Suposem que no és suficient vore com el Banco de España preveu una caiguda del PIB fins al 15,1% enguany i un atur del 23,6%, i prediu que el desplom econòmic d’Espanya serà major que en la mitjana de la zona Euro. I que els motius són clars: el confinament ha estat més prolongat i intens; la dependència del sector turístic, la prevalença de les xicotetes i mitjanes empreses (que tenen més dificultats de sobreviure que les grans empreses) i la taxa de temporalitat en el mercat de treball són majors; i la resposta fiscal està sent més tímida que a la resta de països veïns.
Suposem que cal afinar més. Dels ERTOs presentats al País Valencià, el 85% corresponen al sector serveis, i afecten el 69% de treballadores i treballadors, una part molt important d’eixos expedients estan vinculats al turisme. Sector que a més a més, vorà molt limitada la seua recuperació en el temps, raó per la qual caldrà allargar els seus ERTOs més enllà de la declaració d’estat d’alarma. I sort dels expedients! Tot i que amb massa freqüència i contravenint les disposicions legals, moltes empreses no van incloure als fixos discontinus. Sense oblidar la dramàtica situació de les kellys, o el fet que en part del territori passen anys i anys continuen sense signar un conveni col·lectiu. I és que cal recordar que un sector no és només la seua patronal. És la patronal, la gent que hi treballa directament i indirecta, i la seua clientela.
O un poc més. Es dóna la circumstància que és la costa sud d’Alacant, i les Marines, les zones més turístiques del país, la que acumula un major percentatge de població en situació de pobresa, siga moderada o severa. I tampoc cal pensar que el problema és la pandèmia, o només la pandèmia, perquè periòdicament malbaratem milions en regenerar les costes, reconstruir passejos marítims, o aportar sorra a les platges mentre autoritzem el creixement dels ports, que les devora. La cosa és greu, perquè el turisme, malgrat esforços i avanços, continua estant profundament lligat a circumstàncies que ni el sector ni cap govern no pot controlar. És profundament depredador del medi, i és una activitat que accelera el canvi climàtic. La qual cosa és un tret al peu, perquè ens agrade o no, el nostre turisme continua tenint una enorme dependència de les condicions climàtiques. Si més no, el turisme de sol i platja, el turisme low cost, que tot i els esforços i innegables avanços d’alguns, continua sent molt majoritari en l’estructura del sector. No són opinions, són dades.
ENTENC que és una realitat incòmoda, i sembla com un atac a un sector, que és cert, és ara com ara una part importantíssima del PIB... Però en economia hi ha una cosa que es diu ‘cost d’oportunitat’, i caldria ser honestos i contestar argumentadament a què passaria si els recursos públics (tots! Els de la Generalitat, els ajuntaments, Costes...) destinats a este sector, es destinaren a un altre amb una cadena de valors més sòlida, amb un mercat laboral més estable... Tindria més o menys retorn social?
El repte és decidir si volem assumir el risc d’avançar cap a un futur incert, o esforçar-nos a tornar a un passat insatisfactori i que ni existeix. És el moment de plantejar noves polítiques. Cal establir una direcció inequívoca i fer renuncies en certs àmbits per a tindre ocupació de major qualitat. Encetar una batalla per injectar diners i més diners, encara més dels que portem injectant fa anys, a un sector com el de l’automòbil és un altre risc poc meditat. Anem cap a un nou model de mobilitat. Ha baixat en més de la meitat el número de joves que es trauen el carnet de conduir. El futur ni tan sols serà el vehicle elèctric. No té sentit tindre els cotxes aparcats 22 hores al dia. Sobren cotxes, per això sobren ampliacions de carreteres, i ens agrade o no, per això tanquen les fàbriques. I tota la indústria auxiliar, ha d’entendre que es dedica a fer peces de plàstic per injecció, a acoblament, a estampació de peces metàl·liques, etc. No a l’automòbil. Algunes han vist com canviant matrius podien en quinze dies posar-se a construir material sanitari. Reconversió és el camí.
Suposem que cal afinar més. Dels ERTOs presentats al País Valencià, el 85% corresponen al sector serveis, i afecten el 69% de treballadores i treballadors, una part molt important d’eixos expedients estan vinculats al turisme. Sector que a més a més, vorà molt limitada la seua recuperació en el temps, raó per la qual caldrà allargar els seus ERTOs més enllà de la declaració d’estat d’alarma. I sort dels expedients! Tot i que amb massa freqüència i contravenint les disposicions legals, moltes empreses no van incloure als fixos discontinus. Sense oblidar la dramàtica situació de les kellys, o el fet que en part del territori passen anys i anys continuen sense signar un conveni col·lectiu. I és que cal recordar que un sector no és només la seua patronal. És la patronal, la gent que hi treballa directament i indirecta, i la seua clientela.
O un poc més. Es dóna la circumstància que és la costa sud d’Alacant, i les Marines, les zones més turístiques del país, la que acumula un major percentatge de població en situació de pobresa, siga moderada o severa. I tampoc cal pensar que el problema és la pandèmia, o només la pandèmia, perquè periòdicament malbaratem milions en regenerar les costes, reconstruir passejos marítims, o aportar sorra a les platges mentre autoritzem el creixement dels ports, que les devora. La cosa és greu, perquè el turisme, malgrat esforços i avanços, continua estant profundament lligat a circumstàncies que ni el sector ni cap govern no pot controlar. És profundament depredador del medi, i és una activitat que accelera el canvi climàtic. La qual cosa és un tret al peu, perquè ens agrade o no, el nostre turisme continua tenint una enorme dependència de les condicions climàtiques. Si més no, el turisme de sol i platja, el turisme low cost, que tot i els esforços i innegables avanços d’alguns, continua sent molt majoritari en l’estructura del sector. No són opinions, són dades.
ENTENC que és una realitat incòmoda, i sembla com un atac a un sector, que és cert, és ara com ara una part importantíssima del PIB... Però en economia hi ha una cosa que es diu ‘cost d’oportunitat’, i caldria ser honestos i contestar argumentadament a què passaria si els recursos públics (tots! Els de la Generalitat, els ajuntaments, Costes...) destinats a este sector, es destinaren a un altre amb una cadena de valors més sòlida, amb un mercat laboral més estable... Tindria més o menys retorn social?
El repte és decidir si volem assumir el risc d’avançar cap a un futur incert, o esforçar-nos a tornar a un passat insatisfactori i que ni existeix. És el moment de plantejar noves polítiques. Cal establir una direcció inequívoca i fer renuncies en certs àmbits per a tindre ocupació de major qualitat. Encetar una batalla per injectar diners i més diners, encara més dels que portem injectant fa anys, a un sector com el de l’automòbil és un altre risc poc meditat. Anem cap a un nou model de mobilitat. Ha baixat en més de la meitat el número de joves que es trauen el carnet de conduir. El futur ni tan sols serà el vehicle elèctric. No té sentit tindre els cotxes aparcats 22 hores al dia. Sobren cotxes, per això sobren ampliacions de carreteres, i ens agrade o no, per això tanquen les fàbriques. I tota la indústria auxiliar, ha d’entendre que es dedica a fer peces de plàstic per injecció, a acoblament, a estampació de peces metàl·liques, etc. No a l’automòbil. Algunes han vist com canviant matrius podien en quinze dies posar-se a construir material sanitari. Reconversió és el camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada