Probablement, estic generós, Rajoy no ha estat el millor President de la democràcia, però com he sentit dir a un senyor a la ràdio, podria ser el millor ex-President. Bàsicament perquè s'ha reincorporat al seu lloc de treball, que tenia en guaret fa tres dècades. Una plaça de registrador de la propietat, que alguns malintencionats diuen que va guanyar de forma poc legítima. Rajoy trenca la vella tradició dels exPresidents d'anar al Consell d'Estat, i cobrar un sou d'ex. O bé d'anar, com Aznar, al Consell d'Administració de Murdoch (encara que amb ell allí sembla més aviat Mordor); o de fer-se representant de iots i Cohibas com González, o d'arreglador de processons a l'Amèrica llatina, com Rodríguez. A esta gent que marxa però es queda, se li'n diu «gerros xinesos». Figures decoratives de discutible gust, que no saps com encaixar en una decoració d'Ikea com són els partits (cadascú s'ho munta com pot).
Rajoy (ja) no serà una molèstia en el món de la política. S'incorpora al seu despatx i passa del «a mi que me registren» que deia pel Gürtel, a enregistrar als altres. Estarà un poc desentrenat, però és un home llest. Segur que ja ha preguntat pel MS TRES, perquè quan va marxar els ordinadors funcionaven amb MS DOS. Però com va dir ell «yo he trabajado muchas veces»
Al tall. Que està molt bé, i hauria de ser normal, que en acabar el pas per la política tothom tornarem als nostres llocs de treball, o poguérem treballar al sector privat. Però la realitat és molt més complexa. Quan el meu nom aparegué en un diari com a integrant d'una llista electoral per primera vegada, l'empresa on treballava tardà 6 dies en acomiadar-me. Òbviament els vaig haver de dur a judici, i en l'SMAC es van avenir a pagar-me la indemnització més alta que preveu la llei. Però em vaig quedar sense feina. No sóc un cas únic. És molta la gent que ha tingut problemes a les seues empreses per voler participar en política. Especialment si formen part d'allò que en algun moment es coneixia com a partits minoritaris. Ara. Fa anys. I després. A sobre, i segurament amb bon criteri, hem establert períodes de carència entre el final dels càrrecs de representació i una possible incorporació a empreses amb les quals com càrrec públic hages tingut relació. S'entén perfectament la raó. Però també és cert que una alcaldessa, un regidor d'un poble o una ciutat menuda, ho tindrà molt difícil durant cinc anys per poder treballar al seu poble, perquè la majoria de les empreses hauran contractat amb l'ajuntament. Així que sembla que la política és per a rics o per a funcionaris. Que a estos darrers sí que la llei els hi protegeix el lloc de treball.
Clar que hi ha qui ha trobat alguna drecera. Per exemple. El PP muntava empresetes i fundacions, on contractava gent sense cap garantia de transparència i ni concurs de mèrit i capacitat, per a fer funcions que hauria de fer la funció pública. Això no només no garanteix que el servei públic el presten les persones més preparades, i per tant qüestiona la qualitat del servei, sinó que com el règim popular durà un quart de segle, molta d'eixa gent ha consolidat drets laborals. De forma que ara no se'ls pot acomiadar. No són funcionaris, és cert, però el seu lloc de treball el tenen garantit com si foren interins de l'administració. I també moltes comissions de serveis sospitoses. O directament treballadores zombies.
Sincerament crec que tenim un problema amb tot això. La tendència a fosilificar la condició d'electe, eixa simbiosi entre el cul i l'escó, té una dèbil, explicació en les dificultats per a tornar al treball en les empreses. A alguns països dels quals considerem democràcies avançades, haver estat servidor públic (càrrec electe) t'obre portes al món laboral, perquè es valora positivament la teua vocació de participar en la vida col·lectiva. Ací no. Ací és una condemna. Si has estat càrrec públic, el que la majoria de la gent pensa és que eres poc treballador, possiblement corrupte si tens oportunitat, i molt probablement un inútil i un incompetent. A esta percepció ajuden moltes coses. Els múltiples casos de corrupció, o la gent que arriba als càrrecs públics sense haver treballat mai abans... I no parle només de joves diputats autonòmics que donen lliçons d'emprenedoria a les Corts, o de Casado que per no haver treballat mai fora de la política, sembla que ni els treballs de classe feia. No. Parle fins i tot de gent com l'anterior Ministra de Treball. Que si no fos tan greu, seria una ironia. Caldrà una reflexió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada