A la facultat vaig tindre dues assignatures semestrals que eren l'una continuació de l'altra i que en la pràctica consistien a aprendre a llegir i analitzar sentències. La professora era una dona jove, bastant allunyada dels cànons típics d'una professora de dret, i que era titular d'una sala del TSJCV.
A mi l'assignatura, o les dues parts de l'assignatura em van agradar molt. Bàsicament apreníem a saber llegir, interpretar i entendre el llenguatge sovint innecessàriament rebuscat i tècnic de les sentències que analitzàvem. Totes de diferents TSJ, del TS, del Constitucional, o fins i tot de la Cort Europea. Vaig aprendre a saber deslliurar la palla d'allò més substancial, cosa especialment important quan parles de sentències de desenes i desenes de folis. El plantejament de l'assignatura era absolutament pràctic. De vegades ens facilitava els antecedents, i el nostre treball era trobar els fonaments jurídics i dictar sentència. D'altres, teníem la sentència i els antecedents i havien de trobar la base jurídica (llei, jurisprudència...) que havia dut als magistrats a dictar aquella sentència. Fins i tot en alguna ocasió ens va facilitar la sentència i els fonaments jurídics, i havíem de suposar quina havia estat la demanda. Tot això era feina que fèiem individualment a casa, i a la classe següent, debatíem. Vaig gaudir com un cadell. Arribà a apassionar-me.
Per això, treballava molt, vaig aconseguir la clau d'accés a les dues bases jurídiques més importants, i vaig dedicar molt de temps a buscar jurisprudència, a localitzar sentències a les quals es feia referència i jo volia conéixer amb profunditat. Una de les coses que més em va agradar de la professora era que la nota anava en funció del teu raonament jurídic, no del fet que les teues conclusions coincidiren o no amb la sentència dictada. De fet, amb certa freqüència, algunes de les opinions jurídiques que vaig manifestar, eren contràries a les sentències analitzades. I no em va anar malament. En tots dos semestres vaig saldar la cosa amb un excel·lent. I este plantejament de la professora, té lògica. De fet, em recorda el que un dia ens va dir el professor de dret processal, un altre dels que va aconseguir que jo tragués un excel·lent, perquè era un excel·lent professor. Ens digué: «el dret és sempre interpretable. Cas contrari, introduiríem a Google o a qualsevol buscador la frase: "robatori de dues gallines" i ens contestaria: "tres mesos i un dia", I això, saben bé que no és així».
Si volen, es poden agafar tot això escrit com antecedents i fonaments jurídics, per a emmarcar la crítica que vaig a fer a algunes sentències recents. Ja poden suposar que a aquelles que fan referència a la concertació d'aules d'infantil i instituts, i al Decret de Plurililingüisme. La sala quarta del TSJ valencià ha admés a tràmit algunes demandes de particulars, i una de la Diputació d'Alacant en el segon cas. La Diputació no té cap competència en eixa matèria, i la sala força la interpretació fins al punt de considerar que allò que no li és propi, és autoritzat! Un disbarat jurídic, que permetria a la Generalitat assumir competències estatals, per exemple. Això per la part procedimental. En el fons de la qüestió, el que fa en tots els casos, és acceptar a tràmit, i dictar mesures cautelars. És a dir, prohibeix l'aplicació de la norma amb l'argument de què si finalment quan es jutge tingués raó el demandant, el mal seria irreparable. Això és fals en tots els casos. En primer lloc perquè la Diputació, com s'ha dit, no és part implicada; i els que sí que ho són, que és l'alumnat, té garantida la seua formació de forma adequada. En llengües. I en centres públics pel que fa a les demandes sobre la concertació. I en tot cas...com es valora el dany a l'administració, garant de l'interés general per molt que una de les sentències ho pose en dubte perillosament, en cas que la norma s'ajuste a dret? Jo els ho diré. És tan obvia la desproporció de la mesura, és tan evident la vocació política de la Sala, que no té més remei que dir en el seu escrit que la paralització cautelar només serà efectiva, en cas que els demandants ingressen en un compte judicial l'import de la concertació més els interessos del temps que puga tardar a sentenciar-se. Parlem de xifres d'aproximadament mig milió d'euros per centre, que és el que li costa a la Generalitat mantenir eixe concert. Recordem que el concert venç en el curs 2016-2017, recordem que és ensenyament no obligatori, recordem que la demanda de places ha estat assumida pels centres públics de la zona.
El dany que estes sentències, que jo considere tenen una mala fonamentació legal i una clara intencionalitat política, poden fer a l'administració ja l'he fet palés més amunt. Però i el dany polític al conseller, a la Conselleria i al Consell? Com es rescabalarà? Recorde que en una d'eixes pel·lícules de judicis tan americanes, l'advocat es dirigia al jurat i deixava anar un grapat de greus suposicions que no podia demostrar, però que sembraven un gran dubte. El jutge li retirà la paraula i digué al jurat que no havien de tenir en consideració eixes afirmacions. L'advocat tornà al seu lloc, i quan el client li preguntà "com s'ho faran per no tindre en consideració tot això que ha sentit?", ell amb un somriure contestà: "no poden". I esta és la història.
El PP, que ho sap, presenta ara una demanda de paralització cautelar de la normativa d'usos lingüístics del valencià a l'administració. Busca la paralització cautelar, perquè així guanya temps i alimenta la impressió que el Consell pren determinacions "il·legals" com afirmen alegrement, passant-se la tan reclamada per ells presumpció d'innocència per allà on els hi diré un altre dia.
Estem davant d'una operació política, on el PP i els sectors econòmics que va afavorir durant anys enfront de l'interés general fan una campanya política a la porta del TSJ, incapaços com són de fer política a les Corts. Tot simplement perquè no en saben. Mai n'han fet. Han passat del decret i l'«ordeno y mando» a l'intent de prohibir governar al Consell.
Tot això ho dic, assumint el risc que el TSJ, o algú més, vrega que estic intentant coartar la seua independència de criteri. Però és que a mi m'ho va ensenyar a fer així una jutgessa del TSJ.
3 comentaris:
Enric, tens molta raó. El PP està fent servir la Justícia per a fer populisme descarat. Ara bé, també hi veig uns altres culpables. Aquells que li posen en safata eixa possibilitat al PP. I al capdavall els damnificats, les víctimes, són els ciutadans. Concretament pel que fa al nou model escolar plurilingüe. Ho explique.
Com a valencià il·lusionat amb la nova etapa que obria el Govern del Botànic, he de reconéixer amargament que el primer responsable del revés judicial que afecta el nou model escolar plurilingüe ha estat la mateixa Conselleria d'Educació. No sóc jurista, però és la conclusió a la que arribe quan ho analitze fredament amb el sentit comú.
Tothom sabia (no cal ser un expert pedagog per tal de veure-ho) que el model plurilingüe del PP era un complet fracàs. Una immensa majoria d'alumnes en finalitzar l'etapa educativa escolar no dominen el valencià i encara molt menys l'anglés. Calia, per tant, un nou model plurilingüe, però, ai!, no precisament el model que es pretén implantar amb el Decret del 2017.
Per què? En primer lloc, perquè introdueix una discriminació envers l'aprenentatge d'una de les dues llengües oficials: el valencià. Repetisc: el valencià.
Ho explique:
Si al meu poble o barri tots els col·legis públics han triat el model bàsic, la Conselleria permet per tant la discriminació dels meus fills perquè no tenen l'oportunitat d'aprendre valencià (insistisc: "valencià") al mateix nivell que els xiquets que viuen a pobles o barris on hi ha col·legis que han triat el nivell avançat. Si tots els ciutadans valencians som "iguals" a tot arreu del País Valencià, en conseqüència "tots" els col·legis haurien d'estar obligats a oferir un bon nivell de valencià. Els col·legis amb nivell bàsic són, per tant, una font de discriminació que no es pot tolerar en una democràcia que vol oferir les mateixes oportunitats a tothom. I el mateix ocorre amb l'anglés. L'existència de tres nivells és de fet una discriminació claríssima.
En segon lloc, aquesta discriminació, ja siga envers el valencià o l'anglés, és tan clara, tan evident, que fa molt probable una reclamació davants els tribunals i que aquests l'admeten. Com així ha ocorregut. Per això no entenc les lamentacions i trobe molt a faltar l'autocrítica.
Per cert, parlant de reclamacions, curiosament no he sentit encara a ningú que es queixe pel fet que obliguen els xiquets a aprendre una llengua que no és oficial al nostre País: l'anglés. I jo pregunte: per què l'anglés i no el francés o l'àrab? Tampoc el francés ni l'àrab no ho són, d'oficials, al País Valencià, però també són llengües amb molts parlants arreu del món.
(continue en el següent comentari)
(continuació del comentari anterior)
Bé, davant el revés judicial, ja n'hi ha prou de lamentacions. Siguem intel·ligents. Volem i hem de construir un nou País Valencià després de decàdes de davastació. En aquest nou País els valencians, entre d'altres coses, ens mereixem i necessitem un sistema escolar d'excel·lència, que garantisca la igualtat d'oportunitats laborals per a tothom.
He reflexionat molt sobre la qüestió i, malgrat que no sóc pedagog, he ideat unes línies bàsiques que considere de sentit comú per a un model plurilingüe escolar que siga realment efectiu i que done les mateixes oportunitats laborals a tothom, independentment del poble o barri on hi visca.
Seria un model que hauria de ser aplicat obligatòriament a tots els col·legis del País Valencià, a tots. Un model sense cap discriminació, ni lingüística ni territorial, sense nivells (ni bàsic, ni intermedi, ni avançat). Tots els col·legis amb el mateix nivell. Un model, per tant, igualitari que no puga ser tombat pels tribunals. Els punts bàsics del model serien els següents:
1)
Mínim de 40% d'hores vehiculades en valencià a totes les escoles. És a dir, un nombre suficient d'hores per tal de garantir l'aprenentatge efectiu de la llengua pròpia. De fet, segons el mandat de la Constitució Espanyola i l'Estatut d'Autonomia, la Generalitat està obligada a assegurar el bon coneixement del valencià i a prendre les mesures que hi siguen necessàries.
2)
-Mínim de 25% d'hores vehiculades en castellà a totes les escoles, per tal d'assolir un bon nivell de comprensió i expressió orals i escrites del castellà, que és de fet la llengua hegemònica al nostre País i, per tant, la més fàcil d'aprendre en la vida quotidiana.
3)
-Mínim de 20% d'hores vehiculades en anglés a totes les escoles, per tal d'assolir un bon nivell d'anglés, però tot donant prioritat a un bon coneixement de les dues llengües oficials del nostre País, el País en què vivim, tot recordant el mandat de l'Estatut d'Autonomia esmentat adés.
4)
-La resta d'hores (15%) serien destinades a la lliure elecció del col·legi en funció del seu projecte lingüístic, tot promovent-ne l'adaptació a la realitat sociolingüística del seu entorn.
5)
-Un període progressiu d'incorporació al nou model per a aquells col·legis que encara no disposen de suficient professorat capacitat per a impartir docència en valencià i anglés.
6)
-Eliminació de l'exempció del valencià a les comarques castellanoparlants. Tots els xiquets valencians, ja siguen de Vila-real o de Requena, de Xàtiva o de Torrevieja, han de poder tindre les mateixes oportunitats laborals al País en què hi viuen. Hi tenen tot el dret. Això implica que han de poder dominar les dues llengües oficials del País. Ara bé, l'eliminació de l'exempció requeriria una reforma de l'Estatut d'Autonomia. Encara que, pensant-ho millor, el mateix l'article 6.7. de l'Estatut podria ser declarat fins i tot inconstitucional, ja que faculta els pares o tutors per a atemptar contra el dret dels seus fills a una educació que els garantisca igualtat d'oportunitats laborals al seu País.
Aquesta és només una proposta feta per mi, fent servir el sentit comú. Hi pot haver-ne de millors. Allò que vull i desitge és que la Conselleria reflexione en profunditat sobre tot allò que ha passat en intentar aplicar un model escolar plurilingüe que té unes mancances evidents i que està condemnat al fracàs judicial. El nostre País necessita una política lingüística valenta, però sobretot intel·ligent, que servisca realment per a canviar les coses, per a avançar, en comptes de fer voltes i voltes amb recursos judicials i debats amb crispació. Enfrontaments, batalles judicials i crispació, això és allò que volen els enemics de la construcció nacional del País Valencià. Per això reclame com a ciutadà valencià menys enfrontaments estèrils i més intel·ligència. No m'agradaria perdre l'esperança en la voluntat i la intel·ligència dels polítics del meu País.
Si algú discrimina, llavors pot esperar sentències en contra. Se suposa que vivim en una democràcia igualitària. El sistema escolar hauria de ser igualitari per a tothom. Ni línies en castellà, ni línies en valencià. Ni nivell bàsic, ni nivell intermedi. Totes les escoles amb el mateix nivell avançat de valencià, castellà i anglés. Les mateixes oportunitats per a tothom.
Professor Gabriel Doménech a Levante TV:
"La sentència del TSJ és prou raonable."
http://alacarta.levantetv.es/media/ultima-pagina-entrevista-al-professor-titular-de-d
Publica un comentari a l'entrada