"RITA I BUENAFUENTE" Levante-EMV-11.07.09

Tinc la sensació que Rita Barberà es menja les anxoves amb llauna i tot. Ha de ser l’excés de metalls pesants el que la fa al·lucinar.
Les seues darreres declaracions, confirmant que el President de la Generalitat ha rebut regals en forma de vestits per part de les empreses vinculades en el cas Gürtel, així ho fan pensar. Supose que Camps i el seu entorn no estaran gaire contents amb l’alcaldessa.
Les declaracions de la senyora Barberà no van ser una eixida de to, no, el dia després les va ratificar i empitjorar.
Segons la doctrina Barberà, caldria imputar a Rodríguez Zapatero per rebre anxoves del President de Cantabria, el peculiar Miguel Ángel Revilla. Supose que Barberà té clar que això vol dir que cal imputar també a Revilla. De fet, els responsables de les empreses que presumptament, i sempre segons Rita Barberà, han fet els regals a Camps, estan imputats o a la garjola. També caldrà imputar a Buenafuente. És públic i notori que rep anxoves del Sr. Revilla, i s’ha fet públic també que Revilla no cobra per aparèixer al programa de l’humorista català. Per tant, es podria inferir que les anxoves són el pagament per permetre fer propaganda de Cantabria, i del propi President, a la televisió.
Però Barberà va més lluny (per mi podria anar encara més lluny, a condició de que s’hi quede) i diu que s’ha de canviar el codi penal. Proposar un canvi de l’ordenament jurídic només perquè algú el vulnera, i considerar que és més raonable canviar la llei que complir-la, la converteix en una feixista de manual.
La senyora Barberà manté que l’article del codi penal que parla de rebre regals per càrrecs públics no és el suficientment clar, perquè no diu a partir de quina quantitat ha de considerar-se suborn.
Bon intent. Eixa és la columna vertebral del discurs del PP. L’intent de ridiculitzar el cas dient que són pocs diners, que són quatre americanes, que altres reben caixes de cava, etc. És com l’acudit aquell. “Vosté se n’aniria al llit amb mi per 8.000 €?” “Home... no sé, són molts diners...”, “I per 6€?”, “Clar que no, però vosté què es pensa que sóc, una puta?”, “Senyora, el que és vosté està clar, ara discutim el preu”.
Ací el problema no és d’objecte, és de subjecte. No és de quin import és el regal, és qui rep el regal. I el rep un President d’un Govern que ha adjudicat milionàries obres a empreses que estan dins de la trama del cas Gürtel.

"LÈXIC JURÍDIC". Mediterráneo. 09.07.09

Des que la política apareix en la secció de Tribunals, per entendre alguna cosa cal estudiar dret. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va editar el 2006 un interessant vocabulari jurídic, on diu:
“La terminologia jurídica, si bé és pròpia d’especialistes en dret, en la mesura que es projecta globalment sobre l’activitat administrativa, adquireix en gran part un caràcter general, pel fet que les administracions públiques han d’establir una comunicació eficaç amb el conjunt de ciutadans.”
I tant que sí. He fet un recull de lèxic, que queda lluny de ser exhaustiu, però sí que és d’uns freqüent, sobretot, quan vols entendre el que li passa al pressumptament Molt Honorable President.
Compravenda, és l’acte jurídic construït per dos actes diferenciats adquirir i abonar Si no es dóna el segon concepte, aleshores, n’apareix un altre, impagat. Això és important que ho entenguen el President Camps i el Diputat Costa. Quan no pagues es produeix l’agraïment (te quiero un huevo, amiguito...que ja em perdonaran em porta sempre a pensar en aquella escena de Torrente al cotxe amb el tarat que tenia de passant). És evident que l’acusat, o l’imputat tenen dret a apel·lar a la presumpció d’innocència, per exemple (que no vol dir que calga anar a pelar als que l’acusen).
Tampoc no cal confondre avalar les declaracions del President amb fer un avalot a les portes dels jutjats patrimonialitzant els símbols valencians.
La Cambra és el lloc on els aforats haurien de donar explicacions públiques, fins i tot abans que siguen cridats a declarar via judicial, se li’n diu compareixença, i és pròpia del càrrecs electes. Per cert no s’ha de confondre elecció amb exculpació o absolució.
Comptabilitzar ve a ser portar un control de les factures que pagues. Així no cal dir que les has pagat en efectiu tirant mà del calaix de la farmàcia de la dona, i que després et facen la cara roja dient-te que l’agenda demostra que eixe dia no vas estar a Madrid. Això és quasi una autoinculpació.
Se’n diu concessionari del particular o l’empresa que guanya lícitament l’adjudicació d’un contracte públic, i que no hauria de regalar joies a la dona i la filla del President. Cas contrari t’obliga a confessar.
Clàusula, i ací potser rau el problema de tot, en una aplicació estricta de l’anomenada Clàusula Camps, que diu que si a Michelle Pfeiffer li poden regalar els vestits que usa a les seues pel·lícules, a ell també.

"PANEM ET CIRCENSES"

He vist a la televisió que Florentino Pérez, un senyor amb diners que presideix el Real Madrid ha comprat (crec que és la paraula exacta) a Kaká, a Cristiano Ronaldo, a l’ex valencianista Raúl Albiol...

I tot per optar a guanyar la lliga, la copa i la Champions.

Tot el que ha guanyat el Barça, tirant de planter, amb un entrenador carismàtic, exigent amb els seus, però que els hi dona minuts. Capaç de fer de pal de paller d’un vestidor que fa pinya i sent els colors. Un Guardiola que, sense gaires reforços, ha retornat la il·lusió a un equip, a una afició. Jugadors criats a la casa, han resultat absolutament decisius, han aparegut lideratges sòlids, han despuntat jugadors en totes les posicions. Clar que el Barcelona també fitxa, però no deixa en mans dels fitxatges els resultats de l’equip. Qui ha fet això, sempre ha fracassat. Els mercenaris del futbol són mercenaris sempre. I de la mateixa forma que venen, marxen.

No sé si el futbol i la política tenen similituds. A mi m’ho sembla.
Quan guanyen els teus, tots parlem en primera persona del plural, quan perden en tercera, o com a poc, la culpa és de l’àrbitre.
Especialment entre els clubs-partits valencians i valencianistes.

Així hem vist desaparèixer un històric, Unió Valenciana, que ha estat adquirit (com una franquícia del basquet americà) pel club PP. Van començar fitxant els més destacats jugadors a colp de talonari, i finalment, han comprat el club.

El BLOC, que és la refundació d’una UPV dividida, recorda a eixe Madrid de Florentino, esgotant un projecte darrere l’altre. “Garantia valenciana”, “Tercer espai” i ara “Espai valencià de progrés”, però sense cuidar el suficient a la seua afició, ni el seu planter.

Se m’acut, que seguint l’escenografia de Florentino, Enric Morera, podria aparèixer al bell mig del Complex la Petxina i davant d’una afició dividida podria anar presentant els fitxatges galàctics:

“Per l’esquerra...ens hem reforçat amb Mònica Oltra”.

Els més fans aplaudirien a mans plenes, els més crítics dirien que no és desequilibrant en eixa banda, que hi ha jugat molt de temps a IU i no va despuntar gaire.
“Però si és com Beckam” dirien els fans, “Exacate, només serveix per vendre samarretes” dirien els crítics.

Algú, potser recordaria, que ja vam fitxar en eixe club la que havia de ser l’estrella de la temporada, Isaura Navarro.

“Va ser com el Romerito aquell del Barça, no va fotre res i va marxar a l’Uruguai”, “no va marxar a Veneçuela?”, “Romerito a l’Uruguai, Navarro a Veneçuela”.

“Pel centre, (entengues centre com el centre del país, la capital, el seu ajuntament) –continuaria Morera- estem negociant amb Joan Ribó”.

“Molt bé, molt bé” aplaudirien també els afins. “Però si eixe també és del PC”, “no, ja no”, “clar, ha deixat de ser del PC quan no li han renovat la fitxa, està major, si el fitxareu per entrenador...”.

“Per entrenador estem pensant en Pasqual Mollà, que també està major” “Però faria lleig que l’entrenador alinees la seua pròpia filla a l’equip titular”.

“Per la dreta...per la dreta ningú, que una vegada vam fitxar a Albero, i als dos minuts corria per la banda dreta amb la llengua fora demanant aigua (para todos)”.

“Però algun central amb capacitat per obrir espais per la dreta no vindria malament” potser proposaria algú. Però segur que la Penya Besista posaria el crit al cel!

Algú preguntaria, perquè no fem una bona oferta a altres clubs valencianistes, que ara juguen en lligues inferiors, però que tenen un llarg bagatge, una afició curta però fidel, i un grapat de bons jugadors, que necessiten minuts.
Segur, però, que algú diria que encara no estan preparats per jugar al primer equip, o apareixerien aquells per qui la rivalitat territorial (València-Llevant, Castelló-Vila-real, Alcant-Elx) fa impossible una col·laboració entre equips.

Jo no en sé gaire de futbol, ni de política, però trobe que fitxar alguna gent per jugar al nostre equip pot ser útil. Però clar, hauria de ser algú que aportés alguna cosa. Gastar-nos diners (credibilitat) fitxant algú per jugar en una posició que algú de la cantera cobreix amb escreix, trobe que és un despropòsit doble. Deixa els jugadors de la casa que senten els colors sense possibilitat de projecció, i ens deixa en mans de mercenaris, que com al futbol, igual que venen marxen.

I en qualsevol cas, si de veritat la direcció considera que no tenim suficient equip, si considera que la nostra afició és insuficient i es senten incapaços de fer-la créixer, aleshores parlem seriosament de definir eixe projecte del BLOC, que és l’Espai Valencià de Progrés.
Perquè és un projecte del BLOC, i qui vulga formar-ne part, haurà d’estar sota la disciplina del BLOC.
O no és així? Perquè si no és així, algú ens ho hauria d’explicar

.

"CALOSTRE I MECONI". Levante-EMV. 03.07.09

Dijous passat, un regidor al qui valore molt més del que ell es pensa, em va vore passejant amb la meua filla i després de reiterar-me la felicitació per la paternitat em va dir alguna cosa semblant a: “ja voràs Enric com ara el discurs canvia”.
No sé exactament a què venia a referir-se, si al discurs personal davant la vida (una filla, òbviament, condiciona el teu pensament) o el discurs polític. Si es refereix al personal, n’estic segur, si es refereix al polític, m’encantaria. Perquè clar, al final, tot això de la política què és? En què consisteix? Tal com jo ho veig es tracta de que els nostres conciutadans siguen cada dia una miqueta més feliços. I la felicitat no és sempre una cosa intangible. De vegades la felicitat té molt a vore amb la qualitat de vida, i això ho donen les xicotetes i les grans coses.
Un és més feliç si hi ha una guarderia prop de casa (veu? Ja estic pensant en clau paternal), si troba lloc per aparcar el cotxe, si l’obra de la circumval·lació no dura 25 anys i podem buidar el centre de vehicles, si l’ambulatori funciona sense gaires demores, si la justícia és ràpida. I totes eixes coses, i moltes d’altres, les més menudes i les més grans, depenen de decisions polítiques. De decisions que prenem els polítics i que prenem en clau de futur. El boom de criatures que es veuen pel carrer alerten de la necessitat de multiplicar les places escolars. Ho està fent el govern? No. Això vol dir que en tres o quatre anys, vorem augmentar les ràtios a les aules. Per què? Per una mala gestió dels polítics que ens governen. I si no saps on escolaritzar els teus fills, si han d’anar en autobús (col·lapsant la ciutat en hores punta) a una escola lluny del barri, si l’educació continua perdent qualitat, la gent no és feliç. I si no milloren les condicions de vida, els polítics estem fracassant. Especialment els qui prenen les decisions, clar.
El BLOC, des de l’oposició, i amb els pocs mitjans que tenim siga als ajuntaments, siga a les Corts, difícilment podem fer més del que fem.
A les Corts, com els molesta la nostra posició emergent davant d’un socialisme desnortat, ens neguen el pa i la sal. A l’ajuntament, no fan cas a cap de les nostres propostes, i al final han d’acabar fent-ho ja siga perquè els tècnics ho exigeixen (cas de les mesures d’austeritat econòmica proposades pel BLOC i obviades pel PP), ja siga perquè els tribunals dicten sentència (notablement contra l’urbanisme golafre i depredador).
Per tornar a això del canvi de discurs, fill de la paternitat recent estrenada, podria dir que nosaltres ens alimentem del calostre, que ens dóna el mínim per la subsistència, però no ens permet créixer i desenvolupar-nos com opció política. Perquè el PP creu que la mamella del poder és seua, i no deixa que ningú no s’hi acoste. I els hi és igual si toca fer victimisme, que omplir autobusos, que gastar-se els diners públics en benefici propi, en revistetes, cartes als veïns, o cartelleria.
Doncs mentre siga així, que no siguen tan barruts, tan galtes, els del PP, de continuar tirant la culpa de tot a l’oposició. Qui la caguen, són ells, no nosaltres. Mentre t’alimentes de calostre, les teues deposicions són minses, se’ls en diu meconi, i recorden el quitrà. Eixe quitrà que gasten les empreses contractades sense recolzament documental per omplir la ciutat de pegats, enlloc d’escometre una remodelació viaria en condicions.
Si la paternitat em fa més conscient encara que treballem per llegar una ciutat millor, un País Valencià que siga més país i més valencià, benvinguts siguen els canvis.