La lectura més conservadora sobre el paper del sector públic a l'economia, vindria a dir que en el millor dels casos es redueix a facilitar el dinamisme econòmic del sector privat; i en el pitjor a molestar amb la seua burocràcia, lenta i pesada. I atribueix al sector privat, al que considera àgil i capaç d'assumir riscos, tota la capacitat innovadora que alimenta el creixement econòmic. Segons esta visió, l'estat només ha d'intervindre per resoldre «errors del mercat», o evitar abusos establint normes de joc clares.És una visió reduccionista, amb algunes falsedats argumentals. Com pretendre que la innovació és sempre privada, o que la pública només intervé en aquells àmbits on el sector privat no veu negoci. Per exemple, medicaments per a malalties rares on els laboratoris privats no entren, perquè no poden vendre prou tractaments per a fer calaix. Esta lectura considera als actors econòmics privats com innovadors, creadors de riquesa, i capaços d'assumir riscos; mentre que relega a l'Estat al paper de detractors de riquesa, o com a molt distribuïdor. I això impossibilita una vertadera col·laboració publicoprivada.
La realitat és ben diferent. Darrere dels països (o les regions més dinàmiques d'alguns països) que deuen el seu creixement econòmic a la innovació, sempre hi trobem un estat que no s'ha limitat a administrar i regular la riquesa, sinó que ha jugat un paper determinant, sovint assumint més riscos que les empreses. I en tota la cadena innovadora. Investigació bàsica i aplicada, comercialització i fins i tot finançament inicial de les empreses. Darrere de la imatge bucòlica d'Steve Jobs en sabatilles o el garatge de Bill Gates, hi ha anys d'investigació pública, i milions de dollars gastats en crear la base tecnològica, sobre la que, una vegada abandonades les vies mortes, els joves talentosos han alçat els seus imperis globals.
Si els diners públics serveixen per a obrir camins, que després el sector privat explota comercialment, i si serveix per a rescatar, subvencionar, o reflotar empreses dels sectors més diversos quan les coses venen mal dades, per quina raó no hauria de participar també dels beneficis? Perquè no hauria de poder ser un motor de la reorientació econòmica participant en activitats empresarials privades que es puguen considerar d'interés estratègic, a través, prioritàriament, de participacions directes en el capital de les empreses? Es tractaria d'emular pràctiques públiques ja desenvolupades als països nòrdics o asiàtics, que han mostrat ser eficients per reorientar l'estructura econòmica d'una forma intel·ligent, a través d'un Fons Estratègic Valencià d'Inversió Pública. En parlem?
1 comentari:
Enric, tens tota la raó. Ara bé, en el cas dels valencians tenim un problema: els diners que van a Madrid i no tornen. Parle de l'infrafinançament asfixiant, la manca d'inversions estatals i el deute descomunal que se'n deriva. Totes tres xacres que hem de patir els valencians durant anys i panys, com si fos una maledicció. Els diners públics cal invertir-los bé, però... on són els diners públics dels valencians?
¿Pedro Sánchez aprofitarà la crisi sanitària per a tornar per enèsima vegada a ajornar la reforma del finançament? ¿Compromís ho consentirà, això?
Publica un comentari a l'entrada