vanitat de ser qui menys s'enganya) sobre els resultats electorals. En el nostre cas és un divertiment sense més transcendència. Però potser caldria no oblidar que es gasten milions i milions d'euros (a banda de les enquestes directament inventades) públics i privats, per intentar endevinar el futur. I si bé ni Tezanos gosa esquarterar un pollastre en la seua peculiar cuina, no és menys cert que s'intenta vestir de ciència una art endevinatòria, que fracassa any rere any. Crec que l'explicació és senzilla. 

Continuem volent saber el futur, i ho vestim de ciència, però el futur hui no existeix, i és per tant inobservable científicament. El que fan les enquestes, les simulacions de resultats amb càlculs de probabilitats, les projeccions demoscò... El que fan és intentar condicionar el futur, no endevinar-lo. No ens enganyem. Que les arts endevinatòries no ens confonguen L'última vegada que este país va decidir el seu futur amb un pollastre (el famós Pacto del Pollo) ens va dur a 20 anys de ruïna i corrupció.

A mi m'agrada dir que hi ha dues classes de coses. Les que deixem que passen, i les que fem que passen. El que passarà en els quatre anys vinents ho decidirem demà a les urnes. Trellat.  

"ELS SOBRES DEL PP" -Levante-EMV- 20.014.19

L'any 2004 jo era regidor i es van convocar eleccions generals. Un dia, com tants altres, vaig baixar a la planta baixa de l'ajuntament, a la zona retolada com « àrea de concejales », com si el de l'oposició no ho fórem, com si fórem conillets de Pasqua, o selles de muntar ponies! En fi. El cas és que em vaig trobar que havien organitzat l'oficina electoral del PP. Un nombre inusualment elevat de persones usuàries dels serveis socials, feien cua, per tal que els assessors del PP, i alguna funcionària que el govern havia distret de les seues obligacions i l'havia assignat a estos menesters, els hi preparés el vot per correu. Fotocòpia del DNI, papereta plegada i al sobre, i no es preocupe que ja ho durem nosaltres a Correus. Ignore si a canvi d'alguna promesa, d'alguna cosa tangible, o per una amabilitat i magnanimitat inusitada. Al cap i a la fi, en aquella època, les prestacions dels serveis socials no depenien tant de la valoració i anàlisi dels tècnics, sinó de la voluntat generosa del poder polític que decidia qui tenia un val per anar a comprar o una ajuda concreta. I la gent és agraïda...o ostatge del xantatge. Vota'm a mi, que sóc qui dóna els les ajudes.

Em vaig queixar, com és lògic, i van traslladar l'oficina electoral a la seu del partit, on sempre havia d'haver estat. No sorprén que ho dugueren a la seu, al cap i a la fi, l'any 2007 o 2008, ja vaig denunciar a un plenari que una de les persones que feia anys cobrava de l'Ajuntament com assessor municipal, no treballava al consistori, ni se l'havia vist mai per allí. El portaveu popular confessà que treballava a la seu del partit, perquè els seus assessors treballaven on a ells els donava la real gana. Encara que figurés en la nòmina de l'ajuntament, i fos l'ajuntament qui li pagues la seguretat social. En fi. Aleshores era així. Era l'època en què el PP de Vall d'Alba, de Cabanes i vés a saber d'on més, inflaven el cens electoral per guanyar fraudulentament les eleccions. Era l'època en la qual les campanyes electorals, com la del 2011, es pagaven (almenys parcialment) il·legalment amb diners de la corrupció. Ja hi ha sentències que diuen que a Castelló també. Sí. A Castelló.

Ara hem descobert un intent de frau massiu en el vot per correu a les generals. PP i PSOE ho han denunciat. Nosaltres ja ho vam comunicar també a la JEC. Un elevat nombre de persones relaten haver rebut a casa el sobre de les votacions per correus, amb una papereta del PP del 2016, ensobrada. El PP es queixa, i diu que per error (o no) algú ha posat les seues paperetes del 2016 en lloc de les del 2019, i que això els pot perjudicar. No. No és exactament això. Bon intent, però no és això. Quan demanes el vot per correu, has de rebre a ta casa un sobre que continga les paperetes de tots els partits, i un sobre buit per cada urna (en este cas, Congrés, Senat i Corts). El que en realitat es denuncia, és que dins del sobre del Congrés hi ha una papereta del PP. I això no és un error per voler reciclar sobres, com s'ha dit. Perquè mai haurien d'haver-hi hagut eixes paperetes dins dels sobres. Mai. I és més que evident, que això està fet a consciència (per algú sense consciència) en un procés manual, amb voluntat de manipular resultats. Apareixen ara, però la JEC explica que segons Subdelegació es deu a haver volgut utilitzar sobres sobrants del 2016. I aleshores la pregunta és... El 2016, a la Subdelegació qui va introduir eixes paperetes als sobres? Amb quin motiu? Es volien enviar per correu? Algú havia muntat una oficina electoral del PP a la Subdelegació, com abans feien a l'Ajuntament, i eixos sobres anaven a repartir-los en mà als seus afiliats? No ho sé. Tinc més preguntes que respostes.

Però en estos casos, sempre hi ha una pregunta principal. A qui beneficia una cosa així? Analitzem les opcions. Tu reps a casa la documentació, agafes la papereta del partit que has triat i la poses al sobre, sense adonar-te'n que ja n'hi ha una. En el moment de l'escrutini, qui compta veu que hi ha dues paperetes, i fins ara, les instruccions de la JEC han sigut sempre clares. Si hi ha paperetes de dos partits, s'anul·len, perquè no es pot saber amb certesa a qui volia votar l'elector. Si les dues són del mateix partit, es dóna el vot per vàlid (òbviament només una papereta) perquè queda clara la volutat de votar a eixe partit. Per tant, l'únic que en qualsevol dels escenaris podria eixir beneficiat és el PP. La resta de partits seriem perjudicats. I tot això que dic no demostra qui ho ha fet, però evidencia qui no ho ha fet. I la pregunta final. Si en un procediment tant complex i regulat on intervé la subdelegació, la Junta Electoral Central i els funcionaris que s'hi designen, el servei de Correus, etc, poden manipular-se així els sobres... ja saben per on vaig, no?

"GULLIVER I LES DRETES" -Levante-EMV- 13.04.19

No deixa de ser curiós el procés de reinterpretació constant a què estan sotmeses les més grans obres de la literatura. Els viatges de Gulliver, de Swift n'és una. Hui pràcticament ens ha arribat com una història amable i de desbordant imaginació explicada als més menuts, tot i que en el su moment va ser concebuda i interpretada, com una crítica violenta i negativa de la societat i de l'ésser humà. Bàsicament es recorda el viatge de Gulliver a Liliput, i com a molt estirar el segon viatge a Brobdingnag, on per contrast, el nan és el mateix Gullivert a un país habitant per immensos gegants. A la història real, el nostre aventurer torna a casa entre expedició i expedició, i porta amb ell records que demostren la veracitat de les seues aventures. Un ramat minúscul d'ovelles que vénen de Liliput, o un fibló gegant d'avella que demostra que va estar a Brogdingnag, on tot era descomunalment gran. Tots dos viatges estan plens de reflexions sobre la societat, amb paral·lelismes paròdics, del segle en què visqué l'autor.

Però jo em vull centrar en els viatges més desconeguts, i fer jo també un paral·lelisme amb la nostra de societat. Al cap i a la fi, la política també és un viatge, no? Cap a Ítaca, o cap a l'Avern, tot depén de qui reme, de qui porte el timó. Al tercer viatge, Gulliver visita diferents illes, i al darrer un país sorprenent. Per alguna raó que intentaré explicar, a mi em recorden els partits de la dreta.

Gulliver visità primer l'illa flotant Laputa, en què els seus habitants es dediquen exclusivament al desenvolupament de la música (Escola Canta, no) i de les matemàtiques ("... 2cinc mil, sis mil, set mil, vuit mil, nou mil, deu mil, onze mil, dotze mil euros... dos milions de peles"), encara que sempre des d'un punt de vista teòric molt allunyat de l'aplicació pràctica, el que implica que no sàpiguen inventar, imaginar o raonar. Els laputans, dedicats per complet a la meditació, no tenen la més mínima noció de la realitat, i fins i tot les seves ments «s'enfrasquen tan intensament en especulacions que no poden ni parlar ni sentir el que altres els diuen si no se les fa tornar en si amb algun contacte extern sobre els òrgans de la parla i de l'oïda». De fet hi ha uns personatges anomenats "colpejadors" que els hi foten bastonades perquè sàpiguen quan han de parlar i quan callar. Podrien ser els jutges del TSJ, perquè a mi els laputans em recorden vivament al PP, com ja hauràn intuït.

A l'illa de Balnibarbi, que no és sinó una prolongació de Laputa, Gulliver coneix als projectistes, que simbolitzen la passió exacerbada i pedant per la ciència i el racionalisme. Aquests projectistes recorden d'una banda als utòpics i per una altra als arbitristes de l'època, que proposaven millores a la societat que tothom prenia a burla. Els projectistes, dedicats a activitats completament teòriques, s'embarcaven en els projectes més absurds, com extreure raigs de sol de cogombres per envasar, o construir cases començant per la teulada! Clarament són la gent de Ciudadanos.

Obviem Glubbdubdrib, habitada per una tribu de mags amb habilitats nigromàntiques (UPyD?) i Luggnagg habitat per éssers immortals. L'últim viatge de Gulliver és el que mostra de forma més descarnada les misèries del gènere humà. En ell Gulliver coneix a la raça dels Houyhnhnms, que són cavalls dotats no només de raciocini sinó d'un sentit moral infinitament superior al dels éssers humans. En oposició a la superioritat dels Houyhnhnms, Gulliver coneix a una raça d'animals inferiors, els yahoos. Ja poden imaginar que (encara que només fos pels cavalls, que no vull que diguen que escric coses com Torra) a mi em recorden als de VOX. Gulliver quedà fatalment marcat per la seua trobada amb els yahoos que determinà que mirés amb fàstic a la raça humana la resta de la seva vida, convertint-se en un veritable misantrop.

Jonathan Swift va escriure una de les novel·les més negatives pel que fa a l'ésser humà que s'hagin escrit. Vostés el 28 van a les urnes. 

"EL CONTEXT" - Levante-EMV - 06.04.19

Ahir vaig anar de visita a Cortes de Arenoso. No els hi puc explicar com va anar, perquè en realitat això ho vaig escriure abans-d'ahir. És a dir, que per a mi «ahir» era dimecres, i encara no havia anat a Cortes. Este és un dels problemes d'escriure columnes amb un parell de dies d'antelació, que no saps mai que ha passat a última hora i et veus constret a parlar de l'actualitat amb una accepció més generosa, menys puntual. El moment, el temps, com a element que ajuda a entendre. Una altra variant a tindre en compte és el context. Perquè una mateixa frase, una mateixa explicació, una mateixa paraula, pot significar una cosa o una de ben diferent, en funció de l'entorn. De qui la pronuncia, o fins i tot de qui l'escolta. Per exemple. Una xicona et pot dir un dia: «Uff! No tens res més menut?», i sentir-te afalagat. Ara bé, tot depén, si qui t'ho diu és la caixera del supermercat, la teua reacció serà regirar-te les butxaques i guardar el bitllet. El qui i el com i el quan.

Tot això ve a compte, perquè estem en una campanya electoral permanent, i en este context, tot s'interpreta, es reinterpreta, s'escruta, es tergiversa i es passa pel sedàs d'allò que més li pot interessar al receptor. En este moment tot té una lectura d'oportunitat o inoportunitat. Hi ha molt de candidat i molta candidata que se senten en l'obligació de dir coses i més coses, de prometre el cel i la lluna, encara que el seu programa en realitat, no siga més que un trist eclipsi de sol. I hi ha una certa cínica acceptació del fet que en campanya les coses que es diuen, en realitat no volen dir res. Jo no ho accepte. No ho compartisc. No hi estic d'acord.

Fa poc ho explicava un Consejero andalús, justificant que ara que governaven, no farien el que havien promés pocs dies abans, perquè: «...ya se sabe que lo que se dice en campaña...» El primer a dir una cosa així de gruixuda va ser Tierno Galvan, ara que fa 40 anys dels primers ajuntaments democràtics, paga la pena recordar-ho, per què tot això ve de lluny. El professor va dir: «los programas electorales se hacen para no cumplirlos». I sembla que va parlar ex cathedra!

I el cas és que tot i contextualitzar les coses en època electoral, i mirant qui és l'emissor del missatge, estos dies hem de sentir i llegir coses que fan fredor. L'altre dia la representant local de la dreta tradicional i cartellista (tornen a llegir, que he dit "cartellista", no "carterista"), en eixa campanya que manté d'anar fent propostes numerades, deia que pensava obligar a tots els locals d'oci de Castelló a tindre un "punt violeta", i ho feia per a combatre la violència de gènere, i circumstancialment, la seua proposta coincidia amb la més que lamentable notícia de les agressions sexuals en les festes de la Magdalena. L'oportunitat, o l'oportunisme, és interpretable. Allò que resulta preocupant és l'absoluta frivolitat de la candidata en un tema tan greu. Els "Punts Violeta" són espais, en els que se sensibilitza el públic, i s'atén, informa i ajuda a víctimes de qualsevol mena d'agressió sexista. La seua finalitat per tant és la de conscienciar, prevenir i gaudir la festa des del respecte cap a les dones, lliures d'assetjament i humiliació masclista. I garanteix que la dona agredida serà atesa en un espai tranquil i íntim. És a dir, un punt violeta implica personal especialitzat, i un espai mínim. De veres creu que es pot exigir a tots els locals d'oci? Sap que als punts violeta no s'hi pot vendre alcohol? Segurament pensava, que es tractava de penjar un cartellet al bar del cantó.

I parlant de Cantó. La seua candidata per València, pujava l'altre dia una peculiar foto a Twitter viatjant en tren. A la foto es veien les seues botes brutes de fang, les seues bosses ocupant dos seients, i es podia llegir "Dignificar la política es, entre otras cosas, viajar en trasporte público y pisar barro. Literal". És a dir, que la "ciudadana ejemplar" considera que dignificar la política és usar transport públic com tanta gent fem, portar les sabates brutes i tindre un comportament incívic, ocupant seients que no has pagat. Fantàstic! Estem salvats i dignificats! Estem en campanya!