"UN PLA MALVAT" - Levente-EMV- 21.01.12

La crisi és una excusa perfecta per alimentar el discurs jacobí. Per segon colp des de la transició, autoritzades i destacades veus del PP i el PSOE plantegen organitzadament la possibilitat de que les autonomies retornen competències al govern central, en un procés d’involució democràtica. UPyD apunta i PP executa, mentre PSOE bascula entre el desconcert i l’acceptació.

Durant la transició, ho he recordat en algun article, en alguns territoris es reclamava “libertad y amnistía”, mentre que altres exigíem “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. No és gens banal la diferència. Però hi ha qui va pensar que per tal d’apaivagar les expectatives nacionals d’alguns, calia posar en marxa allò del “café para todos”, és a dir, incentivar artificialment l’autonomisme de territoris que mai l’havien imaginat, desitjat o reclamat (Madrid com a paradigma), per tal d’unificar a la baixa la vocació nacional d’algunes reivindicacions.  

Però no els va funcionar com esperaven. Ni Catalunya, ni Euskadi, ni Galícia, ni prou endarrere el propi País Valencià, van afluixar en les seues reivindicacions. I en paral·lel, no pocs socialistes i populars van descobrir en el poder autonòmic una plataforma de fer carrera dins el partit, les baronies. Els barons ho volien tot, fins arribar al paroxisme d’aquella “clàusula Camps” de patètica memòria jurídica, que venia a dir: “jo no és que vulga res en especial, però si algú té alguna cosa jo en vull un, o dos si en són xicotets”. 

Fracassada la via legal, intentada pels socialistes amb la LOAPA, els populars, més espavilats, han ordit un pla més complex. I m’hi jugaria les comissions d’Urdangarin, que darrera hi ha la FAES. Puc imaginar un informe documentadíssim, molt ben travat, ben construït, que respon a la pregunta: “Què hem de fer per fer fracassar l’Estat de les Autonomies”? I entre d’altres coses diu: “territorialitzar els sistemes de salut”. 

Qualsevol expert, i en FAES n’hi ha de totes les disciplines, dirà que un sistema sanitari no pot reeixir amb menys de dos milions d’habitants/usuaris. Per tant, si parlem d’un sistema de salut propi, el de Castella La Manxa, inviable, el de Castella-Lleó al límit, Extremadura inviable, Astúries, Cantàbria, inviables.  No cal seguir. I com a sobre, com passa en el cas valencià, junt a les competències es transferia el dèficit... fracàs garantit.

Durant uns anys, eren pocs els territoris amb sistemes propis, i quedaven la resta en un sistema comú. Però va ser precisament el President Aznar qui va transferir a tothom la sanitat, conscient que era insostenible. Per tant, no és descabellat pensar que formava part d’un pla. Pèrfid pla perfectament executat amb l’ajut de la incompetència o maldat gestora de molts populars com Camps o Matas, i d’alguns socialistes com Barreda per exemple.

Així s’escriu la història. Mala fe, perversitat, premeditació, incompetència gestora, i un execució suau i perllongada en el temps, tot esperant l’esclafit. 

I vet ací, que la crisi ha servit en safata de plata l’escenari imaginat per a que Rajoy pose en marxa la força centrípeta. Així s’escriu la història.