Gen
is dels que mai no s'enganyen n'hi ha pocs en la història de la humanitat, i jo no he tingut la fortuna de trobar-me'n cap a Casa Ana prenent café. I fins i tot eixos genis, n'estic segur, van fracassar alguna vegada. Potser en la vida emocional, potser en l'intent de composar un sonet, potser en l'examen teòric del carnet de conduir, segurament fins i tot professionalment. I quasi que me n'alegre, perquè personalment no em refiaria d'algun que no hagués fracassat mai.
Personalment he fracassat en moltes coses, en allò del sonet per exemple. Bé, de fet en totes les que he dit he patit algun fracàs, tret del carnet de conduir que me'l vaig traure a la primera.
Que volen que els diga, estos polítics perfectes, amb famílies de portada del "Hola" o del
“Gente”, amb trajectòries professionals sense errors, amb una carrera política immaculada, m’esmussen. No me'ls crec, són artificials, fruit d'un laboratori de marketing...no me'n refie. Jo crec en la gent corrent. La que clava la pota i ho reconeix. La que ensopega i s'alça, la que s'enganya, la que comet errors greus i sap demanar disculpes. No crec en la gent que no sap demanar perdó ni sap perdonar.
Fracassen, fracassem, els qui assumim riscos, la gent normal. Un no pot fracassar assegut al balancí de casa mirant per la finestra. I un fracàs, si un té la humilitat suficient com per considerar-lo una inversió en la pròpia educació, no és més que un tràmit per tindre la raó la propera vegada. No s'enganyen, no és que tinga vocació de fracassar, però reconéixer el fracassos passats i conéixer les meues limitacions, és la millor forma de no repetir els uns, i superar les altres.
is dels que mai no s'enganyen n'hi ha pocs en la història de la humanitat, i jo no he tingut la fortuna de trobar-me'n cap a Casa Ana prenent café. I fins i tot eixos genis, n'estic segur, van fracassar alguna vegada. Potser en la vida emocional, potser en l'intent de composar un sonet, potser en l'examen teòric del carnet de conduir, segurament fins i tot professionalment. I quasi que me n'alegre, perquè personalment no em refiaria d'algun que no hagués fracassat mai.Personalment he fracassat en moltes coses, en allò del sonet per exemple. Bé, de fet en totes les que he dit he patit algun fracàs, tret del carnet de conduir que me'l vaig traure a la primera.
Que volen que els diga, estos polítics perfectes, amb famílies de portada del "Hola" o del
“Gente”, amb trajectòries professionals sense errors, amb una carrera política immaculada, m’esmussen. No me'ls crec, són artificials, fruit d'un laboratori de marketing...no me'n refie. Jo crec en la gent corrent. La que clava la pota i ho reconeix. La que ensopega i s'alça, la que s'enganya, la que comet errors greus i sap demanar disculpes. No crec en la gent que no sap demanar perdó ni sap perdonar.Fracassen, fracassem, els qui assumim riscos, la gent normal. Un no pot fracassar assegut al balancí de casa mirant per la finestra. I un fracàs, si un té la humilitat suficient com per considerar-lo una inversió en la pròpia educació, no és més que un tràmit per tindre la raó la propera vegada. No s'enganyen, no és que tinga vocació de fracassar, però reconéixer el fracassos passats i conéixer les meues limitacions, és la millor forma de no repetir els uns, i superar les altres.
