"NO MOLESTEN, PER FAVOR" - LEVANTE-EMV- 30.06.18

A casa encara tenim telèfon fixe, però jo no li he donat el número mai a ningú, perquè he donat el número del meu mòbil a tothom. Així que si sona el telèfon a casa, sé que no és per a mi, i és una excusa perfecta per no despenjar-lo mai. Fa uns tres anys més o manco va sonar, i la meua filla que en tenia aleshores 6, calcule jo, va despenjar. Jo la sentia des del meu despatxet a casa. No sé molt bé que li degueren dir, però vaig sentir que ella tota eixerida contestava: "no nos interesa, gracias". I supose que a l'altre costat en adonar-se'n que era una cria li digueren dir: "¿y tu cómo lo sabes, nena?" i la meua filla amb una incontestable lògica li respongué: "porqué si nos interesase hubiéramos llamdo nosotros", i va penjar. Em va semblar, i per això ho recorde i ho explique sempre que puc, la forma més contundent i brillant de deixar a "la xica del cable" bocabadada i muda.

En una ocasió algú em va dir que estes teleoperadores tenen instruccions de què si no poden acabar totes les frases del manual, no marquen el teu número com ja fet, i això fa que continuen telefonant-te un dia i un altre. Així que un dia a la primera pregunta, li vaig dir a la xicona, "ja sé com va això, així que li deixaré llegir tot el manual, però no li pense fer ni cas", i va ser un acord tàcit, perquè ella impertèrrita i impassible, va continuar amb la seua lletania d'ofertes insubstancials i malicioses, fins i tot quan jo li preguntava si les entrenava el Mossad per a mantenir la compostura.

I no sé si eixa companyia em va tornar a molestar més, perquè no li vaig prestar cap atenció, però si no era eixa, era una altra. Asseguradores, bancs, companyies telefòniques... Una bona manera de desfer-se d'ells és contestar en valencià. Normalment no tarden ni dues frases en ser ells els qui pengen, i en alguna ocasió no ho fan sense primer haver-te insultat dient-te maleducat. En fi.

Les companyies del gas i la llum són pitjors, perquè estes venen a casa, i toquen el timbre i et toca alçar-te i dir-los-hi que et deixen en pau. Un dia, no fa gaire, vaig obrir mandrós, pensant que em trobaria un somriure postís oferint-me canviar de proveïdor d'energia elèctrica, i em vaig trobar als Testimonis de Jehovà, Atalaia en mà. Només els vaig mirar i abans que digueren "Al·leluia", els vaig amollar: "ja tenim déu, gràcies", i els hi vaig tancar la porta als del tetragràmaton, com Jesús expulsà als comerciants del Temple.

Ara però he trobat una solució més contundent i que espere que funcione. M'he inscrit a la Llista Robinson. Una llista d'exclusió on la gent que en formem part hem expressat voluntàriament que volem deixar de rebre publicitat. Té cobertura legal i vorem si funciona. Tot i que els confessaré que haver-la batejat Robinson en referència a un nàufrag incomunicat em sembla més descoratjador i desincentivador que una altra cosa. No es tracta d'estar incomunicat, sinó de comunicar-te amb qui et dóna la republicana gana.

Ja els dic. M'hi he inscrit esta mateixa setmana i em venia de gust compartir-ho, en una setmana on s'ha parlat de llistes molt pitjors. Per exemple de la llista de morosos amb Hisenda, on hi ha polítics proscrits, artistes que s'han engreixat, i futbolistes que guanyen diners a colps de peu, i fan la renda a colps de cul. Bé, i també s'ha parlat d'eixa altra llista, la de la militància del PP en B. Eixe 90% que no pagaven les quotes en A, ni en B, i mira que en això de la B en tenen costum.

"EL PAPER DEL TREBALL EN EL FUTUR" - Levante. Economia - 29.06.18

Fa uns dies, organitzat pel servei públic d'ocupació, vam celebrar a València el congrés «Esperant els Robots: El Futur del Treball en la Comunitat Valenciana». Al llarg dels dos dies de sessions van intervenir una vintena d'experts, organitzats en huit taules redones, en les que van debatre sobre automatització, renda ciutadana, nínxols d'ocupació, economia feminista, escletxa salarial, canvi climàtic, etc…

El congrés no era un punt d'arribada, sinó de partida. Era la primera exposició pública de la profunda reflexió que estem fent des del Servei Valencià d'Ocupació i Formació, sobre els canvis que s'han produït en el món del treball els darrers anys, i també un esforç predictiu dels canvis que estan per vindre. Perquè d'entre les moltes conclusions a les quals vam arribar, n'hi ha una que per prèvia, condiciona la resta, i que si se'm permet l'autocitació, jo vaig resumir així: «Hi ha dues classes de coses. Les que deixem que passen, i les que fem que passen». O com va afirmar Will Stronge: «l'automatització és una elecció política, no un destí».

Perquè el cert és que al final la intel·ligència artificial, l'automatització, etc., passaran en funció de què nosaltres vulguem que passen. El futur no està escrit. De fet, el futur immediat i a curt termini, l'estem escrivint amb les decisions que prenem ara mateix. I en tot això, l'administració no només no podia quedar fora, sinó que ha d'assumir el lideratge. Un lideratge participatiu, col·laboratiu, que hem d'exercir al costat dels agents socials.

El paper nuclear que ha jugat en les nostres vides el treball està ara en qüestió. És cert que treballem un poc menys que abans de la primera revolució industrial, però treballem infinitament més que en l'edat mitjana, per exemple. Clar que no era una vida còmoda, i que no la voldríem ara, però el cert és que al voltant de 1300 al que hui és Espanya, els camperols treballaven com a molt set mesos a l'any. Just el que necessitaven per a viure, tot anava més lent. Els nostres avantpassats potser no eren rics, però tenien temps lliure en abundància.

I per quina raó no podria ser eixa (en una altra proporció segurament) una aspiració lícita de la ciutadania? Treballar menys hores, perquè treballe més gent, mentre disposem de més temps lliure per a seguir formant-nos, o per a invertir-lo en la família i les amistats, i si ho volen des d'un punt de vista més econòmicament ortodox, per a gastar i consumir.

L'arribada dels robots, com metàfora de la quarta revolució industrial, és evidentment un repte. És, segur, un risc si no sabem definir amb intel·ligència els passos que cal donar, perquè és segur que ens obligarà a tenir una ment adaptativa, a estar en permanent estat d'aprenentatge i formació. Perquè és un objectiu bàsic evitar la polarització entre aquells amb més habilitats i coneixements, capaços d'adaptar-se, i d'altres que per diferents raons poden quedar-se a meitat camí.

Però és sobretot una oportunitat per a reflexionar, sobre el model de mercat de treball que volem. De societat si se'm permet ser agosarat. Perquè partint de l'automatització i les noves tecnologies, no hauríem de renunciar a la possibilitat de construir una societat millor. Una societat on el benestar, la cohesió i la inclusió social són els objectius fonamentals, una societat on és possible treballar menys però millor, garantint equilibris entre el temps lliure i el treball, reconeixent el treball reproductiu. Sí. I vull fer una clara diferenciació entre ocupació i treball, perquè va ser una de les idees força del Congrés. No pot ser que el treball reproductiu i domèstic (feminitzat fins al paroxisme) continue sense ser remunerat econòmicament. Hem d'avançar per tancar el cicle, per connectar definitivament l'esfera productiva amb la reproductiva, per situar el benestar de les persones al centre de totes les nostres polítiques.

Com no pot ser que considerem autoocupació les indecents condicions laborals de molts treballs nascuts sota l'etiqueta de «col·laboratius» i que en la pràctica no són més que fórmules de la més dràstica precarització salarial i de seguretat en el treball. Entés això darrer en tots els sentits. O que juguem a creure que és un avanç una plataforma de facturació de falsos autònoms, que en realitat no fa més que afeblir la seua ja difícil situació economicolaboral.

Eixa revisió del paper que ha de jugar el treball en les nostres vides, no és tampoc una novetat. És un debat que ja dura algunes dècades, i que té resultats interessants per a l'anàlisi al Canadà, França, Portugal, Alemanya... Els països escandinaus són segurament els més avançats en esta readaptació del temps. Són els països on menys hores es treballa, els països on més contractes a temps parcial hi ha, alguns dels països amb majors nivells de productivitat industrial, i de benestar social. I ací, clar, hi juga un paper determinant la legislació social.

I sent cert que els nostres nivells de protecció social encara estan lluny d'eixos estàndards, no deixa de ser cert que en només tres anys, i malgrat els entrebancs d'un govern central que ens dificulta legislar, s'han fet avanços significatius. La nova Llei de Renda Valenciana d'Inclusió, suposa un pas endavant importantíssim. Primer, reconeixent el mateix dret a l'existència, el dret inalienable a comptar amb ingressos econòmics suficients per a poder tenir un projecte de vida digna. Segon, facilitant mecanismes i instruments que afavorisquen la infusió sociolaboral. A això és al que em referia quan he escrit que les decisions que prenem hui, determinen el futur que tindrem.

"ADÉU I QUE HO PASSE BÉ" - Levante-EMV -23.06.18

Probablement, estic generós, Rajoy no ha estat el millor President de la democràcia, però com he sentit dir a un senyor a la ràdio, podria ser el millor ex-President. Bàsicament perquè s'ha reincorporat al seu lloc de treball, que tenia en guaret fa tres dècades. Una plaça de registrador de la propietat, que alguns malintencionats diuen que va guanyar de forma poc legítima. Rajoy trenca la vella tradició dels exPresidents d'anar al Consell d'Estat, i cobrar un sou d'ex. O bé d'anar, com Aznar, al Consell d'Administració de Murdoch (encara que amb ell allí sembla més aviat Mordor); o de fer-se representant de iots i Cohibas com González, o d'arreglador de processons a l'Amèrica llatina, com Rodríguez. A esta gent que marxa però es queda, se li'n diu «gerros xinesos». Figures decoratives de discutible gust, que no saps com encaixar en una decoració d'Ikea com són els partits (cadascú s'ho munta com pot).

Rajoy (ja) no serà una molèstia en el món de la política. S'incorpora al seu despatx i passa del «a mi que me registren» que deia pel Gürtel, a enregistrar als altres. Estarà un poc desentrenat, però és un home llest. Segur que ja ha preguntat pel MS TRES, perquè quan va marxar els ordinadors funcionaven amb MS DOS. Però com va dir ell «yo he trabajado muchas veces».

Al tall. Que està molt bé, i hauria de ser normal, que en acabar el pas per la política tothom tornarem als nostres llocs de treball, o poguérem treballar al sector privat. Però la realitat és molt més complexa. Quan el meu nom aparegué en un diari com a integrant d'una llista electoral per primera vegada, l'empresa on treballava tardà 6 dies en acomiadar-me. Òbviament els vaig haver de dur a judici, i en l'SMAC es van avenir a pagar-me la indemnització més alta que preveu la llei. Però em vaig quedar sense feina. No sóc un cas únic. És molta la gent que ha tingut problemes a les seues empreses per voler participar en política. Especialment si formen part d'allò que en algun moment es coneixia com a partits minoritaris. Ara. Fa anys. I després. A sobre, i segurament amb bon criteri, hem establert períodes de carència entre el final dels càrrecs de representació i una possible incorporació a empreses amb les quals com càrrec públic hages tingut relació. S'entén perfectament la raó. Però també és cert que una alcaldessa, un regidor d'un poble o una ciutat menuda, ho tindrà molt difícil durant cinc anys per poder treballar al seu poble, perquè la majoria de les empreses hauran contractat amb l'ajuntament. Així que sembla que la política és per a rics o per a funcionaris. Que a estos darrers sí que la llei els hi protegeix el lloc de treball.

Clar que hi ha qui ha trobat alguna drecera. Per exemple. El PP muntava empresetes i fundacions, on contractava gent sense cap garantia de transparència i ni concurs de mèrit i capacitat, per a fer funcions que hauria de fer la funció pública. Això no només no garanteix que el servei públic el presten les persones més preparades, i per tant qüestiona la qualitat del servei, sinó que com el règim popular durà un quart de segle, molta d'eixa gent ha consolidat drets laborals. De forma que ara no se'ls pot acomiadar. No són funcionaris, és cert, però el seu lloc de treball el tenen garantit com si foren interins de l'administració. I també moltes comissions de serveis sospitoses. O directament treballadores zombies.

Sincerament crec que tenim un problema amb tot això. La tendència a fosilificar la condició d'electe, eixa simbiosi entre el cul i l'escó, té una dèbil, explicació en les dificultats per a tornar al treball en les empreses. A alguns països dels quals considerem democràcies avançades, haver estat servidor públic (càrrec electe) t'obre portes al món laboral, perquè es valora positivament la teua vocació de participar en la vida col·lectiva. Ací no. Ací és una condemna. Si has estat càrrec públic, el que la majoria de la gent pensa és que eres poc treballador, possiblement corrupte si tens oportunitat, i molt probablement un inútil i un incompetent. A esta percepció ajuden moltes coses. Els múltiples casos de corrupció, o la gent que arriba als càrrecs públics sense haver treballat mai abans... I no parle només de joves diputats autonòmics que donen lliçons d'emprenedoria a les Corts, o de Casado que per no haver treballat mai fora de la política, sembla que ni els treballs de classe feia. No. Parle fins i tot de gent com l'anterior Ministra de Treball. Que si no fos tan greu, seria una ironia. Caldrà una reflexió. 

"EL PUTO FUTBOL" - Levante-EMV- 16.06.18

Mal que li pese a Rivera des de 1982 al govern espanyol es van succeint alternativament el PP i el PSOE. I en estos quasi 40 anys de bipartidisme imperfecte i de governs més imperfectes, hi ha un nom que recorda a Lampedusa, Florentino. Parafrasejant a Monterroso «Quando el gobierno (PSOE-PP-PSOE-PP-PSOE) cambió, Florentino todavia estaba allí». És un poc un dinosaure de l’economia públicament alimentada, que es resisteix a extingir-se. Tot el contrari. Gaudeix de gran salut.

Ara de cop i volta, hi ha molta gent que creu que Florentino Pérez, trenca més Espanya que el procés català, més que la corrupció, més que la pobresa energètica, més que els salaris que no et salven de l’exclusió, més que la violència de gènere. Però no és per que de així en sec, hi haja hagut un rampell de consciència social, no. És pel futbol.

Els confessaré que el futbol no m’agrada especialment. Reconeixeré que només he vist partits sencers del CD Castelló, i més per un cert localisme amable, que per l’esport en sí. De forma, que a mi que el President del Real Madrid, el senyor Pérez, haja fitxat com entrenador al seleccionador Lopetegui ni fu ni fa. I si això fa que la selecció es desequilibre emocionalment (amb la immoralitat que se’ls hi paga, tenen l’obligació d’estar concentradets) tampoc no em fa fred ni calor. I si eliminen a Espanya, doncs tal dia farà un any. I com ara supose que el nacionalisme banal d’un bon grapat de conciutadans criticarà el meu nul compromís amb la selecció espanyola de futbol, i dirà que sóc un mal espanyol i 1que així no em voldràn a Ciudadanos, els recordaré que a ells els li la bufa de forma descarada la selecció espanyola d’esquí de fons, la selecció de hockey herba femenina, o la selecció paralímpica de tennis de taula; i totes elles en principi representen, o haurien de representar, eixe sentiment patriòtic, que siguem seriosos, només funciona amb el futbol milionari i masculí. Esta setmana passada l'equip de K4 500 va guanyar la medalla d'or al campionat d'Europa. No vaig sentir clàxons ni petards al carrer. Ni ningú es va banyar en calçotets en una font pública. Així que de lliçons ni una. Però deixem-ho estar.

El cas és que hi ha un munt de gent enfadada amb este empresari, perquè ha fet trontollar les bases de la selecció espanyola de futbol. Però tota eixa gent va callar quan l’abril del 2012 es produí un terratrèmol de 3’1 an l’escala Richeter als voltants de la plataforma d’injecció de gas, coneguda com Castor, operada per ACS, l’empresa de Florentino Pérez. Trontollava la terra, i les cases, i les vides. I van callar quan des de mitjans de setembre de 2013 es van produir centenars, sí, centenars de sismes en la zona on el projecte Castor estava injectant gas. Callaven i miraven la tele (segurament futbol) quan el primer d’octubre tingué lloc un terratrèmol de 4’2 a l’escala de Richter, causant alarma a les poblacions d’Alcanar, Benicarló, Cervera, Càlig, Peníscola, Sant Carles de la Ràpita i Vinaròs.

Gràcies a la lletra menuda del contracte signat pel govern, l’empresa de Florentino Pérez va cobrar una indemnització de 1.300 milions d’euros (el pressupost de l’ajuntament de Castelló per a 7 anys i mig!). Indemnització anul·lada en desembre passat pel Tribunal Constitucional, però que Florentino Pérez no ha tornat. I la gent callava i mirava el futbol a la tele.

Potser cal recordar que va ser regidor de l’ajuntament de Madrid amb UCD, i arribà a Director General de Infraestructuras de Transporte del Ministeri de Transports, Turisme i Comunicacions. I possiblement d’ací li vinga l’afició per les autopistes...Bo, d’això i de una certa informació privilegiada que flueix a la llotja del Bernabeu. El rescat de les autopistes de peatge és només el penúltim episodi de la utilització dels diners públics per sufragar les pèrdues de les grans empreses espanyoles. Els cànons del liberalisme econòmic sembla que no serveixen per als poderosos. Entre totes elles, destaquen en els rescats les empreses de Florentino Pérez. Sempre Florentino. I a Castelló podríem parlar del flamant Menador, que en la reforma Pérez també va fer de les seues.

Així que a tots els patriotes de samarreta de la selecció, que ara estan indignats amb este empresari gens modèlic, em permet suggerir-los-hi, que amplien la seua indignació contra este senyor, però per raons més contundents.

"LES FORMES" -Levante-EMV- 09.06.18

Crec que va ser Mercedes Milà, fa molts anys, quan era una periodista punyent i feia entrevistes molt preparades, molt abans que ens fes saber que es pixa a la dutxa. Bo no n'estic del tot cert, però diria que va ser ella. El cas és que va entrevistar a Adolfo Marsillach, actor, director i autor dramàtic de gran prestigi i talent, i amb una basta cultura. I ella, un poc farta per les respostes salpebrades d'anècdotes i citacions cultes, li va amollar: "I vosté per què és tan pedant?", i Marsillach, sense immutar-se va contestar: "perquè puc". Formidable.

El mal és que hi ha molta gent que practica la pedanteria i no pot. Un dia a un plenari, li vaig haver de dir a un adversari polític: "la seua prepotència signa xecs que el banc del seu talent no pot cobrir". No ho va entendre, la qual cosa demostra que jo tenia raó. I així són amb massa freqüència els debats polítics. La dreta té el costum de dir que nosaltres no estem preparats, que no sabem governar, que no tenim ni idea de res... Com si ells tingueren la ciència infusa! O s'hagueren format tots a la Juan Carlos I- Com si igual que Franco, governaren per la gràcia de déu. I m'han acusat també del contrari. Un dia en un debat en el qual tractàvem sobre una qüestió que està en el meu àmbit de coneixement acadèmic i professional, vaig recordar eixa formació per reforçar l’argumentació, i se'm va acusar de refregar títols pel nas dels altres. Tant se li val.

El cert és que amb molta, moltíssima freqüència, en debats polítics hi ha massa gent que diu bestieses grans com les exageracions del currículum de Pablo Casado. Però fins fa no massa temps, la cosa es quedava en este nivell. Exageracions, prepotència argumental, asseveracions sense cap base sòlida, algunes mentides malintencionades, altres filles de la supèrbia i la ignorància barrejades... Però en estos últims anys, la cosa ha anat empitjorant.

Hi havia aquella dreta "pija", "niño pera" que en diuen els castellans. Gent estirada, de casa bona, ben pentinats, amb vestits a mida (ui perdó!), amb estudis i botons de puny. Llepafils, i una miqueta peix bullit. Després vingué una altra generació de populars. Gent més de classe mitjana, conservadors, amb entrada de carro, que parlaven normal, i que miraven amb distància als seus antecessors. Bàsicament, perquè estos els miraven com miraven a les minyones en Up and Down. Tinc una anècdota sobre això. Un any, al sopar de la Regata Puerto Azahar, l'aleshores Ministre Costa, va vindre a la meua taula (allà a un raconet ridícul) a conéixer-me per pura curiositat, com qui va a vore un endemisme exòtic a un zoològic, tot, mentre obviava saludar al grup de destacats populars locals de tres taules més enllà. Eixa era la relació entre "normals" i "pijos" populars.

Ara la cosa ha anat clarament a pitjor. Hi ha una gran part dels seus grups municipals o parlamentaris, dels seus portaveus i síndics, que són uns busca-raons. Unes bronques. Interrompen arrogants els torns dels adversaris. Tant se li val sí és a una comissió, a un ple, un debat, una tertúlia radiofònica, o la barra d'un bar. Per a esta nova generació que arriba a la singularitat havent-se criat en les noves generacions en plural, tot són barres de bar. Tot són crits i males formes. Tots són Hernándo. "Porqué yo lo valgo".

I és que d'aquella gent que es va criar amb La Clave, ja no en queden gaires. Ara la dreta és la que va vore Tómbola abans de tancar Canal 9, i ara veu Sálvame (que de fet és el que li demanen inconscientment al déu de les llistes electorals, sabedors que toquen a poc). No millorarà. De fet, la nova secretaria de Comunicació del PP de Madrid, és Isabel Rábago. Periodista de Sálvame i ex concursant de Supervivientes. Que ara com ara, és el que els hi agradaria ser a tota esta gent el 2019. Clar que Pedro Sánchez acaba de fitxar com a la seua mà dreta a la Moncloa a Ivan Redondo. L’assessor que fins fa poc assessorava a gent del PP i autor intel·lectual de la campanya xenòfoba d’Albiol a l’alcaldia de Badalona.

UNA ANÀLISI VALENCIANA DEL CANVI DE GOVERN A ESPANYA 02.06.18

Per si algú s'ha despistat, que quede clar que no sóc massa bo analitzant la realitat política, però encara que només siga perquè parlar sobre el tema genera un debat del qual pot aprendre tot-hom (sobretot jo), crec que paga la pena.

Vull centrar-me en les conseqüències que per a la política valenciana pot tenir el canvi de govern a Espanya. Però forçosament hauré de barrejar elements d'allà amb els d'ací, perquè la interrelació és obvia.

Com pot afectar eixe canvi, per partits.

PP.

És evident que la pèrdua de poder generarà una tensió important. I li resta al PPCV bona part del seu discurs, i no poques opcions d'influir en el que passa ací. La comissió bilateral pel decret de plurilingüisme n'és un exemple molt evident. Els recursos al TC presentats pel Gobierno contra totes les lleis socials aprovades a les Corts, un altre. Sense tot això, este darrer any desarma en gran part al PPCV.

Però també li treu pressió de sobre. Ara les justes reivindicacions valencianes, que el cinisme popular titlla de "victimisme", deixaran de dirigir-se a un govern popular. I de fet, vorem com en 48 hores el PPCV reclamarà amb força al nou govern, el que durant tres anys ha perdonat, justificat o ignorat. Per tant, doble avantatge. Deixaran de rebre crítiques, i podran fer crítiques.

Tot i que clar, perdent la Delegació del Govern, també perden un organisme nítidament propagandístic.

Hi ha qui creu que també li beneficia el temps d'ací a les eleccions (totes) per refer-se del cop de la sentència. Jo ací manifeste dubtes. Queden sentències de les dures, que aniran espigolant el calendari abans dels comicis. I alguns són en clau nítidament valenciana, i això castigarà durament al PPCV. I hem d'ajudar al fet que així siga-

PSOE.

Governa a tot arreu. Està en els centres de poder. I això té evidents avantatges, gairebé totes les que ha perdut el PP. Però ho farà des d'una debilitat estructural, que no li permetrà prendre totes les decisions que considere oportunes.

I això, també té avantatges i desavantatges. Perquè el PSOE usarà eixa debilitat per a escudar-se a l'hora de no fer coses que li incomoda fer. Això ja ho coneixem.
Fins a quin punt el PSPV-PSOE podrà mantenir la posició de govern i oposició? Oposició en el sentit de reivindicació territorial. Crec que ací rau el principal problema socialista, vist des de l'òptica valenciana. Si decau la pressió i determinació amb la qual es reclamava fins abans-d'ahir al govern central, quedarà en profunda evidència. I per altra banda, les sigles pesen molt i massa. Fins a quin punt es podran permetre una posició dura i sòlida, en enfront deun govern del seu propi partit, que a sobre és numèricament dèbil i estarà sent destrossat dia sí dia també per la competició de la dreta ferotge i malferida?

Ciudadanos.
Probablement és el partit més perjudicat en este nou escenari. I la culpa és només seua. La prepotència i la pressa, els ha dut a cometre un error d'estratègia. Dir que la legislatura estava liquidada, va posar negre sobre blanc que l'únic que l'interessava era la salut del seu partit. Clar. Ciudadanos ha mantingut al poder al PSOE andalús malgrat els ERO, és cert que no hi ha sentència, però... Al PP de Múrcia, malgrat els problemes judicials. Al PP de Madrid, malgrat els escàndols... I havia fet President a M. Rajoy, el que apareix als papers de Bárcenas. I ara de cop i volta tenia pressa. Què havia canviat? El CIS. La demoscòpia que els donava guanyadors. 
I perduda eixa bassa, només li quedava exigir la dimissió de Rajoy per posar-se una altra medalla. Però per al PP, Rajoy no és el president de Múrica, ni la de Madrid. És una peça de caça major. Però això la pretenció de Rivera era de ser molt innocent. Rajoy i el PP estan més bregats que Rivera i Ciudadanos. La dimissió de Rajoy no garantia mantenir el poder. Un cop el PNB havia fet el salt per por a les eleccions i que les guanyés Ciudadanos, res o garantia que una nova candidatura popular tingués millor resultat que la de Sánchez. Així que Ciudadanos es va posar del costat dels corruptes, i quan estos van caure, el van arrossegar.

I ara ve la guerra a la dreta. El PP a l'oposició es berenarà a Ciudadanos. Té quatre vegades més escons, i més llengües viperines. Si m'escureu, més gent preparada. I després està Hernando i Maillo. Però tots junts deixaran a Ciudadanos sense espai. A sobre, Catalunya té nou govern i ha desaparegut el 155, així que Ciudadanos a Catalunya, també perdrà part del seu espai i projecció. I siguem francs, al País Valencià, Ciudadanos viu del que passa a Espanya (o millor dit, del que passa a Espejo Público) perquè ací són allò que són. i no és gran cosa.

Podemos. 
He de dir Podemos-IU-Equo, perquè han decidit anar junts a municipals, autonòmiques i europees. Reconec que és qui més em costa d'analitzar. Crec que en gran part anirà en funció del que passe amb Podem a Espanya. La veritat és que les previsions de futur fins a la setmana passada no eren molt bones. Però crec que això canviarà en funció de la relació que tinga PSOE i Podemos a nivell govern central. Depén del protagonisme que Podemos puga tenir. De com es comporte respecte al PSOE. Ho té fotut. Si és dur, se l'acusarà de fer trontollar un govern progressista dèbil, si no ho és, és el PSOE qui s'emportarà tots els mèrits.

L'addició d'EU és un element interessant. Crec que EU és més procliu a la implicació en les preses de decisió política i de gestió. Vull dir que són més proclius a participar en governs de progrés que Podem i les seues marques locals, que sovint han preferit fer la puta i la Ramoneta. Jugar al sí però no. A estic fora i vull decidir com si estigués dins, però això sí, sense assumir el desgast, les responsabilitats i la feina d'estar dins. Possiblement ara ja han aprés algunes coses d'estos quatre anys, i la influència d'EU, podria fer-los-hi evolucionar més ràpidament cap a la comprensió de què ser oposició només és raonable, quan no és voluntària.

Compromís.

I nosaltres què? Doncs també tenim una posició dual. Avantatges i desavantatges. Ens anirà molt bé si tenim la capacitat, i jo crec que la tenim sobradament, de fer valer la influència política que ens pertoca, en la política del nou govern. Vull dir, que han estat els quatre escons de Compromís qui més i millor han treballat per aconseguir fer fora al PP. Donant suport a totes les mocions, proposant-ne una altra amb un document programàtic nítid, donant suport efectiu a l'actual. A sobre, hem aconseguit que el govern del Botànic siga un exemple de model de relació, reconegut pel mateix equip del President Sánchez. Per tant, en la mesura de què siguem capaços de posar l'agenda valenciana en l'agenda de la Mocloa i el Congreso, tenim cartes guanyadores.

És cert que les millores que puguen produir-se al nostre país respecte a les relacions amb el govern central, portaran marca PSOE, i el PSPV-PSOE podria fagocitar tots els èxits. Però això ja ho coneixem de la vida municipal i del Consell, i sabem com actuar. I és cert també, que el PSPV-PSOE no podrà, sabrà, voldrà mantenir el mateix to reivindicatiu davant este govern... Però nosaltres sí. En la mesura del fet que siguem capaços de mantenir la mateixa pressió "a Madrid", seguirem creixent en l'imaginari col·lectiu, com els qui millor defensem els interessos valencians. I això és important per a una força política com la nostra.

"LA FI DE LA IMPUNITAT" - Levante-EMV - 02.06.18

Jo crec que m'ha passat com a Pedro Sánchez, que pensava que la moció de censura, per desgràcia, només serviria perquè el ressuscitat líder del PSOE pogués tenir una quota de pantalla, un cert protagonisme, que la seua valenta decisió de dimitir per no ajudar a fer a Rajoy President, li havia robat. No estar al Congreso era un problema. Com ho va ser per a Hernández Mancha, que dormitava al Senat i necessitava una xuta de Congrés.

Per això segurament, jo havia escrit un article parlant de coses de menys actualitat, o d'actualitat permanent, i no de la moció de censura. No m'esperava, ho confesse, que el dissabte Catalunya tingués govern legítim i Espanya Gobierno en funcions. De fet, dilluns tinc una reunió a Madrid, al Ministerio de Trabajo, i no sé qui em rebrà. Això sí, sé que hi haja qui hi haja al Ministerio a partir d'ara, jo reclamaré el mateix. Un finançament just per a poder fer polítiques actives contra la desocupació, en favor de la formació ocupacional, de l'orientació professional. No com ara, que malgrat liderar a Espanya la gestió dels fons de Garantia Juvenil, seguim rebent 71 euros menys per persona aturada i any, que la mitja espanyola.

Em disperse... Dic que havia fet un article, però la realitat, l'actualitat ha canviat tant i tan ràpid, que sembla del tot impossible no fer referència este dissabte al qual haurà passat este dijous i divendres. I és que el que ha passat és la impunitat política s'ha acabat. Fi. El PP, condemnat per ser el beneficiari de la trama corrupta de la Gürtel, organitzador de la trama, comptabilitzador d'una caixa B durant llustres, seguia pensant que no passava res, perquè les urnes legitimen. Les urnes. Ells que van enviar a la policia i la judicatura a perseguir urnes, enfront d'una societat civil (majúscula, però en minúscula) que els hi va escamotejar les urnes i les va defensar pacíficament amb els seus cossos.

Doncs són també les urnes, i és també eixa Constitució de la qual alguns només coneixen un parell d'articles i negligeixen la resta, la que ha permés que el sumatori d'interessos diversos, representants per una majoria parlamentària (social doncs), hagen desnonat a M.Rajoy de la Moncloa. Rajoy, que segons la sentència molt probablement va mentir davant el tribunal, i que reiteradament ha mentit en seu parlamentària, en roda de premsa i en plasma. Rajoy a casa. I amb ell tot el PP.

I esta és bona, perquè M.Rajoy i els seus mariachis, han estat dient que Sánchez és un ambiciós egoista que només pensa en ell i que no li preocupa l'estat que vol governar. Però fets els números, cartes sobre la taula, només hi havia una possibilitat d'evitar eixe govern al qual han anomenat "Frankenstein", i era la dimissió de Rajoy. Això haguera permés, tot i que no garantit, un possible govern del PP, amb Ciudadanos si calia, liderat per una altra persona. Però Rajoy amb el seu egoisme ha impedit eixa possibilitat. Ho degué decidir el dijous en eixa llarga sobretaula a un restaurant, mentre la bossa de marca de la Vicepresidenta ocupava el seu seient. Una metàfora punyent. A Catalunya un llaç groc que reclama la llibertat dels presos preventius ocupa els escons dels absents. A Madrid, a Espanya, l'escó del President l'ocupa una bossa. Una cartera. Una bitllera. La dignitat enfront a la corrupció sistèmica.

Encara queda un bon grapat de sentències. Falta la dels Papers de Bárcenas, que són els papers del PP. Falta la Gürtel valenciana, la F1 de València, el Lezo. No quedarà un pam de net. I més enllà de l'expulsió del paradís de la comissió en el que havien convertit el poder polític esta gent del PP, queda també un regust potent a la boca, d'este debat. Ciudadanos és un conjunt d'eslògans d'extrema dreta, que no aguanta un debat. Este l'ha perdut el PP, clar. Però també Ciudadanos que s'ha col·locat voluntàriament en el costat dels perdedors, dels corruptes. Ells sabran. Nosaltres ja ho sabiem.