Finalment tots els pronòstics s'han complert. Barak Obama és el nou president electe dels EUA, i de retruc de tot l’imperi. Se n’ha parlat i escrit molt estos dies, i sembla que per la majoria dels analistes, els ximples i els assenyats, és significatiu el fet que el Sr. Obama siga un afro-americà, allò que abans del politically correct, es deia un senyor negre. Està bé. Segur que és un avanç en un país, on encara no fa cent anys, el Ku Klux Klan, assassinava amb impunitat en nom de la supremacia blanca. L’arribada a la Casa Blanca d’un senyor negre, és en eixe sentit, una evidencia de com ha evolucionat majoritàriament el poble nord americà.
I nosaltres? Els negres de Castelló són blancs, i van nàixer majoritàriament a Romania. Ha evolucionat suficientment la societat de Castelló per assumir com ciutadans amb drets i deures a tots els nouvinguts? Està llest Castelló per tindre un alcalde nascut a Tergoviste o a Slobozia? I ells? Tenen interés en integrar-se, en formar part de la societat que els ha acollit? Fa pocs dies l'Ajuntament va organitzar una setmana de la interculturalitat. Ben intencionada i tot això, clar. Exposicions, conferències, i un acte de final de festa, fet de mú
sica i balls. Cada grup present representava la cultura i la música del seu país. Romanesos, ucraïnesos, peruans, colombians, cubans, marroquins, nigerians... Vaig trobar a faltar música d'ací, música en valencià. Perquè clar, a mi ja m'està bé, ja m'agrada saber com viuen als seus països d'origen i quina música escolten, però Obama és President perquè és americà, no perquè els americans s'hagen fet keniates, com ho era el pare del President.
The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde és el títol d’una fascinant novel·la de Robert Louis Stevenson. És, sens dubte, la més reeixida recreació literària de la psicopatologia de la doble personalitat. Hi ha altres exemples de personatges amb doble personalitat, per aquells qui tinguen referents literaris diferents. Els hi recomane “El otro yo del Profesor Bacterio” , dels grans investigadors privats Mortadelo y Filemón. Que per al símil que vull fer, igual el dibuixant Ibañez s’ajusta més que el novel·lista Stevenson.
Ho dic perquè voldria referir-me a “L’estrany cas del Dr. Pérez i Mr. Macián”. El Dr. Pérez és el tinent d’alcalde delegat de personal, d’hisenda i de modernització. Al capdavant de la modernització municipal, ha fet un excel·lent treball, si més no, en el sentit d’haver treballat colze a colze amb l’oposició. Escoltant les nostres propostes, incorporant-ne no poques al Pla de Modernització, reconeixent públicament que eixe Pla no hagués estat possible sense la col·laboració generosa de tots. El Dr. Pérez, és també el delegat d’Hisenda, que ha invertit temps i interés, en escoltar les propostes de bonificacions que en les ordenances fiscals ha fet este regidor opositor, que escriu l’article. El Dr. Pérez és el polític, que reconeix en sessions plenàries, les aportacions de l’oposició (de l’oposició que aporta) al dia a dia municipal.
I després està Mr. Macián. Un regidor misantrop, agressiu, amb un discurs duríssim i allunyat del joc democràtic. És el regidor, que parapetat darrere d’un pretès sentit de la responsabilitat de la “res pública”, amenaça a l’oposició amb les tenebres exteriors, la castiga negant-li el pa i la sal, com si el pa i la sal foren propietat de l’equip de govern al que serveix amb fruïció. Mr. Macián, és la personalitat malaltissa que es pensa que la informació a la que té dret l’oposició se li ha de facilitar, o no, en funció de l’ús que en vaja a fer. 
La dissociació de la personalitat coincideix sovint amb el primer i segon torn de les seues intervencions plenàries. El Dr. Pérez apareix en la primera intervenció, sovint argumentativa. Mr. Macián apareix en el segon torn, se li unfla la jugular com a Maria Patiño, i castiga a l’oposició sense postres. Si el Dr. Pérez parlés amb Mr. Macián, li diria que no pot conculcar els drets democràtics de l’oposició. I que en qualsevol cas, si l’oposició en fa mal ús, per això estan els tribunals. Però clar el Dr. Pérez és advocat de professió i sap que el PP, als tribunals, darrerament ho perd tot.
Veig amb una certa estupefacció eixe entusiasme amb el que destacats socialistes aposten per Obama.
Comprenc que a la meua veïna, la meua amiga periodista, o el caixer de la meua sucursal de Bancaixa, diguen que prefereixen Obama. Fins i tot jo preferisc Obama, però me’n guardaré molt de mostrar-me fan de Barack Hussein Obama, com fan destacats socialistes als seus blocs.
I no és que no m’agrade per ser negre (que no ho és, per cert, és un mulat), o per tindre un segon nom àrab (lògic donada la procedència paterna), al contrari, tot això poden ser, fins i tot, valors afegits, per a la simpatia.
Li reconec una oratòria brillant, a l’altura de la seua ambició (i això tampoc no és cap crítica). Li reconec una força política arrabassadora, una empenta vital fantàstica, un voluntat de canvi que entusiasma.
Li reconec la intel·ligència política d’haver triat un candidat a vicepresident a Jhon Biden, que representa precisament el que ell no té, experiència, i “washingtonitis”. En això també ha estat més intel·ligent que McCain triant a Pallin, qui, d’alguna manera, també compensa al presidenciable, aportant inexperiència i un cert caos mental.
No, a mi, Obama no m’agrada perquè el seu programa és profundament reaccionari. Si Obama fos d’Almendralejo votaria al PP. Si fos valencià, votaria a Camps, i aniria al circuit urbà de Formula 1. Però si s’assembla a Hamilton!
Obama és un poc com Gonzalez Pons, un verb fluid, una capacitat comunicativa important, un paper d’embolicar preciosista, però el regal no és més que això, un paquet. (Val, exagere, Gonzalez Pons no entusiasma ni a la Reina Sofia, però ja s’entén el que vull dir.)
El sistema de protecció social que proposa Obama és profundament insatisfactori. Clar que és millor que el que diu McCain. Molt millor. Però siguem seriosos. Si jo fos nordamericà no sé que faria, possiblement demanar la independència d’Alska (i extraditaria a Pallin). Però ací, Obama no mereixeria el meu vot. M'hauria de seroprendre que puga mereixer el de Jordi Sevilla, Ximo Puig o Francesc Colomer, per parlar d’alguns dels socialistes que s’han definit públicament.
Però en realitat no em sorpén, és la seua vella teoria del vot útil. La d’ “amb mi o amb el caos”. Ells s’identifiquen amb els demòcrates nord-americans, i identifiquen els republicans amb el PP. En realitat és més greu, em tem que quasi tots els votants tan republicans com demòcrates, estan més prop del PP que del PSOE.Però igual fins i tot tenen raó. En qüestions socials, el PSOE és (poc) menys reaccionari que el PP. 
En qualsevol cas, que guanye Obama!
“Un dels motius pels quals m’he compromès amb la feina que faig és precisament per fer veure a la gent que és possible dialogar amb tothom, que no cal guanyar per deu a zero als adversaris, que l’agressivitat infundada amb els qui tan sols oposen idees a les idees genera violència i amaga una gran incapacitat per argumentar.” Ho diu el meu amic Antoni Vives, regidor a Barcelona i Vicesecretari General de CiU al seu llibre “Per què faig de polític?” Un llibre amb format de carta dirigida als seus fills, que hauria de ser de lectura obligada per a molts fills d’esta democràcia.
Em ve bé la reflexió, esta setmana, en plena ressaca de la sentència del TSJ que anul·la la sisena modificació del PGOU. Una sentència que es fonamenta bàsicament en el fet que de forma il·legal, el PP local, havia repercutit sobre un grup menut de xicotets propietaris, els costos urbanístics dels desenvolupaments més emblemàtics de la ciutat. Des del BLOC sempre havíem dit que era raonable que la ciutat cresquera en eixa direcció, però sense vulnerar la llei, i sense perjudicar innecessàriament els veïns. L’arrogància i la prepotència del PP, eixa vol
untat de voler guanyar sempre per deu a zero, eixa manca de respecte per qui té davant, l’ha dut al fracàs.
Esta no és la primera sentència (ni previsiblement serà la darrera), però si la més dura contra la política depredadora del PP. Una política, ho diu la justícia, que ultrapassa el dret a l’ordenació urbana i que castiga els menuts en favor dels grans. El pitjor, són les reaccions. Decebedor. No n’aprenen. Continuen desafiant amb arrogància. “Hasta que las urnas nos separen”, semblen pensar. Doncs amén! 
sica i balls. Cada grup present representava la cultura i la música del seu país. Romanesos, ucraïnesos, peruans, colombians, cubans, marroquins, nigerians... Vaig trobar a faltar música d'ací, música en valencià. Perquè clar, a mi ja m'està bé, ja m'agrada saber com viuen als seus països d'origen i quina música escolten, però Obama és President perquè és americà, no perquè els americans s'hagen fet keniates, com ho era el pare del President.
