Hi
ha un deliciós llibret de Josep Vicent Marqués, de nom "Amors
impossibles", que m'agrada rellegir de tant en tant. Alguns dels
relats els protagonitzen un socràtic i un sofista, que contraposen
permanentment les seues personals formes d'entendre el món, amb un
llenguatge costumista. Hi he pensat estos dies,
perquè tinc un encàrrec que no sé si trobaré el temps, o tindré
el talent per a complir, o això meu amb el món dels editors serà
un altre amor impossible.
I ho vinc a dir, perquè igual que Marqués contraposava dues escoles filosòfiques, hagués estat interessant contraposar a Max Weber i a Karl Marx, discutint sobre l'origen del capitalisme. O fins i tot a Calví i al Papa Lleó XIII barallant-se intel·lectualment sobre el valor del treball en l'ànima del fidel.
Mentre Marx mantenia que la mentalitat capitalista procedia del desenvolupament econòmic capitalista, Weber al seu llibre "L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" es demanava si l'origen d'eixa mentalitat capitalista moderna no provindria més aviat del mode de vida generat pel protestantisme calvinista.
I és que contràriament a la concepció catòlica, la reforma protestant va accentuar la dimensió ètica i religiosa del treball. El catolicisme manté que encara portem la màcula d'aquell pecat original, i la condemna del seu déu: "Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornes a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs", Gènesi 3:19. Fins que tornes a terra! Ni jubilació, ni vacances pagades. Poca broma!
En canvi el protestantisme en fa una lectura ben diferent. Luter encara té alguna cosa de tradicionalista, amb l'assumpció de la professió com una que cosa que l'home havia de fer com una missió imposada per Déu. Però Calví ho fa saltar tot pels aires. Perquè mentre per als catòlics el treball és un càstig, el calvinisme el sacralitza considerant-lo la contribució positiva i necessària de l'home a la manifestació de la glòria de Déu. Encara més, el creient calvinista havia de portar una vida austera, però la riquesa només és reprovable quan incita a la comoditat i a la sensualitat. Ara bé, com a deure professional constitueix un precepte obligatori; i les riqueses acumulades no s'havien de conservar inactives, sinó invertir-les en noves activitats productives.
Encara arrosseguem aquella visió! I és ací és on troba Weber el suport a la seua visió, i ho concreta: «el capitalisme victoriós no necessita ja d'estesuport religiós, ja que descansa en fonaments mecànics». En altres paraules, una vegada que assentat el capitalisme pren vida pròpia creant necessitats i construint els mitjans per a la seua perpetuació sense necessitat que la ideologia puritana, ni més déu que el Fons Monetari Internacional, el Fòrum de Davos i el Banc Mundial. La Santíssima Trinitat del capitalisme.
Crec que Marqués hagués escrit alguna cosa així:
"Un catòlic pescava a la platja, mentre un calvinista el mirava amb atenció. El pescador va notar un fort sotrac a la seua canya, va estirar amb determinació i l'ham va complir amb la seua funció. Uns breus minuts d'estira-i-arronsa entre el peix i el pescador, i a recollir fil. El bon home havia capturat la seua presa.
Amb parsimònia la va desenganxar de l'ham, va posar el peix a la cistella, i va començar a recollir els seus estris. El calvinista que el mirava li va dirigir per primer colp la paraula.
-Ja marxa? No pesca més?
-Sí senyor, ja marxe. Ja tinc un peix per al sopar.
-I per què no en pesca un parell més?
-No tinc tanta fam.
-Però els podria vendre. Vosté es menja el seu peix, i la resta els ven.
-Per a què fer?
-Home, amb els diners dels guanys podria comprar-se una segona canya.
-Una altra canya? Per a què?
-Podria pescar el doble, i vendre el doble de peixos, i guanyar més i més diners.
-I què se suposa que podria jo fer amb tots estos diners?
-Home de déu! Podria estalviar i comprar-se una bona barca pesquera.
-Una barca? Però per a què vull jo una barca?
-Podria entrar mar endins. On hi ha més peixos, i pescar moltíssim més que la vora.
-Ja ho entenc. Però és que no sé que podria fer jo amb tots estos peixos.
-Doncs una xicoteta fortuna, home. Ben administrats els diners de la venda, li permetrien comprar una segona barca, i després una tercera fins a tindre la seua pròpia flota de barques de pesca.
-Jo no podria fer-me càrrec de tot això.
-Però podria contractar a gent del poble que ara no té feina. Altres pescadors treballarien per a vosté.
-I aleshores jo que faria?
-Home... Podria anar tranquil·lament a la platja a pescar."
De tot això va també el debat sobre la setmana laboral de 4 dies. De treball just el que necessitem per a sopar, i dedicar la resta del temps a estimar-nos els uns als altres. Paraula de Nomdedéu
1 comentari:
Un molt bon article, Enric. Jo hi afegiria que el capitalisme se sustenta sobre l'afany lucratiu permanent. Al cap i a la fi, la motivació principal de qualsevol empresa és guanyar diners, ja que sense guanys l'empresa òbviament s'esfondraria. Per tal de guanyar diners, has d'aconseguir que els clients et compren el teu producte i en gran quantitat. Com? Amb una bona qualitat del producte, amb una bona logística de producció i distribució, amb una bona estratègia de publicitat, amb un bon servei d'atenció al client... Per tal d'aconseguir-ho necessites que els teus treballadors, que són éssers humans amb sentiments, estiguen ben motivats. I heus ací la qüèstió: Com motives els teus treballadors perquè siguen més eficients, i també perquè siguen més innovadors i creatius? Amb incentius econòmics? Amb millors condicions laborals (conciliació familiar, coaching, activitats de convivència, servei de menjador, gimnàs, ...)? Reduir la jornada laboral pot ser un bon incentiu. La qüestió no és treballar més, sinó treballar millor. Ser més eficient. No genera més guanys econòmics per a l'empresa una persona que treballa moltes hores, sinó aquella persona que les aprofita al màxim. Millorar la salut física i mental dels treballadors va en eixa direcció.
Publica un comentari a l'entrada