Llig en un blog un article amb sintaxi francament millorable, i amb sis o set afegitons que si l'autor se'ls estalviés, el text ni seria tan demagògic, ni supuraria tanta ràbia mal continguda. Però li reconec la gràcia del neologisme «pijomunistas», i la certesa en definir-los.
Diu l'autor que són eixa colla de joves, fills de famílies acomodades (en general hereus de professionals liberals, amb un nivell d'ingressos clarament superior a la mitjana), que els hi han permés estudiar a la universitat, sense haver-se de llogar de reposadors a un supermercat o de «fregataules» un local de fast food. Fins ací tot està bé, el problema comença quan estos joves s'inventen un joventut plena de privacions perquè «només ingressava 480€ d'una beca», obviant que a casa dels pares no els faltava de res. I eixe relat del seu passat l'invoquen per justificar la raó de la seua actual rebel·lia política, i els seus posicionaments en l'esquerra transformadora.
Tinc la poderosa sensació de que es tracta de mala consciència (de classe). Em sembla més honest dir que s'arriba a determinades posicions polítiques pel camí de la reflexió, que com a conseqüència d'un passat de penúries i limitacions, que no és tal. Perquè si un jove universitari amb una beca de 480€ al més i tot el suport econòmic de la seua família benestant, esdevé per això filocomunista; què no hauria de fer un jove que no va poder anar a la universitat, que no tenia beca, i que en tota la unitat familiar no ingressaven ni eixos 480€ mensuals? Agafar les armes?
Alguna d'esta gent fa un discurs tan carregat de força dramàtica, tan dur en les formes, i clarament dirigit a un grup social (del que forma part la seua família i de retruc ella) que convida a pensar a la mala consciència, s'hi suma l'autoodi.
A l'altre costat de l'arc ideològic, un altre neologisme, els «chonijos» i «canipijos». Són els «canis» i les «chonis», disfressats de «pijos». Aquella gent d'una extracció social més humil, que ha buscat la seua progressió social en la política, fent-se passar pel tradicional «pijerio» de la dreta més plastificada, però que en obrir la boca, posen en evidència la seua impostura.
Res en contra de que l'origen econòmic i social de la gent no determine necessàriament la seua ideologia, només caldria! Però així com els «pijomunistas» recreen el seu passat per oferir un relat de privacions inexistents; els «chonijos» amaguen els seus orígens, com avergonyits de no ser fills de la polla rossa. I expliquen a qui els vol escoltar, i de vegades a qui no vol, tots els esforços que han fet per arribar on estan. Estiguen on estiguen.
Perquè en este grup hi ha molt de "self-made man" i "self-made woman" que obliden que ací qui no té padrí no es bateja. Gent que et diu que el seu lloc de treball l'ha aconseguit gràcies al seu esforç, obviant que l'oferta li va arribar a ella i no a un altra persona, perquè havia estat ensobrant paperetes durant tres campanyes a la seu del partit. Gent que treu pit dient que va aconseguir el treball gràcies a una entrevista, però que oculta que el treball és una de les moltes organitzacions paral·leles a l'administració pública, que va muntar el seu partit, per poder facilitar la contractació a qui no volia, sabia o podia, aprovar una oposició. I esta gent, és la que quan ara desmuntes els «xiringuitos», et diuen que els acomiades per què eres un sectari. Tornant a obviar que van aconseguir el treball sense lliure concurrència, que garantís els principis d'igualtat, mèrit i capacitat. És a dir, de forma sectària, per ser membres de la seua secta política.
És eixa gent que menysté les xifres oficials de pobresa estructural, que aboquen a la misèria centenars de famílies, d'allò que coneixíem com a famílies normalitzades. És eixa gent que dóna un del seus dos sous públics (el menor, clar) a organitzacions de caritat.
Un altre dia parlem dels «chomunistes» i dels «comunijos», que també n'hi ha.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada