La recerca aferrissada de la unitat d'actuació, la unitat de pensament, la unitat d'interessos, la unitat d'objectius són, al meu judici i en la major part de supòsits, una innocent invocació a les doctrines totalitàries de segle passat que aspiraven a la superació de la conflictivitat social i entre classes mitjançant la instauració de l'anomenat Estat corporatiu. I crec que el govern central hi està instal·lat. «Unidos saldremos adelante, unidos venceremosal virus» diu el President.
Es parla molt sobre la necessitat o no de consensos. Però i si em perdonen la immodèstia, jo diria que es parla sense saber gairebé de què. El consens fa referència a l'acceptació d'una proposició, per exemple, per part d'una comunitat, i mitjançant un procés concret. I el procés és fonamental. Un consens només és possible sense derrotes. I això vol dir que ningú no guanye per tal que ningú no perda. A l'acord s'hi arriba a partir d'unes normes a definir per la mateixa comunitat; per votació, per debat, etc. Però la decisió per consens és un procés que no busca únicament l'acord de la majoria dels participants, sinó que també té com a objectiu resoldre o atenuar les objeccions de la minoria, i així arribar conjuntament a la decisió més satisfactòria. Consens significa alhora el fet d'arribar a un acord general i el procés que ha fet possible arribar-hi. La presa de decisions per consens tracta fonamentalment esteprocés.
No sé si ho saben, però el model de debat i arribada a acords que coneixem com «consens», té origen i matriu a la comunitat Quàquera. L’església dels Quàquers es diu Societat Religiosa d'Amics. No és banal el que dic. Les normes de conducta dels Quàquers es fonamenten en el sentiment de pertinència a un grup sòlid format per iguals. Sense jerarquies. Al Congreso, però, la cosa no va així. El President Sánchez entén que «la unidad"és deixar-li fer i aplaudir-li acríticament. La Ministra Monteroconsidera que reclamar allò que és just és enredar. I UP aplaudeix eixa desvergonyida forma de fer!
Amb l'actual repartiment de rols, i les relacions polítiques entre grups, el consens no és possible. Haurem de fer un esforç per canviar l'escenari. Segurament no cal l'amistat, que és una relació afectiva, però si alguna de les seues característiques: confiança, respecte... Ha d'haver-hi una relació de reciprocitat basada en l'entrega desinteressada, l'acceptació d'un compromís mutu. I a hores d'ara, molt em tem que estem lluny d'això. Nosaltres estem determinants a intentar-ho. Algú més?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada