Victor Clavijo és un actor gadità, format a Madrid, on ha fet pràcticament tota la seua carrera. Un grapat de pel·lícules, un parell de sèries de TV a les que bàsicament deu el seu reconeixement pel públic més jove, i bona cosa de doblatge. Això és important, perquè té una preciosa veu greu i sap declamar els versos amb una cadència i sensibilitat que el fan reeixir.
Conscient que la seua veu i la seua nítida dicció és un instrument fantàstic per expressar emocions, ha aprofitat el confinament per a divertir-se pujant a les xarxes, vídeos molt curtets, amb un primer pla de la seua cara amb un fons tenebrós mentre recitava. I no recitava només versos de Lorca o dels més sentits poetes, sinó qualsevol mena de text. De fet, esta activitat es va viralitzar precisament per recitar textos poc canònics, com ara «dame más gasolina» i altres (lamentables) èxits de la (pitjor) música dels darrers anys. I després d'allò, les xarxes reaccionaren amb tot un seguit de peticions esbojarrades, que ell amablement acceptava com a repte. La cançó de Heidi revisitada amb ritme i cadència d'Stevenson. Una cançó de Rosalia, reggaeton... Clavijo ha demostrat un talent versàtil magnífic. Una poderosa i profunda veu; una dicció acurada; un recitar harmònic... Però no ens enganyem, molts dels textos recitats continuen sent una merda.
«Veo, Veo... ¿Que ves? Una cosita. ¿Y que cosita es? Empieza conla letra'A'. Qué será, qué será, qué será? -Alefante! No, no, no!»
I tot això val per a la política. Que algú pose el seu talent comunicatiu, o tire de càrrec públic per emmascarar la mascarada al servei d'una mala idea, no converteix l'ocurrència en genialitat, i menys encara en Generalitat. Afortunadament, perquè hi ha una mena d'incontinència verbal, d'urgència comunicativa que fa que alguns repetisquen el que senten o llegeixen, sense que les paraules tinguen temps de passar un minut al seu cervell.
Un bon poema de Salvat-Papasseit en la boca de MariaTeresa Campos, que deia que hi ha una varietat de raïm que es diu «charelo 10» és un desficaci. El mateix poema en la veu d'Ovidi, era i és una obra d'art. En política, i en les arts escèniques, calen bons textos i bons intèrprets. Qualsevol altra combinació és un camí al desastre.
Tenim més veus que idees i: «eso no, no, eso no no no, es así! Con la A se escribe amor, con la A se escribe adiós». Jo vigilaria, és la clau.
1 comentari:
Tots a una veu: "Veo, veo. ¿Qué ves? Una autonomía infrafinanciada..."
Tot un èxit que dura i dura anys...
Molt agraïts a ZP, M.Rajoy, Ximo de Morella...
Compromís ha de dir prou!! Si Baldo li regala el vot a Pedro Sánchez,
¿per què dimonis hem de votar Compromís, si podem votar directament PSOE?
Publica un comentari a l'entrada