Hi ha dies que escriure es fa difícil. Hui n'és un. A casa estem de dol. La mort d'una germana, (que era filla i era mare) t'aboca al risc del desànim. Però aleshores un recorda que està en política per intentar fer el bé, per provar d'ajudar a les persones a que la seua quotidianitat siga més senzilla. I en estos moments, intentes més que mai, posar cara i ulls, imaginar les històries d'aquelles persones a les que representes. Les que han confiat en tu a través del vot, i les que no.
I aleshores tot adquireix un altra dimensió. Penses que igual que ha mort Elena, esta nit de dimarts en la que escric, hauran mort a la ciutat, i a tot el país, desenes de persones. Joves i grans. De malalties i d'accidents. I que darrera de cada mort hi ha una història de vida. I que darrera de cada traspàs, hi queda gent amb dolor, amb enyor, amb llàgrimes. Potser amb il·lusions malmeses, amb plans truncats. Segur que han quedat un munt de coses per dir. Per dir-se. Molts sentiments per expressar. I un cert penediment per no haver-se disculpat per això o per allò, o un remordiment cert per aquella discussió que ara sembla del tot banal.
No estem sols a la ciutat. Ni tan sols a estes hores fosques. Fosques al carrer que la finestra de l'hospital m'ensenya, fosques a l'interior. Tampoc no és segur que el nostre drama personal siga el drama més dramàtic, si se'm permet la tautologia. Divague. I no volia.
Dic que la mort no pot aturar la vida. I que ens hem de dir en vida les coses belles, i treballar de nit i de dia, perquè la vida pague la pena de ser viscuda.
6 comentaris:
Molts ànims en estos moments tan dolorosos per tu i per tota la teua família.
Una abraçada.
gràcies amic
Tens el cap tan ben amoblat que no puc afegir res a la reflexió que fas. Cal fer el que tu has fet: un pas enrere per observar la vida des de l'angle correcte i no enfonsar-se massa. Ànim, Enric.
Eres molt generós amb amb el que dius. Moltes gràcies.
Lo siento. Un abrazo.
Vicent
Gran Enric, molts ànims! Et necessitem.
Publica un comentari a l'entrada