La iaia Pepita va morir a casa. Era una dona molt especial. Va haver d’inventar-se una vida en els anys en que viure era poc més que demanar-li una prorroga a la mort. Anys de fam i de misèries. Enviudà jove, i va traure endavant els seus dos fills i la seua filla, ma mare. La iaia de joveneta volia ser cantant lírica, i apuntava maneres. Son pare no la va deixar, ni tampoc anar a escola, a costura li’n deia ella, i va aprendre a llegir sola. La recorde llegint novel·letes de 15 cèntims. No se si d’ahi li vingué el costum de reinventar històries. Em va fer creure, que de jove el seu home s’havia deixat les espardenyes a la vora del riu, i que ja aniria demà a per elles. Quin disgust quan vaig descobrir a l’escola la prosaica realitat.
Els anys la van agredir robant-li la memòria, li van mossegar coherència. Cruel malaltia que aleshores encara no tenia nom de metge alemany. La recorde asseguda a la seua cadira de vímet, mirant enlloc per la finestra, mentre escoltava música al seu transistor. Clasicos Populares.
Se’m dibuixa un un somriure trist, en recordar el dia que va enviar-me al quiosc. “Enric, compra’m piles, -digué- però de les que canten òpera, que no tinguen notícies!” Jo li deia que si, i la mare es d
isgustava. Jo pensava que algú que ha regalat la seua vida als altres ha de tindre dret a tot, també a “piles d’òpera”. Pense en això perquè la setmana vinent tinc un debat a la Jaume I, per tractar de polítiques de gent gran. No imagine a la iaia mirant vestits de nuvia de fa 50 anys, ni fent voltes en bus per les obres populars, ni dirigint el trànsit a l’eixida d’una escola. La gent gran mereix alguna cosa més.
Els anys la van agredir robant-li la memòria, li van mossegar coherència. Cruel malaltia que aleshores encara no tenia nom de metge alemany. La recorde asseguda a la seua cadira de vímet, mirant enlloc per la finestra, mentre escoltava música al seu transistor. Clasicos Populares.
Se’m dibuixa un un somriure trist, en recordar el dia que va enviar-me al quiosc. “Enric, compra’m piles, -digué- però de les que canten òpera, que no tinguen notícies!” Jo li deia que si, i la mare es d
isgustava. Jo pensava que algú que ha regalat la seua vida als altres ha de tindre dret a tot, també a “piles d’òpera”. Pense en això perquè la setmana vinent tinc un debat a la Jaume I, per tractar de polítiques de gent gran. No imagine a la iaia mirant vestits de nuvia de fa 50 anys, ni fent voltes en bus per les obres populars, ni dirigint el trànsit a l’eixida d’una escola. La gent gran mereix alguna cosa més.
