A casa planxant, m’agrada posar la tele, i mirar programes insubstancials. Em fan companyia. Ara no ho sabria dir, però crec que va ser al “Sé lo que hicisteis...” que reien de vore com els periodistes, oferien sense èxit la carxofa al Sr. Alfonso Díez (del que van dir, no sé si amb ironia, que l’interessen les antiguitats) per preguntar-li si es casa o no amb la seua enamorada, la Sra. María del Rosario Cayetana Alfonsa Victoria Eugenia Francisca Fitz-James Stuart y de Silva, Duquessa d’Alba.
Els periodistes, que tots els matins esperen al tal Díez, a la porta del seu treball, fan preguntes i preguntes, ell calla, com a molt els dedica una caiguda d’ulls o un somriure comprensiu.
Angel Martin, el presentador, es compadia dels preguntadors. Hauria de vindre un dilluns a les Comissions Informatives (que ja el nom és tota una ironia), per vore com algunes de les preguntes que planteja este humil regidor, que planxa camises en hores lliures, es queden sense respostes.
Fa més de dos mesos que vaig demanar un llistat de les sentències dels diferents tribunals, que han condemnat les pràctiques urbanístiques populars i que costen diners a les arques municipals, en forma d’indemnitzacions. No han contestat. Tantes n’hi ha que els costa de fer el llistat? No és que el PP no aplique la llei, és que aplica la Llei de Murph
y. Tot el que pot eixir malament, ix malament. Tampoc no m’han contestat quants diners corresponen a Castelló d’eixos 8 mil milions d’€ que diu destinar la Generalitat als municipis. Els de l’Estat si que sabem, quants i com. Dels que gestiona el PP no en sabem ni pruna.
Tinc més èxit marcant la ratlla dels pantalons.
Quan l’any 1949, George Orwell va imaginar la distòpia de l’Estat ominpresent, encarnat per una dictadura totalitària, a càrrec del Big Brother, va situar l’acció al llunyà any 1984.
Hui, en el recent estrenat 2009 l’any 1984 fa olor a naftalina. El Big Brother ha resultat ser una presentadora de televisió vestida per un psicòpata i que diu que es pixa a la banyera. Aquell any 1984 Milos Forman estrenva la seua “Amadeus” i Sergio Leone “Érase una vez en América”. Segurament, però, el jove Alberto Fabra, si va anar al cine, degué triar “Superdetective en Hollywood” o a molt estirar “Indiana Jones y el templo maldito”. La dels “Gremlins” la deguera llogar després en Beta. A la ràdio sonava el “Born in the USA” d’Springsteen i el fantàstic “Purple Rain” de Prince, i a “los 40 principales” triomfava com la Pepsicola Alaska y Dinarama amb el seu “Deseo carnal”.
Mentre, l’armada iraquiana enfonsava cinc vaixells iranians, Konstantín Txernenko era tirat Secretari General del PCUS (un partit que hi havia en un país que exitia), Rodríguez de la Borbolla subtituia a Rafael Escuredo al cap davant de la Junta d’Andalusia (el PSOE du camí de perpetuar-se més a la Junta, que el PCUS en la Duma), la policia usava foc real contra els treballadors de l’Astillero Euskalduna, en Belfast atemptaven contra el líder del Sinn Féin Gerry Adams, i Barrionuevo tancava terroristes a la presó, abans que el tancaren a ell per segrestar a un senyor. Tot mentre la gent veia a la televisió com Arconada es passava el baló de la final de l’Eurocopa per on els altres mortals ens passem el desodorant.
Aquell any, Javier Moliner era un jovenet de 12 anys amb el genolls pelats de jugar als toreros, avorrit ja de Naranjito, que feia dos anys que no servia ni per fer suc.
En 1984, Castelló no arribava a 130.000 habitants, i va aprovar el seu PGOU. El PGOU que torna a estar en vigor com a conseqüència de la Sentència del Tribunal Suprem que suspén l’aprovació definitiva del PGOU del 2000. Temporalment ens hem de regir per un model urbanistic per una ciutat de fa 25 anys i amb un 25% menys de població. I tot això gràcies a un Alberto Fabra que ja no sé si riu, espere que no, amb Eddie Murphy, i a un Javier Moliner que ha dixat de ser el Carlitos Alcántara de “Cuéntame”, per convertir-se en el Vicealcalde i regidor d’urbanisme, d’una Capital amb més de 175.000 habitants.
Una ciutat, la nostra, sumida en un caos juridic i administratiu que recorda poderosament un altra película estrenada també aquell 1984, “Pesadilla en Elm
Street”. Tinc la sensació que a Alberto Fabra i Javier Moliner els passa com a les adolescents protagonistes, Tina Grey i Nancy Thompson, que es giten cada dia mortes de por, per si se’ls apareix en somnis el terrible Freddy Krueger en forma de nova sentència. El problema, és que per a ells és un malson, per tota la ciutat una trista i absurda realitat.
Comença l’any com va acabar, amb la publicació d’una nova sentèn
cia contra la forma de fer urbanisme que té l’equip de govern. El Tribunal Suprem ha declarat nul·la la revisió del PGOU que van aprovar l’any 2000. El PP s’ha convertit en un autèntic problema per al creixement ordenat de la ciutat, amb practiques que vulneren constantment la llei, i no ho diu només el BLOC, ho diuen molt especialment els tribunals, el TSJ (reiteradament el 2008) i ara el Suprem.
Això, a banda de la consideració política que puga tindre, té uns efectes pràctics terribles sobre la planificació de la ciutat i sobre l’economia. N’haurien de prendre bona nota els empresaris i els inversors. Qui els està arruïnant (i de retruc a tots) impedint les inversions, és el PP. El PP d’Alberto Fabra i Javier Moliner.
Si un constructor compra un solar per construir, espera seguretat jurídica. És a dir, saber que podrà fer les obres sense massa entrebancs. A Castelló no passa. Ací ja no està segur ningú. Ni aquell que vol invertir i que es pot trobar que anul·len el planejament (o que si per la lentitud de la justícia, ja l’ha fet, haja de pagar indemnitzacions), ni els que estan tranquil·lament a casa, i el PP de la mà d’algunes empreses 
constructores els convenç de vendre i hipotecar-se comprant a un altre lloc.
El PP, carrega contra els veïns que lícitament defensen els seus interessos, o contra l’oposició, dient que volem paralitzar-ho tot. Menteixen més que alenen i alenen més que Michael Phelps després de quatre hores a la piscina. Qui ho paralitza és l’estricta aplicació de les lleis. Les lleis que el PP vulnera amb una prepotència i arrogància, que fa fredor.
El Govern central ha anunciat que hi haurà estrenes per a les autonomies, igual que n’hi va haver per als ajuntaments El que passa és que ells, fins com són, li’n diuen finançament autonòmic. Tal com jo ho veig, les primeres víctimes col·laterals del nou model, seran els senyors Alarte i Camps.
El primer, per que s'ha afanyat a aplaudir a mans plenes una proposta inconcreta, només perquè ve del seu partit, i de Madrid, que és qui el va apadrinar en la seua carrera a la Secretaria General. Comet el Sr. Alarte el mateix error que va dur als seus antecessors al fracàs, fer seguidisme del que li mana el seu partit, obviant el país al que hauria de servir. Això el deixa sense discurs propi, com ha quedat ben palès en l'estrambòtica posició pel que fa als pressupostos de la Generalitat, les Diputacions o els Ajuntaments. Vore al mega crític Sr. Colomer abstenint-se en el Pressupost de la Diputació ha sigut quasi tan surrealista, com sentir al Sr. Calles destrossar el pressupost municipal de Castelló, titllant-lo d'ineficaç, poc inversor, etc, per acabar, també, facilitant-ne l'aprovació amb l'abstenció.
Pel que fa al segon, el Sr. Camps, vore'l abaixar el cap davant el nou finançament, mentre el Sr. Rajoy el critica severament, només demostra la precarietat econòmica en que la gestió popular està sometent el nostre país. El grau d'endeutament és tan alt, que qualsevol proposta que augmente el líquid, i que li permeta seguir pagant les nòmines del professorat, li sembla bé. Tot el seu discurs victimista queda ara en entredit. Tota la campanya dels 5 milions, deixa de tindre sentit, si el nou model computa eixa xifra d'habitants al país. De que es queixarà ara? L'hi ha passat com als ajuntaments amb les estrenes del Fons d'Inversió. Tots callats, per que els hi salva l'any.
Però la víctima real és el País Valencià. La reforma del finançament autonòmic serà bona pels valencians si aconsegueix eliminar o reduir de forma quantiosa el dèficit fiscal al que ens han arrossegat anys de govern del PP (més de 5.000 milions d'€ anuals). Una reforma equitativa del finançament autonòmic hauria de suposar per als valencians que sent la tercera comunitat autònoma en pagaments d'impostos estatals no fórem la penúltima en finançament per càpita.
Estes són les dues premisses bàsiques que hauria de tenir la necessària reforma del finançament, per al BLOC. Per tant mentre el govern central no concrete en xifres els resultats del nou sistema pel que fa al dèficit fiscal dels valencians i a la posició resultant del País Valencià a l'ordenació del finançament per càpita no valen romanços. L'últim dia del 2008 l'Institut Nacional d'Estadística va fer públiques les dades de creixement autonòmic, i el País Valencià ha estat la darrera comunitat autònoma en creixement del PIB l'any 2007. El model de creixement econòmic que ha impulsat el PP al govern de la Generalitat, sustentat a la construcció i el consum, ens ha portat l'any 2007 a la cua del creixement econòmic, i de segur l'any 2008 on s'ha intensificat la recessió econòmica encara serà pitjor. Si el Consell no varia les seues polítiques anem a patir-ho amb desocupació i destrucció del teixit productiu valencià.
És el moment d'apostar per un canvi decidit a la política econòmica valenciana on prime més l'esforç, l'eficiència i l'estalvi, front al descontrol de les despeses públiques, la falta de rigor i dedicació del govern valencià del PP, de les Diputacions i dels Ajuntaments que governen. I tot això, amb la irresponsable abstenció de la sucursal valenciana del PSOE. Hem d'exigir al president de la Generalitat, al PSOE i al PP, que no tornen a malbaratar esta oportunitat i es mostren més decidits en la defensa dels interessos dels valencians.
A casa planxant, m’agrada posar la tele, i mirar programes insubstancials. Em fan companyia. Ara no ho sabria dir, però crec que va ser al “Sé lo que hicisteis...” que reien de vore com els periodistes, oferien sense èxit la carxofa al Sr. Alfonso Díez (del que van dir, no sé si amb ironia, que l’interessen les antiguitats) per preguntar-li si es casa o no amb la seua enamorada, la Sra. María del Rosario Cayetana Alfonsa Victoria Eugenia Francisca Fitz-James Stuart y de Silva, Duquessa d’Alba.
y. Tot el que pot eixir malament, ix malament. Tampoc no m’han contestat quants diners corresponen a Castelló d’eixos 8 mil milions d’€ que diu destinar la Generalitat als municipis. Els de l’Estat si que sabem, quants i com. Dels que gestiona el PP no en sabem ni pruna.
