Veig amb una certa estupefacció eixe entusiasme amb el que destacats socialistes aposten per Obama.
Comprenc que a la meua veïna, la meua amiga periodista, o el caixer de la meua sucursal de Bancaixa, diguen que prefereixen Obama. Fins i tot jo preferisc Obama, però me’n guardaré molt de mostrar-me fan de Barack Hussein Obama, com fan destacats socialistes als seus blocs.
I no és que no m’agrade per ser negre (que no ho és, per cert, és un mulat), o per tindre un segon nom àrab (lògic donada la procedència paterna), al contrari, tot això poden ser, fins i tot, valors afegits, per a la simpatia.
Li reconec una oratòria brillant, a l’altura de la seua ambició (i això tampoc no és cap crítica). Li reconec una força política arrabassadora, una empenta vital fantàstica, un voluntat de canvi que entusiasma.
Li reconec la intel·ligència política d’haver triat un candidat a vicepresident a Jhon Biden, que representa precisament el que ell no té, experiència, i “washingtonitis”. En això també ha estat més intel·ligent que McCain triant a Pallin, qui, d’alguna manera, també compensa al presidenciable, aportant inexperiència i un cert caos mental.
No, a mi, Obama no m’agrada perquè el seu programa és profundament reaccionari. Si Obama fos d’Almendralejo votaria al PP. Si fos valencià, votaria a Camps, i aniria al circuit urbà de Formula 1. Però si s’assembla a Hamilton!
Obama és un poc com Gonzalez Pons, un verb fluid, una capacitat comunicativa important, un paper d’embolicar preciosista, però el regal no és més que això, un paquet. (Val, exagere, Gonzalez Pons no entusiasma ni a la Reina Sofia, però ja s’entén el que vull dir.)
El sistema de protecció social que proposa Obama és profundament insatisfactori. Clar que és millor que el que diu McCain. Molt millor. Però siguem seriosos. Si jo fos nordamericà no sé que faria, possiblement demanar la independència d’Alska (i extraditaria a Pallin). Però ací, Obama no mereixeria el meu vot. M'hauria de seroprendre que puga mereixer el de Jordi Sevilla, Ximo Puig o Francesc Colomer, per parlar d’alguns dels socialistes que s’han definit públicament.
Però en realitat no em sorpén, és la seua vella teoria del vot útil. La d’ “amb mi o amb el caos”. Ells s’identifiquen amb els demòcrates nord-americans, i identifiquen els republicans amb el PP. En realitat és més greu, em tem que quasi tots els votants tan republicans com demòcrates, estan més prop del PP que del PSOE.Però igual fins i tot tenen raó. En qüestions socials, el PSOE és (poc) menys reaccionari que el PP.
En qualsevol cas, que guanye Obama!
Comprenc que a la meua veïna, la meua amiga periodista, o el caixer de la meua sucursal de Bancaixa, diguen que prefereixen Obama. Fins i tot jo preferisc Obama, però me’n guardaré molt de mostrar-me fan de Barack Hussein Obama, com fan destacats socialistes als seus blocs.
I no és que no m’agrade per ser negre (que no ho és, per cert, és un mulat), o per tindre un segon nom àrab (lògic donada la procedència paterna), al contrari, tot això poden ser, fins i tot, valors afegits, per a la simpatia.
Li reconec una oratòria brillant, a l’altura de la seua ambició (i això tampoc no és cap crítica). Li reconec una força política arrabassadora, una empenta vital fantàstica, un voluntat de canvi que entusiasma.
Li reconec la intel·ligència política d’haver triat un candidat a vicepresident a Jhon Biden, que representa precisament el que ell no té, experiència, i “washingtonitis”. En això també ha estat més intel·ligent que McCain triant a Pallin, qui, d’alguna manera, també compensa al presidenciable, aportant inexperiència i un cert caos mental.
No, a mi, Obama no m’agrada perquè el seu programa és profundament reaccionari. Si Obama fos d’Almendralejo votaria al PP. Si fos valencià, votaria a Camps, i aniria al circuit urbà de Formula 1. Però si s’assembla a Hamilton!
Obama és un poc com Gonzalez Pons, un verb fluid, una capacitat comunicativa important, un paper d’embolicar preciosista, però el regal no és més que això, un paquet. (Val, exagere, Gonzalez Pons no entusiasma ni a la Reina Sofia, però ja s’entén el que vull dir.)
El sistema de protecció social que proposa Obama és profundament insatisfactori. Clar que és millor que el que diu McCain. Molt millor. Però siguem seriosos. Si jo fos nordamericà no sé que faria, possiblement demanar la independència d’Alska (i extraditaria a Pallin). Però ací, Obama no mereixeria el meu vot. M'hauria de seroprendre que puga mereixer el de Jordi Sevilla, Ximo Puig o Francesc Colomer, per parlar d’alguns dels socialistes que s’han definit públicament.
Però en realitat no em sorpén, és la seua vella teoria del vot útil. La d’ “amb mi o amb el caos”. Ells s’identifiquen amb els demòcrates nord-americans, i identifiquen els republicans amb el PP. En realitat és més greu, em tem que quasi tots els votants tan republicans com demòcrates, estan més prop del PP que del PSOE.Però igual fins i tot tenen raó. En qüestions socials, el PSOE és (poc) menys reaccionari que el PP.
En qualsevol cas, que guanye Obama!
