Ernest Hemingway va deixar escrit que “el poder afecta d’una manera certa i definida a tothom qui l’exerceix”. I venia a dir que hi ha una classe de persones que en ocupar un càrrec de responsabilitat, en exercir un poder, comencen a sentir una profunda necessitat de ser afalagats; i alguns arriben a creure’s elegits per comandar una missió transcendental que els fa sentir-se per sobre del bé i el mal. Estava temptat de dir, que és com si es tractés d’una malaltia, però és que ho és formalment. Fins i tot té un nom, la síndrome d’Hubris.
Es tracta d’una de les patologies que més deteste associades al poder. Bàsicament perquè d’una banda implica que qui ho pateix ha desconnectat amb la realitat, i per tant l’inhabilita per exercir cap càrrec públic, cap responsabilitat, perquè qui no és capaç d’escoltar i entendre la realitat, ni pot ni ha de governar.
Estos deïficats comparteixen algunes característiques que els fan fàcils d’identificar.
Tenen matisos psicopàtics. Manipulen l’entorn proper en benefici propi, intoxiquen la informació, minimitzen els seus errors i magnifiquen els aliens. I s’aclimaten tant a eixe microclima, que un cop el tasten, ja no saben viure fora d’ell.
Es creuen en possessió de la veritat absoluta. I això és el fruit d’un procés auto-referencial del pensament, que un cop estructurat, condicionen patològicament tot processament d’informació. En sentir-se única font primària de la veritat, contaminen amb el seu filtre tota informació, deformant-la, I emmotllant-la al seu pensament viciat. Cosa que els va allunyant més i més de la realitat.
I tot esta mòrbida abstracció, clar, abona un evident menyspreu pels altres. Escolten poc, obvien les opinions divergents, minimitzen el valor de tota aportació, entenen que la resta de l’entorn social només té algun sentit, si està al seu servei.
Viuen en un estat permanent de frustració, que és filla de la irreflexió. Amb massa freqüència enfronten noves situacions amb un nivell d’informació (fins i tot de formació) inadequat, i sense l’esforç analític suficient; lògic d’altra banda, ja hem explicat que menystenen les opinions alienes que no siguen laudatòries. I en este context, la probabilitat de fracàs és alta, i quan això succeeix, augmenta el nivell d’agressivitat en el seu quefer diari, i tendeixen a llançar les culpes del seu fracàs a l’entorn més proper.
Però si els sembla que tota esta simptomatologia és de complexa identificació, hi ha alguns símptomes més evidents. Els afligits per la síndrome tenen tendència a confondre la institució amb la seua persona, i a parlar d’ells mateixos en tercera persona.
Quan vaig entrar en política vaig encomanar a tres persones que no es coneixen entre elles, que em vigilaren. Que m’ajudaren a evitar que això em passés. Parle amb elles amb freqüència, em fan crítiques que m’ajuden, o em tranquil·litzen si res no els preocupa. Crec que resultaria molt útil, que tothom fes el mateix. Que es crees el seu sistema d’alarmes abans que no siga tard. Perquè si no és així, una persona intoxicada pel seu ego, pot acabar fent fracassar un il·lusionant projecte col·lectiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada